Totxanes, totxos i maons

Un any més continuo la tradició d’aprofitar la festa de Sant Josep  –el meu aniversari–  per fer un breu (o no tan breu, depèn) balanç de situació. És un costum que mantinc fidelment des dels inicis d’aquest Bloc (vegeu aquí, per exemple, el primer apunt d’aniversari que vaig escriure, el dels 55 anys) i que ja forma part dels, diguem-ne, “clàssics de les Totxanes”.

Fer anys és, doncs, el pretext idoni per dir coses com, per exemple, que et fots vell. Una constatació crua que deixa poc marge al dubte o a la indefinició. Vol dir, per exemple, que els refredats cada vegada et duren més temps i que (ni vacunes ni hòsties) els agafes amb més facilitat; o que creix de manera exponencial el risc d’ensopegar amb algun obstacle impensat anant pel carrer o de perdre peu mentre baixes una escala o t’enfiles a l’autobús.

Vol dir que ingresses en la confraria dels rígids de cintura. La física i la mental. Et tornes més perepunyetes i més rondinaire. També més extremista en els gustos i en les opinions. I “detestar” és un verb que, sense adonar-te, entra a formar part de la teva quotidianitat. Com quan eres adolescent (és curiós).

De tota manera, aquesta situació mires d’alleujar-la perquè, en el fons, tu mai has sigut així i, per comptes de conjugar aquest verb que et surt de dintre, despatxes la situació dient que “no entens” algunes coses. Que ja t’ha passat el temps per entendre-les.

Vol dir, per exemple, que no entens que la gent pagui diners per posar-se pantalons descosits, foradats i esfilagarsats. Tampoc captes quina és la gràcia de les tertúlies a la ràdio (les de la televisió no les has mirat mai), i molt menys les que donen veu i tribuna a fatxes i a españolistes. O la dèria incomprensible de tanta gent per les “emoticones” (escriviu, collons, que no fa mal; i, naturalment, amb els mots sencers, sense abreujar-los). I, bona persona en el fons, mires de posar les màximes dosis d’ironia que ets capaç de reunir davant d’aquella gent que per saludar t’etziba un esgarrifós “bones” que et glaça la sang. I mira, ja que surt la sang, tampoc entens quina gràcia té aquell espot d’un dentifrici que passen a l’hora dels àpats i ensenya l’impacte d’una escopinada sanguinolenta damunt la pica del lavabo.

Et diuen que has de caminar i ho fas, però de mala gana i molt menys del que tocaria. Tens la sensació que orines més sovint i que cada vegada hi ha més nits que et despertes de matinada i et costa  de reprendre el son. T’entestes a escriure “néta” amb l’accent diacrític, renegues com un carreter quan et cau alguna cosa a terra i t’has d’ajupir a collir-la, poses les pastilles ben a la vista (arran de la pantalla de l’ordinador, vaja) per no deixar-te’n cap i mires les esqueles amb atenció, tot i que en aquest darrer cas no cal buscar-hi lectures complementàries perquè resulta que ja fa una pila d’anys que no et perds la secció de necrològiques de cap diari que passi per les teves mans fins al punt de reunir una col·lecció (una de les divuit o vint que fas) amb una àmplia selecció de les més curioses i estranyes que has trobat.

També tens coses bones. Moltíssimes. I la majoria relacionades amb la gent que tens més a prop: la néta, els fills… la muller. Aquesta impagable A.  —“a, punt”,  li diuen molts lectors–  que encara que hagi de portar el braç en cabestrell durant uns dies malda perquè cap dia no et falti “la gira” (si us plau, pronunciada a l’española, amb la “ge” ben marcada).

(Si algú es pregunta què és això de “la gira” que llegeixi aquest apunt i  també aquest altre i trobarà resposta a la seva curiositat.)

I sempre queden coses meravelloses com la il·lusió de tornar a Itàlia (d’aquí a dos mesos, per exemple, a Sicília amb la colla habitual), la certesa de viure molt aviat la proclamació de la República i engegar España i tot el que representa a pastar fang, la curiositat (no fa gaire en parlava aquí, de la curiositat) que et dóna energies per viure… I el corol·lari de tot plegat: els projectes.

Perquè, ben mirat, aquest any encara pots dir que la llista de projectes i d’idees que tens entre mans i que vols tirar endavant és bastant més llarga que la de les xacres que t’acompanyen: el genoll, l’esperó del calcani, les lumbars, les cervicals, l’ull dret que comença a cataractejar…

Serà qüestió, doncs, d’acollir-te a la confraria de la Mare de Déu de la Continuïtat i resar-li amb extrema devoció perquè faci possible allò de l’acudit: “Si us plau, si us plau: que em quedi com estic…”

I que continuï fent possible allò que pregona la versió xinesa del teu nom, Yu-An, tal com la interpretava l’any 1984 el músic mallorquí Joan Bibiloni.

És a dir, ni més ni menys que “una vida llarga i tranquil·la”.

(Si feu clic al damunt la imatge creix)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!