Sisa: la innocència, els paradisos perduts…

Aquests dies estic repassant músiques, coses antigues i retalls que tinc arxivats sobre Jaume Sisa, un artista que segueixo i admiro des de fa quasi mig segle.

Ho faig perquè els bons amics de la revista Enderrock m’han demanat que participi, explicant alguna batalleta de iaio postmodern, en la presentació del número especial de novembre que han dedicat al cantautor galàctic i sobre el qual espero poder parlar més extensament i detallada en un proper apunt.

En tot cas, aprofito l’avinentesa per dir-vos que si algú vol fer-hi cap, la presentació es farà a les 5 de la tarda del dilluns vinent  –7 de novembre–  al teatre que hi ha a la seu de la SGAE, al número 6 del passeig de Colom.

Però no és per això que m’he posat a escriure aquest apunt sinó per lloar una vegada més el llibre “Jaume Sisa, el comptador d’estrelles” (Empúries, 2015), que aplega un seguit d’entrevistes en profunditat que li va fer el periodista musical Donat Putx al llarg de 2013 i 2014. Un llibre summament recomanable (ja ho vaig fer per Sant Jordi d’aquell any) que demostra, entre moltes altres coses, que el senyor Jaume Sisa és un personatge singular i amb les idees força clares.

Destacaré tres frases (en tinc marcades mitja dotzena més que estic segur que aniran sortint en el futur) que m’han arribat a l’ànima:

* “La veritable innocència és la que es conquereix a partir de l’edat adulta, no la que tens gratuïtament a la infantesa.”

*Jo vaig viure la infantesa com tots els nens, sense saber que la vivia, i a partir dels divuit o vint anys no m’ha abandonat mai la consciència que havia passat pel paradís sense adonar-me’n.”

* “La primera condició per ser jove de veritat és que tinguis molts anys. Ser jove als vint o trenta anys no té cap mèrit.”

Innocència, enyor del futur, paradisos perduts… tres conceptes als quals jo afegiria (amb tota la vehemència de què sóc capaç) un quart: la curiositat. Una curiositat que en el meu cas vindria a ser un indicador de com tinc el nivell del dipòsit d’energia vital. De les ganes de viure, vaja.

En els últims anys de la seva vida ma mare solia dir: “El dia que m’assegui en una cadira ja podeu començar a córrer”. I, certament, va estar trescant amunt i avall fins poc abans de la seva mort. Jo podria dir que el dia que se m’acabi la curiositat per tot el que m’envolta serà un senyal d’alerta per a la meva gent.

Un exemple ben recent per il·lustrar el que dic: el dia que no faci com la setmana passada, que vaig assistir a una visita guiada pels carrers gitanos del barri de Gràcia i tan bon punt vaig arribar a casa em va faltar temps per buscar a Iberlibro alguna llibre sobre la història del poble romaní (que acabo de rebre i que penso llegir de seguida que pugui); aquell dia, dic, podreu considerar-me tocat i a punt d’enfonsar.

Que la curiositat ens acompanyi, família. I que no l’abandonem mai (perquè, ai las, som nosaltres els qui l’abandonem; no pas ella).

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*