“La gira” continua.

Ara fa justament dos anys explicava (vegeu aquí) una curiosa tradició que l’A. i jo vàrem conèixer durant els nostres estius asturians a Vegadeo (dècada dels 80). Es tracta de “la gira” i per explicar-la de manera molt resumida diré que era una manera d’allargar una setmana més la festa major del poble. “La Patrona”, que en diuen allí.

Des de fa uns anys l’A. -persona especialment dotada per encertar el regal més oportú pel moment més adient (vegeu aquí)- va adoptar el costum a l’inrevés: una setmana abans del meu aniversari em va fent la seva particular “gira” a base de petits obsequis diaris. Francament, no puc dir que no estigui ben tractat, jo, a casa.  (n’hi ha més)

De moment -encara som a dissabte i el dia que faig anys és el proper dimecres- ja porto “recaptats” una piruleta de xocolata, un “pin” per a la meva col·lecció, un disc -absolutament recomanable, meravellós- de la senyora Jane Birkin (“Arabesque”), un fòtil per afaitar-me (d’aquells que vibren i tot) marca Gillette i la traca espectacular de fa una estona (m’oblidava de dir que un dels rituals de la “gira” de can Isern és que els obsequis els rebo de bon matí, tot just alçar-me del llit) i que ara detallaré.

Quan vaig escriure l’apunt sobre la nostra recent estada de cap de setmana al Priorat (vegeu aquí) vaig explicar la feliç troballa en un contenidor de Capçanes d’un exemplar de “L’etern masculí”, de Llucieta Canyà, magníficament conservat. També deia que vaig buscar el llibre complementari -“L’etern femení”- en el mateix contenidor tot i que sense èxit.

Doncs bé, des d’aquest matí tinc un exemplar -amb tapa dura!- de la setena edició (any 1958) d’aquest llibre. Una edició, per cert, amb pròleg de Josep Maria de Sagarra que en el paràgraf final del seu text diu: “Jo em penso que dins de la bibliografia catalana, una obra com la de Llucieta Canyà és com una mena de crit d’alegria, original, novíssim. És un crit que a mi em reconcilia amb el feminisme.”

El regal té, a més a més, un component addicional d’encís ja que en la llibreria de vell on l’A. el va trobar no conservaven les guardes originals i ha hagut de fer una operació artesanal a partir de les de “L’etern masculí” (no us perdeu els arxius fotogràfics del final d’aquest apunt).

Acabo ja, que és dissabte i hi ha feina. Ho faig copiant paraula per paraula el que vaig escriure fa un parell d’anys a propòsit d’un fet similar al que ha disparat l’apunt d’avui. Per mi -per nosaltres- continua sent plenament vàlid. I que sigui per molts més anys encara: 

Explico tot això amb el peculiar impudor que propicia aquesta eina denominada Bloc. Si a algú no li agrada que es foti i no ho llegeixi. De fet, pocs textos he penjat en aquesta bòbila de totxanes literàries que tinguin una destinació tan concreta. Miraré d’expressar-ho de manera coherent amb el suport (allò del mitjà i el missatge de McLuhan): si em dediqués a escriure a la Viquipèdia aquesta història m’aniria perfecta per il·lustrar la paraula “estimar”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*