Àlbum de Sicília (8): “Nel mezzo del cammin di nostra vita…”

(La sèrie comença aquí)

Segons diu el vell aforisme “El viatge dura uns dies; el seu record, tota una vida”. Un record que, almenys pel que ens passa als de casa, sol estar format per una curiosa barreja d’impressions fortes i de moments senzills. D’imatges sublims i de petits gestos.

En l’àlbum de records de la nostra estada a Sicília hi ha arxivats grans moments -el temple de Segesta, la nit amb Giovanni i la seva família, les catacumbes d’Agrigento, la posta de sol des del “lungomare” de Cefalú, l’Etna vist des de Taormina, la passejada per Ibla…- però també hi ha un espai dedicat als detalls fugaços i irrepetibles.

Com el que ara explicaré, esdevingut el dimecres 3 de setembre, i que en bona part li dec a la poesia de Dant.

Arribem a Ragusa a mitja tarda. No tenim cap allotjament reservat però estem de sort i l’encertem a la primera: l’hotel Montreal, acollidor, senzill i còmode. Proper a la Catedral i enfilat ja en el camí que demà pel matí ens portarà cap a la meravella d’Ibla.

Passegem mentre fem temps per sopar, bevem unes cerveses Moretti i telefonem els avis que hem deixat a Barcelona: tot en ordre. Estem cansats. El dia ha començat bastant d’hora quan hem sortit d’Enna per anar a veure els mosaics romans de la Vila Casale a Piazza Armerina -un altre dels punts àlgids del viatge, ara que hi penso- i hem dinat poc i malament en un lloc que prefereixo oblidar.

Després, en plena hora de la migdiada, ens ha tocat una semi-ensarronada amb les runes de Morgantina (poca pedra i massa sol). Tot plegat una mica més de dos-cents quilòmetres de carreteres sicilianes fins arribar a Ragusa.

Vagarejant pel centre de Ragusa entrem a la llibreria Paolino Salvatore. L’A. busca Camilleris i jo m’entretinc a la part dedicada als clàssics italians.  Hi veig un parell de lleixes dedicades a Dant. A la de dalt destaquen dos blocs de DVD’s que contenen la Divina Comèdia íntegra recitada per l’actor Roberto Benigni. Recordo que l’amic Joan F. Mira me n’havia parlat amb admiració. A la de sota em crida l’atenció un volum molt gruixut amb pinta d’antic per bé que en perfecte estat.

És una edició crítica de la “Divina Commedia” feta per la Società Dantesca Italiana que reprodueix, en facsímil, l’original de 1928. Més de mil pàgines de text atapeït amb anotacions, comentaris i referències vers a vers coronades amb uns quants índexs temàtics al final. Tot plegat per 16,50 euros que pago fent-me creus.

Comença a fer-se fosc i anem de retirada. Les poques “trattories” que estan obertes no ens acaben de convéncer i decidim sopar al mateix hotel. Una oferta culinària sense excessives pretensions però molt correcta i adequada a les nostres necessitats del moment. Triem una taula prop de l’entrada. Un aplic de la paret m’il·lumina amb llum directa i observo que no hi ha ningú més. Un cop vista la carta i feta la comanda se m’acut treure la “Commedia” i començar a llegir en veu prou alta com perquè l’A. em senti perfectament: “Nel mezzo del cammin di nostra vita / mi ritrovai per una selva oscura / chè la diritta via era smarrita”.

L’A. somriu i escolta en silenci la meva entonació macarrònica. Trio una altra pàgina a l’atzar i continuo la lectura: “Ma lievemente al fondo che divora / Lucifero con Giuda / ci sposò”. De tant en tant complemento la lectura del vers amb el comentari crític al peu de la pàgina. Tot en italià, és clar. Després recito els versos finals de cada una de les tres parts. Tots acabats amb el mateix mot: “stelle”.

La noia que ens serveix s’imagina el nostre joc i deu estar al·lucinant. Un paio que a l’hora de sopar es dedica a llegir Dant amb un accent italià de jutjat de guàrdia. De fantasma en amunt, em deu dir… Entre plat i plat continuo la lectura -em sembla entendre més coses de les que m’hauria suposat abans de començar- traduint el que puc (i el que no m’ho invento) i sense estalviar ni entonació ni una mínima gesticulació d’acompanyament. L’A. continua somrient.

Abans de les postres desembarca en el menjador un autocar complet de jubilats. Massa públic i massa xivarri de cop i volta. Tanco el llibre, enllestim el meló i els formatges i ens anem cap a l’habitació.

En la fugaç intimitat de l’ascensor encara tinc l’oportunitat de llegir un altre tercet sublim: “O buono Apollo, all’ultimo lavoro / fammi del tuo valor si fatto vaso, / come dimandi a dar l’amato alloro.” L’A. -ara ja sense espectadors indiscrets- riu.

(Continua -i acaba- aquí)

——————————————————————————————

(La foto del monument a Dant  que il·lustra l’apunt d’avui la vaig fer en un parc d’Augusta, una localitat costanera a mig camí entre Siracusa i Catània)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *