Totxanes, totxos i maons

Com cada 19 de març acompleixo el ritual d’escriure un apunt (*) referit al meu aniversari. El setanta-dosè, més exactament.

(*) AVÍS: Un apunt que m’obliga a traslladar a demà, diumenge, el resum que faig cada dissabte dels articles de Gabriele Romagnoli al diari La Repubblica.

Setanta-dos anys, tu. Una edat que ja és força respectable i que, a més a més, m’agafa en un moment interessant: soc a punt de visitar Liverpool d’aquí a molt pocs dies per participar en l’homenatge que la universitat d’aquella ciutat retrà a Joan Triadú, que entre 1948 i 1950 va impartir-hi dos cursos de llengua i literatura catalana. Però no s’acaba aquí la dèria viatgera dels propers mesos: l’endemà de Sant Jordi l’A., jo i tres bons amics més ens enfilarem a un avió que ens deixarà a Florència amb l’objectiu de fer una estada de quatre dies per la Toscana sobre la qual suposo que més endavant donaré més detalls. I si tot va segons les previsions, els últims dies de juny continuarem tutelant la immersió italiana de la nostra neta Mila -començada el setembre passat a Venècia– i passarem cinc o sis dies a Roma amb ella.

Si a això hi afegim que el proper 30 de novembre l’A. i jo celebrarem cinquanta anys de casats i que amb en Tom, el nostre segon net, la colla dels Iserns s’ha incrementat en un membre més -fa dotze mesos encara era en procés de fabricació i no comptabilitzava- crec que la nòmina de novetats més importants queda força definida.

Pel que fa al centenari de Joan Triadú, del qual soc el comissari, l’activitat ha minvat una mica -l’Any Triadú es va acabar oficialment el 31 de desembre passat- però es mantindrà amb intermitències -visites guiades a les exposicions, publicacions diverses, conferències, algun viatge…- fins al 30 de juliol, data del 101è aniversari del naixement de Triadú i que hem considerat com a cloenda formal de la llarguíssima llista d’activitats desenvolupades amb aquest motiu des de gener de l’any passat. Tot plegat m’ha donat força feina però estic content del resultat final.

Avui no parlaré de la salut ni de les xacres que comporta el pas dels anys; només diré que fins avui el Covid dels collons ha estat respectuós amb l’A. i amb mi i que ha tingut el detall de deixar-nos de banda. Que duri, aquesta santa indiferència del microbi. Sí que vull, en canvi, deixar constància de l’etapa que des de fa uns mesos hem obert encaminada a restaurar una mica casa nostra. El setembre vàrem començar renovant el parquet del rebedor i del menjador i aquest febrer ens ha tingut força enfeinats (i atabalats) amb unes obres de reforma de la cuina que ara, un cop superades, ens han deixat uns resultats que fan força goig. Ja ho diu, la dita: per presumir s’ha de patir.

Pel que fa als vicis de l’escriptura i la lectura he de dir que continuo rebent encàrrecs per escriure articles i que ara mateix -després d’haver lliurat un comentari del llibre de Mercè Ibarz (magnífic) sobre Mercè Rodoreda– començaré a preparar un article sobre Pau Riba en el qual donaré a conèixer material escrit per ell que fins ara era desconegut. Vull dir amb això que encara que compleixi aquella dita que explica que el llegir et treu l’escriure i a l’inrevés, la veritat és que aquest Bloc el tinc una mica abandonat. No és una excusa, però és que no puc arribar a tocar tantes tecles alhora. Espero resoldre aquesta mancança ben aviat.

Crec que avui s’imposa també dedicar una mica d’atenció a dos joves amics: el Bernat i el Quim, protagonistes d’aquest apunt de 2017. Llegiu-lo i sabreu per què. Jo ara només diré: Felicitats estimat Bernat que fas vint anys!!! Felicitats, estimat Quim que en fas cinc!!!

I acabo mantenint la promesa de no parlar de coses relacionades amb la salut i l’estat físic (avui no toca, podríem dir), però del que no vull escapar-me és de esmentar uns quants morts de gent que coneixia i m’estimava i que s’han acumulat aquests darrers mesos d’una manera que no dubto a qualificar d’inclement: Xavier Mercadé, Francesc Burrull, Ricard Creus, Josep Maria Francino, Ramon Muntaner, Jordi Sabatés, Jordi Maluquer, Pau Riba, Maria Antònia Oliver i Miquel Strubell i Trueta.

Tot imitant un títol rodoredià diré ‘quants, quants morts…’

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!