Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’anterior article de la sèrie)

És més o menys en aquest context quan l’any 1989 les pàgines dominicals del diari Avui comencen a dedicar una part significativa del seu espai -vint pàgines- a parlar de cultura, de literatura, d’art i de ciència. I ho fan a partir d’articles de fons, crítica literària, opinió, seccions fixes, pàgines de novetats… un repertori amb el qual es va anar confegint un producte atractiu i engrescador que molt poc després adquirirà cos propi com a Suplement setmanal. El Suplement de Cultura del diari Avui.

M’apresso a dir que allò no era cap invent, ni de bon tros. Espais a la premsa dedicats a parlar d’autors i de llibres n’hi ha hagut sempre. I pel que fa a pàgines monogràfiques, uns quants diaris d’españa feia temps que ja ho feien. La gran novetat era que el Suplement es feia en català, que ocupava un nombre fix i no gens gasiu de pàgines, que tenia vocació de continuïtat, que defugia el voluntarisme i les bones intencions i, sobretot, que centrava la seva mirada en la producció i la creativitat de casa nostra.

Que en un diari hi hagi espai per parlar, per exemple, de dues o tres novetats de poesia -d’editorials importants, però també de les més modestes- cada setmana era un fet insòlit que va ser esplèndidament entès i acollit. Ho vaig comprovar de manera directa en diverses trobades al costat de Sam Abrams, l’home que bàsicament centrava les seves col·laboracions en les novetats de poesia. Allí vaig poder comprovar la veneració amb què l’amic Sam era tractat per part de poetes i editors, talment com si fos l’angèlic portaveu dels sense veu. Tot plegat em va acabar de convèncer que en el nostre hàbitat cultural hi havia un forat que esperava que algú el tapés. I el Suplement mirava de fer-ho amb eficiència i entusiasme setmana rere setmana.

Un altre exemple diferent del de la poesia que acabo d’esmentar: el creixent interès per una matèria tan poc coneguda com l’Enigmística que Màrius Serra va començar a popularitzar aquell mateix 1989 en una llarga sèrie d’articles setmanals en el Suplement que varen ocupar cinc o sis anys ben bons.

Així doncs, va ser en aquest context que se’m va acudir enviar al diari, sense que ningú m’ho hagués demanat, un comentari sobre el llibre de Rafael Vallbona ‘Conduint tota la nit’, editat feia poc per Tres i Quatre. I tot em fa pensar que vaig tenir la sort de cauré bé i en el moment oportú perquè el 8 d’octubre apareixia ja el meu primer article al Suplement. S’iniciava una relació que va durar vint anys.

Crec que un dels valors que caracteritzaven el Suplement era que donava veu a perfils de crític inèdits fins aleshores. Si més no, és el meu cas: jo, per la meva formació, no tenia ni la menor idea del que volia dir ser, o no, ‘un moletes’; o quins eren els motius que distanciaven els ‘verdagueristes’ dels ‘verdaguerians’. A diferència de la majoria dels companys (una altra excepció era Joan Triadú), jo em guanyava la vida amb una feina bastant allunyada de la tramoia editorial. I, a més a més, des del primer moment vaig tenir molt clara una cosa: jo no tenia la més mínima intenció de muntar paradeta d’escriptor.

Ja aleshores formava part -amb Triadú, del qual em separaven vint-i-nou anys- de la facció ‘sènior’ del Suplement i vaig adonar-me de seguida d’unes quantes desproporcions cruels que el fet d’opinar sobre llibres als diaris implicava.

Desproporcions cruels i, ai las, conjunturals i inherents a l’ofici. És a dir, difícilment evitables. Com el fet que el crític dediqui unes hores de la seva vida (¿dues tardes? ¿posem-ne tres? ¿tot un cap de setmana?) a redactar un article d’opinió sobre un text que al seu autor li haurà representat segurament un munt de mesos, potser anys, de plena dedicació abans de donar-lo per enllestit. Una desproporció que, a més a més, en literatures d’abast demogràfic petit com la nostra s’agreuja pel fet que ben sovint aquell comentari que es publica en el diari pot tenir molts més lectors que el llibre al qual està dedicat.

També hi ha la servitud -no menys cruel- dels centímetres quadrats de paper. És a dir, l’extensió de què disposaves per a cada article. Generalment per sota del foli i mig. Uns centímetres quadrats de paper, però, que esdevenien d’or i diamants quan tenies l’oportunitat d’utilitzar-los per parlar d’un llibre o d’un autor poc conegut i posar-lo a l’abast dels teus lectors. Ho tinc molt clar: això de contribuir al descobriment de perles ocultes ho recordo ara mateix com un dels plaers més grans que aquesta feina m’ha proporcionat. Sense oblidar que aquest dels centímetres quadrats és un dels molts problemes que, anys a venir, resoldria automàticament Internet .

Torno a Fuster amb un dels seus aforismes més lúcids: “És trist no haver disposat d’un crític implacable quan més el necessitàvem”. Un crític implacable, diu, quan més el necessitàvem: això sí que és tocar fibra. I aquí sorgeixen unes quantes preguntes que potser depassen l’abast concret d’aquesta comunicació però que segur que incideixen de ple en la idea d’aquest Seminari.

Preguntes sobre la possible utilitat de la feina de crític literari als mitjans i, encara una mica més enllà, sobre si el que fem es pot definir com crítica literària o, més aviat, és un aplec de comentaris raonats, enfilats en un suport de banda ampla pel que fa a públic i sotmès a la immediatesa de la novetat.

No vull acabar sense dir que la de crític literari als mitjans és una feina abnegada i plena de bona voluntat perquè emetre de manera més o menys assídua un comentari sobre una obra determinada proporciona, sí, certament, la fugaç vanitat de veure el teu nom i cognoms en lletres de motlle (una vanitat que a la sisena o setena vegada els asseguro que deixa de tenir efectes de cara a l’ego) i és, de retruc, una manera poc púdica d’exhibir en un aparador obert les pròpies limitacions i manies. I tot plegat -almenys en l’àmbit que conec dels diaris en català de la meva època- per arribar a final de mes i percebre unes remuneracions que, per no complicar-me la vida, definiré com ‘modestes’.

Sobre la utilitat i el profit de la feina que fèiem recordo que el diari va promoure cap als anys noranta una enquesta entre els lectors per valorar com acollien les diferents seccions. Pel que fa al Suplement va resultar que, de tots els lectors que llegien l’Avui, entre un 15 i un 18 per cent li dedicaven una certa atenció, i que d’aquests, un 7 per cent admetia que a l’hora de comprar, o no, un llibre tenia en compte les crítiques que s’hi publicaven.

Malgrat la reconeguda afició dels nostres cosmopolites tifes d’abominar de la seva relació amb l’Avui -en parlen arrufant el nas com aquell que ensuma merda- el cert és que la nòmina d’autors que hi varen col·laborar és àmplia i dibuixa el perfil majoritari del que era el ‘qui és qui’ de la literatura catalana de l’època. El Suplement de Cultura del diari Avui va ser un model d’èxit, no en dubto gens. I la prova va ser que poc després li varen començar a sortir competidors en altres diaris (una situació que, més o menys, avui encara es manté; si més no a la vista dels pocs diaris que segueixo i que el metge no m’ha prohibit).

Els temps, però, han canviat i el paper que fa trenta anys desenvolupava la premsa ha evolucionat en funció dels hàbits del públic i de l’aparició de noves plataformes i sistemes per fer arribar als lectors tot el que necessiten saber d’un llibre i del seu autor. Queda, però, en peu la pregunta que susciten els mots de Fuster: ¿hem tingut una crítica implacable en el moment que més la necessitàvem?

Podria deixar-ho aquí, però permetin-me que acabi la meva intervenció reprenent aquell text de Joan Fuster sobre la crítica amb què he començat:

“Aquí, doncs, resideix la grandesa i la misèria de la crítica literària: en l’exercici del consell i del juí sobre el material que li proporciona l’actualitat; en la inspecció de la mercaderia que circula, dictaminant-ne la solvència, etiquetant-la, ponderant-la. Grandesa, pel que suposa d’abnegació i d’influència; misèria, pel que comporta de fugacitat i de risc. (…) La posteritat literària està constituïda per la tradició de la crítica, més que no pas per la fidelitat dels lectors.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!