Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

4 d'abril de 2023
0 comentaris

I Seminari de la Crítica Literària: la meva ponència (2).

(Vegeu aquí l’article anterior d’aquesta sèrie)

Començaré, doncs, amb una afirmació perquè em puguin ubicar en la línia del temps: crec que els que vàrem arribar al món entre, posem, 1947 i 1952 som una generació força peculiar: hem viscut de ple els grans moments dels seixantes i dels setantes, hem assistit a la implantació de nous hàbits socials, hem començat a conèixer món gràcies a la irrupció dels vols de baix cost, hem desembarcat -encara que fos en pastera- en el continent d’Internet i unes quantes coses més. Mirin: jo sempre faig servir un exemple que em sembla il·lustratiu: la majoria de nosaltres -els nascuts entre 1947 i 1952- recordem perfectament el dia que a casa nostra va arribar una andròmina quadrada acompanyada d’una antena amb dues banyes que de seguida va ocupar l’altar major del menjador de casa. Just al costat d’on fins aleshores la ràdio havia exercit el seu regnat incontestat. Parlo, per entendre’ns, dels primers anys seixanta.

Vull dir amb això que som, potser, la darrera generació que pot demostrar -perquè així figura en la seva biografia- que abans de la televisió hi havia vida intel·ligent. Certament, no cal dir-ho, ens varen educar en castellà, però també vàrem poder viure de molt a prop allò que ara en diuen ‘els primers brots verds’ de la normalitat. Almenys de la normalitat cultural de casa nostra: la Nova Cançó, Òmnium, el rellançament editorial a partir de 1962, Edigsa, el Raimon encorbatat i la Salomé de ‘Se’n va anar’, les valentes experiències pioneres amb el català a l’escola, els primers i molt tímids espais a la ràdio i la televisió, Cavall Fort, Serra d’Or, Oriflama, Tele/Estel, … i no m’allargo més perquè suposo que ja veuen per on vaig.

Alguns varen tenir a la Universitat els seus primers contactes formals amb la llengua i la literatura del país. Uns altres, en canvi, ens vàrem decantar per estudis de caient més tecnològic (en el meu cas, relacionats amb el món de la construcció d’edificis). Tothom, però, tenia molt clara la idea principal: qui era l’enemic que calia abatre i on era. Va ser precisament per aquells anys -últims seixantes, primers setantes- que vàrem començar a omplir el nostre rebost de recursos, trucs, afinitats i manies. I va ser també aleshores que uns quants vàrem ingressar, sense saber-ho, en la confraria dels ‘publicistes’ i dels ‘polígrafs’.

‘Publicistes’ i ‘polígrafs’, dos mots el significat exacte dels quals els confesso que no vaig capir fins un vespre de 1990, quan no feia gaire que havia obert paradeta de crític literari al diari Avui.

Els reproduiré l’escena perquè em sembla significativa:

Ateneu Barcelonès, primera planta, en un d’aquells venerables sofàs que encara avui conserven, incrustats, microscòpics fragments de caspa incorrupta de Josep Pla. Albert Manent m’ha citat perquè està muntant un acte relacionat amb la revista Serra d’Or en el qual m’ha demanat que hi participi. Jo estic assegut al costat de Jordi Sarsanedas i davant per davant de Josep Maria Ainaud de Lasarte: ‘I a vós, Isern, -em pregunta Manent com voleu que us presentem?’ (alerta amb el genuí ‘vós’ que fa segles que ja ha passat a la història). En casos així solc respondre que mentre no em diguin ‘cul d’olla’ em presentin com els agradi més, però no hi vaig ser a temps perquè Sarsanedas va pronunciar la paraula màgica. ‘Com a publicista, l’Isern és un publicista’, afirmació que el meu estimadíssim i enyorat Josep Maria Ainaud va completar dient ‘I polígraf!’. I així va quedar la cosa: ‘publicista’, perquè escrivia als diaris, i ‘polígraf’ perquè, a més a més, hi escrivia sobre matèries diverses. Ben mirat són coses que passen quan ets jove i no gastes gaire vergonya perquè ja se sap que no hi ha res més llançat que la ignorància.

Algú de vostès es deu estar preguntant quan pararé d’explicar batalletes i començaré a parlar de la crítica als diaris. Tranquils, que ho faré de seguida; tot i que, ben mirat, em sembla que ja he començat perquè un fet tan important com l’aparició del Suplement de Cultura del diari Avui (que ja els avanço que és del que els parlaré bàsicament perquè el vaig viure de molt de prop) no es pot entendre sense un mínim retrat previ de la situació de què partíem i dels canvis que es preparaven. Uns canvis als quals no va ser gens aliè l’esmentat Suplement ni ningú dels que hi col·laboràvem. Començant per David Castillo, el gran capità de la iniciativa, i sense oblidar la magnífica feina de suport a l’ombra de la periodista Marga Moreno.

Parlo, per exemple, d’uns temps en què no era gens estrany que els crítics rebéssim cartes o targetes d’agraïment dels autors pel sol fet d’haver parlat del seu llibre al diari. Una mostra de cortesia que mai no m’hauria imaginat i que confesso que em va deixar aclaparat: la segona crítica que vaig publicar al Suplement de l’Avui parlava de ‘I tu, qui ets?’, l’última novel·la de Xavier Benguerel. L’article va aparèixer el 15 d’octubre de 1989 i cap al mes de gener de 1990 va arribar al diari un sobre a nom meu amb una targeta dintre. Me l’enviava l’autor -ep! parlem de Xavier Benguerel, no d’un qualsevol- per agrair-me les paraules que li havia dedicat. També em presentava excuses pel retard a reaccionar ja que estava passant per una època amb problemes de salut. De fet, el traç insegur de la seva escriptura era la prova més convincent d’aquesta situació que, dissortadament, es va consumar poc després quan va morir el 19 de desembre de 1990, als 85 anys.

Després he anat rebent més notes d’agraïment o, si més no, d’acusament de rebuda dels meus comentaris. Cito de memòria, però ara mateix recordo haver rebut escrits de Ramon Folch i Camarasa, Estanislau Torres, Joaquim Carbó, Olga Xirinacs, Albert Manent, Lluís Terricabras (l’estimat ‘Terri’ de Mataró), Josep Maria Espinàs, Rosa Fabregat, Josep Ruaix… La llista no és exhaustiva (segur que me’n deixo uns quants que ara no em venen al cap), però ja dona una idea del tipus d’escriptors que practicaven aquell costum d’acusar rebuda quan es parlava d’ells en algun paper: bàsicament era la generació que va viure la guerra civil. I els estralls, físics i sentimentals, de la postguerra.

Hi ha altres conceptes que ajuden a descriure l’època de l’aparició del suplement. N’esmentaré uns quants. Per exemple un de molt important: ‘suport genèric’, un sistema d’ajut a les editorials en català que permetia que el Departament de Cultura rebés una quantitat determinada d’exemplars de cada llibre abans de sortir al mercat i que en fes de distribuïdora ‘sui generis’ (sobre això, un dia que tinguem més temps els puc parlar d’uns determinats serveis territorials del Departament de Cultura -d’una demarcació que no diré- en el magatzem dels quals s’aplegava una extraordinària col·lecció de llibres que a la persona responsable li semblaven ‘marranots’ o de temàtica perillosa i, per tant, que no podien formar part dels lots que s’enviaven a les escoles que ho demanaven o a les biblioteques).

Un altre concepte: ‘publicacions institucionals’, que va fer que en pocs anys la Generalitat es convertís en la segona empresa editorial del país, amb gran enuig, no cal dir-ho, de la gent del gremi.

O un altre: ‘tres premis literaris cada dia’, o, dit una altra manera, mil premis cada any, que era la xifra total de convocatòries que ajuntaments, entitats, institucions, editorials, particulars, etc. programaven entre gener i desembre. Una dada que es va mantenir durant bastants anys i que conec de primera mà perquè vaig ser el creador de la Base de Dades de premis literaris en llengua catalana i el responsable de la seva actualització diària.

I d’aquí de pet cap a la ‘modernor’ -aquelles novel·les de tapa tova amb personatges joves fotografiats en blanc i negre a la coberta i venuts en un armari expedidor al Nick Havana com si fossin paquets de Marlboro. Una ‘modernor’ que va ser el pas previ, però ja imminent, del gran descobriment, del ‘concepte’ per antonomàsia: ‘els autors mediàtics’, que justificaria prou un altre seminari com aquest.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!