El núm. 13 de la revista PORTELLA [Andorra·Lletres·Arts] conté a la part central un especial dedicat al vintè aniversari de la publicació de la novel·la Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga. Per commemorar-ho, tres mirades diferents ens acosten al món de la Sumpta i la família Areny-Plandolit.

Una d’aquestes aproximacions a aquesta obra de referència per a les lletres pirinenques, la realitza, en el camp de la ficció, Marta Jordana. Aquesta autora novella d’Organyà ha escrit un relat magnífic, «Polonesa de Chopin», que parteix de la troballa per atzar de dos objectes (un collaret a la botiga d’un antiquari i una nota amagada entre les tecles d’un piano de la Casa Museu d’Areny-Plandolit) i penetra, amb una sensibilitat delicada i exquisida, en els espais més íntims de l’ànima de la Sumpta, tot incidint en la psicologia del personatge en un procés de despullament i intimisme literari que, en alguns fragments, recorda l’estil reflexiu i contingut de Maria Barbal o el lirisme narratiu amb què Mercè Rodoreda creava nissagues…

Mauricio Gil Cano, president del jurat del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza, ha escrit una valoració del meu microrelat El delirio del mundo, i de la resta de microrelats premiats, a l’article «Número mágico» publicat a La voz del sur.

Podeu llegir-ho aquí.

Mauricio Gil Cano

Sovint s’estableix un lligam entre l’escriptura i les begudes alcohòliques, ja sigui perquè l’escriptor és un bevedor empedreït o bé perquè l’alcohol intervé com un factor decisiu en la gènesi o la interrelació dels personatges. Però no sempre les connotacions de l’alcohol en la literatura han de ser negatives: hi ha un cas en què el licor pot aportar acceptació, reconeixement i fins i tot prestigi.

 
El meu microrelat El delirio del mundo ha obtingut la menció especial Non Plus Ultra del VII Certamen Internacional de Microrrelatos Cardenal Mendoza de Jerez de la Frontera. Amb aquesta menció es premia aquell microrelat que «mejor potencie la imagen del brandy de Jerez».

(més…)

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018

Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)

Un faune al Flamisell

"Le Faune Au Manteau Violet"
Pablo Picasso

música:

La referència a Jones Street i el D. que signa el microrelat Trinxeres i llambrics és el meu petit homenatge a Manuel de Pedrolo i al seu personatge Daniel Bastida, un escriptor frustrat que és el protagonista del llibre Cartes a Jones Street i de totes les onze novel·les del cicle Temps obert.

Composició foto: Xavi Iroz
Blog La revolta del riu vermell

El 2018 serà l’any Pedrolo. El prolífic escriptor de l’Aranyó agafarà el relleu de Prudenci i Aurora Bertrana com a epicentre commemoratiu de les lletres catalanes. Anna Maria Villalonga ha estat l’escollida per a ser-ne la comissària.

El meu microrelat Trinxeres i llambrics ha guanyat en la categoria en català de la convocatòria de novembre del concurs de microrelats de la Biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès.

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.

Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.

Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)

El relat Quinze voltes malgrat tot ha obtingut el Premi Drac de prosa 2017 i ha estat publicat a la web dels Premis Drac de Solsona.
Podeu llegir-ne un fragment:

Quinze voltes malgrat tot

(Fragment)

Si la tardor passada no haguéssim fet nova la teulada de la pallera, les goteres ens haurien podrit la trepadella. Quan els paletes van descobrir les bigues, van trobar un sarró de pastor entaforat en una esquerda al cap d’una paret. Dins hi havia una disfressa feta amb pells de gat negre, adobades i cosides amb molta perícia. A mi em va fer gràcia, la vaig rentar (feia una pudor immunda) i me la vaig emportar cap al pis de Solsona. La vaig penjar a la barana del balcó dissimulada enmig d’un parell de tovalloles perquè s’acabés d’airejar. Aquest vespre no he pogut resistir la temptació de posar-me-la per anar al ball de disfresses de la Xelsa. És una peça uniforme i elàstica que s’adapta a la forma i al volum del cos humà. Només tocar-me la pell, la pudor ha desaparegut i se m’ha arrapat a la carn com si tingués vida pròpia.

 Foto: Arxiu el Call d'Odèn

Podeu llegir el relat sencer aquí.

Podeu consultar la notícia de la vetllada literària a NacióSolsona.cat

Adaptació a la vall de Lavansa de l’obra Os Eidos
del poeta de la vall del Courel Uxío Novoneyra.
Lluís Felip

Retrat d’Uxío Novoneyra realitzat per JV Vales

Lluís Felip

Traducció basada a partir de l’edició d’Os Eidos
Novoneyra, Uxío. Os Eidos, Xerais, Vigo, 1990

El traductor voldria dedicar aquesta traducció-adaptació a tots aquells veïns
que no l’han poguda llegir i a aquells altres que mai no la llegiran.

Per a l’Aranatze

……………………………………………………………………..

Cadí, esquenall altiu que mires de dalt estant!
Aquí se sent ben bé el que un home val…

* * *

[COUREL dos tesos cumes que ollan de lonxe!
Eiquí síntese ben o pouco que é un home…]

1952

……………………………………………………………………..

Haig d’anar al Cadinell i a la canal Baridana
ajeure’m a la Bacanella en una clariana.
Haig d’anar al Prat dels Agols i a Sant Salvador
a la Plana, a l’Estivella i als Planells del Sastró.
Haig d’anar a Sorribes de la Vansa i a Tuixent
a Sant Pere, Josa de Cadí i Adraén.
Haig d’anar a Colldarnat, passar per l’Espluga
pujar al Montsec, a Banyeres i a la Muga.
Haig d’anar a Cerneres i al dolmen d’Ossera
baixar al Lavansa i caminar per la ribera.
Haig d’anar al Sisquer passar coll de Creus i, a peu,
fer camí avall, cap a Cerc i a la Seu.
Haig d’anar als Garrics i al Roc de Cogul
i a un prat tot sol on no em vegi ningú.

* * *

[HEIN d’ir o Pía Páxaro i a Boca do Faro
deitarme na Campa da Lucenza nun claro.
Hein d’ir á Devesa da Rogueira i a Donís
ó Rebolo á Pinza i ó Chao dos Carrís.
Hein d’ir a Lousada i a Pacios do Señor
a Santalla a Veiga de Forcas i a Fonlor.
Hein d’ir ó Cebreiro pasar por Liñares
rubir ó Iribio a Cervantes i a Ancares.
Hein d’ir a Cido i a Castro de Brío
baixar i andar pola aurela do río.
Hein d’ir a Céramo cruzal’o Faro i entón
debrocar pra baixo cara Oéncia e León.
Hein d’ir a Vales i a Pena da Airexa
i a un eido solo onde ninguén me vexa.]

(més…)