Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

SONS d’ARAM percussió i paraula

0

El proper dissabte 22 de març, a les 10 de la nit, estrenarem, a la sala 2 del cinema Guiu de la Seu d’Urgell, l’espectacle poètic-musical d’homenatge a Joan Vinyoli:

SONS d’ARAM percussió i paraula

Aquest recital de veu i bateria té una durada aproximada d’una hora i consta de dues parts. La primera part està construïda amb poemes del llibre Vent d’aram, de Joan Vinyoli, i la segona part amb poemes de Joan Graell.  El preu de l’entrada és 8 euros.

La nostra actuació serà gravada en directe i l’Associació Cultural Tresponts Avall n’editarà un DVD que es distribuirà juntament amb el proper número de la revista Lo Banyut.

Joan Graell i Arnau Obiols

La idea inicial d’aquest projecte va anar més o menys així:

Un dia, cap al final de la tardor, l’Arnau em va dir que havia fet unes improvisacions musicals amb la bateria sobre poemes meus i ens vam trobar a l’escola de música per veure com quedava la combinació de la bateria amb la veu. El resultat ens va agradar tant que vam decidir afegir-hi poemes de Joan Vinyoli i preparar un recital de cara a l’any Vinyoli dividit en dues parts, la primera amb poemes de Vinyoli i la segona amb poemes meus, amb la intenció de trobar una manera original i atractiva de transmetre la poesia.

A l’hora d’escollir els poemes de Vinyoli, ens hem centrat en el llibre Vent d’aram. Ho hem fet així per dues raons: d’una banda perquè creiem que hi ha una connexió

Evident entre el títol d’aquest llibre i el ressò tel·lúric de la bateria; i, de l’altra, perquè la temàtica dels poemes ens és molt propera per la nostra condició d’habitants del Pirineu.

En aquests poemes hi surten les muntanyes, els animals del bosc, les eines de pagès, la fam de la terra, les fonts, els turons, la tartana, el graner, l’aplec, el ramat, el formatge, el vi, el banc de pedra…; però també l’amor, el sexe, els somnis, la felicitat, la mort…, que formen part de la vida de tots nosaltres, visquem on visquem.

Aquest muntatge poètic-musical combina la veu amb la percussió. Així, el so d’aram dels plats i el ressó tel·lúric dels tambors resulten un complement ideal per als versos de Vinyoli. I també per als meus. Amb aquest muntatge, l’Arnau i jo no pretenem musicar els poemes en la forma tradicional que el concepte “musicar” pot donar a entendre, sinó que volem estimular i enardir la capacitat sensorial dels oïdors, ja sigui creant una atmosfera musical de fons o acompanyant els poemes amb composicions musicals fetes a mida segons el ritme dels versos, en què el so de la bateria es fongui amb l’aram de les paraules i viceversa.

Publicat dins de bosc poètic, música i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La mort i la bellesa

0

Aproximació a la poesia de Teresa Colom

(Text publicat a Fil Directe núm. 34 —desembre de 2013— i a Lo Banyut núm. 28 —primavera-estiu de 2014—)

La poesia de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) es conforma per mitjà de la combinació d’imatges i sensacions, de matèries i presències, d’objectes i animals, tots ells proveïts d’una forta càrrega evocativa, que es posa al servei de la recerca constant de la bellesa.

Teresa Colom concep cada vers amb una escriptura propera a l’hiperrealisme. Aquesta tècnica la proveeix d’instruments poètics —la precisió musical del llenguatge, la intuïció, el suggeriment, l’evocació— amb els quals és capaç de transformar els fets quotidians de la vida. En el pas de la paraula escrita a l’estadi del vers declamat, la dimensió musical creix i s’accentua; llavors, aquest canal esdevé tan poderós i seductor, sobretot quan recita els poemes ella mateixa, que corprèn a l’oïdor.

Teresa Colom

(més…)

2014: any Vinyoli

0
Publicat el 7 de gener de 2014

Aquest 2014 se celebra el centenari del naixement de Joan Vinyoli. Com tots sabeu, és el meu poeta preferit, el més estimat. El llibre Poesia completa, publicat a la col·lecció “La butxaca” d’Edicions 62, és la meva bíblia poètica, una font constant d’inspiració. Als qui encara no l’heu llegit mai, us el recomano encaridament. Vinyoli, en els seus poemes, ha tocat tots els temes que ens afecten, que vivim i palpem cada dia al llarg del país. Els seus versos penetren l’ànima de qui els llegeix.

Per encetar l’any Vinyoli, Jordi Llavina, que n’és el comissari, ens proposa la lectura del poema El bany, del llibre “El griu”. Jordi Llavina és un poeta de primer nivell i un comunicador excepcional. Descriu El bany com un poema bellíssim, d’una extrema qualitat visual. Un dels millors poemes eròtics que mai s’han escrit. Jo subscric aquestes paraules, de la primera lletra fins al darrer punt. Aquest article de Jordi Llavina, publicat a Núvol, el diari digital de cultura, no té desperdici: a banda que ens ajuda a comprendre i interpretar millor els versos de Vinyoli, les seves reflexions, sobretot per als qui hem nascut abans o durant la dècada dels vuitanta del segle passat, són per sucar-hi pa, mullar la llengua en vi i deixar créixer el goig sensorial de la paraula.

http://www.nuvol.com/opinio/el-bany-de-joan-vinyoli/


Publicat dins de general | Deixa un comentari

Branques d’afecte, pinyes d’esperança… NADAL 2013

0

Seguint una espurna de llum
per viaranys obscurs
hem arribat, per fi,
a la cova on batega
el foc intens del món.

La nit de Nadal,
el gran arbre del sentiment
il·lumina les cases.
Tots esdevenim
figures de terra cuita
en un pessebre favorable.
Cerquem, en un bosc amic,
branques d’afecte,
pinyes d’esperança.

Amb el caliu dels ulls i les mans
encendrem una foguera
al cor de la nit.

¿Què sou, vosaltres,
mags o pastors?

Bon Nadal!

Un nou espai literari a Internet

0

Us convido a visitar un nou espai literari a Internet: la vida en contes          (http://www.inakirubio.com/). Es tracta d’una web-blog de caire literari i exclusivament digital on Iñaki Rubio, que n’és l’autor, hi publica, cada quinze dies, un conte original i inèdit, breu i fàcil de llegir, un petit divertiment literari.

Per als qui no en teniu referències, Iñaki Rubio és membre del Col·lectiu Portella, que edita la revista d’arts i lletres Portella (http://revistaportella.com/), i és autor de Trencadís, l’últim llibre de Frederic Picàbia (Editorial Andorra, 2011). També ha participat en el recull Els caus secrets (Editorial Moll, 2013), una selecció de joves narradors dels Països Catalans, essent l’únic autor andorrà d’aquest volum.

Amb aquest nou projecte literari, que acaba de començar fa poc, Iñaki Rubio vol contribuir a millorar el dia a dia de les persones mitjançant la cultura, les paraules i la literatura.

Si, així que hagueu visitat la pàgina, us interessa, també us hi podeu subscriure gratuïtament introduint el vostre e-mail i rebreu un avís a la vostra bústia cada vegada que l’Iñaki publiqui un nou conte. 

Una bona part dels lectors consideren que el conte és un gènere menor. A mi, en canvi, és el gènere literari que més m’agrada, juntament amb la poesia, perquè el conte i el poema, si estan ben escrits, solen concentrar en pocs versos o pàgines la mateixa intensitat narrativa i poètica que pugui desplegar una novel·la. Darrerament, alguns autors i crítics literaris han escrit que el conte és un gènere que s’adapta molt millor a les característiques de la societat actual que la novel·la. Jo també ho crec així. La majoria dels qui tenim la sort de poder treballar no disposem de gaires hores seguides de lleure que puguem dedicar a la lectura, i sovint ens costa de mantenir un ritme de lectura constant; fins i tot, a vegades perdem el fil d’una novel·la. En canvi, la lectura d’un conte acostuma a durar, més o menys, els minuts d’un trajecte de bus o metro, o d’un descans que ens podem permetre en sortir de la feina, o a l’hora de dinar, o abans d’anar a dormir. Jo sóc un defensor ferm del conte. El fet que aquest any hagin concedit el premi Nobel de literatura a una escriptora que cultiva exclusivament aquest gènere em dóna la raó alhora que rebat els arguments dels qui defensen que el conte és un gènere menor.

A partir d’ara, doncs, els lectors d’arreu del món que llegeixin en català podran gaudir cada quinze dies amb la lectura d’un nou conte escrit des del Pirineu per un escriptor que hi viu i s’hi identifica.

Trobareu un enllaç d’aquesta pàgina web a la categoria Llengua i literatura d’Els meus enllaços.

 

Publicat dins de general | Deixa un comentari

El combat de les roses

0

Espiritualitat i realisme en la poesia de Josep Grau i Colell

Quan Josep Grau i Colell (Fígols i Alinyà 1937-Barcelona 1995) va escriure els poemes que conformen el recull El combat de les roses, amb els quals l’any 1960 va merèixer el primer accèssit al XVII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, era un seminarista de vint-i-tres anys, a punt de ser ordenat, que havia rebut la llavor d’estimació a les lletres catalanes que mossèn Albert Vives sembrava al seminari de la Seu.

Josep Grau i Colell

En cada vers d’El combat de les rosesla mirada i l’anhel del poeta traspassen els miralls de la natura per acollir el batec llunyà, però intens, de les estrelles. L’espiritualitat sobre la qual s’edifiquen aquests poemes, amb un domini de la llengua sorprenent, constitueix un eix que impulsarà, juntament amb el realisme, la seva creació poètica posterior, que aplegà a Suïssa l’any 1965 amb el pseudònim L’Ermità dels Alpsen el llibre Joc d’arrels i d’estels, prologat per Joan Fuster i il·lustrat per Georges Flammer.Per il·lustrar aquesta breu aproximació al poeta de Fígols he escollit sis poemes d’El combat de les roses en què preval el gust estètic pel llenguatge. Tal com apunta Josep Espunyes a l’article de Lo Banyut núm. 23 —primavera de 2008— on foren publicats per primera vegada, sobten per la seva modernitat i per la delicadesa de les imatges que hi crea, sota una tènue influència de mística lul·liana.    

     Organyà, setembre de 2013 

Poemes de Josep Grau i Colell:

 

Sols l’enyorança…

Sols l’enyorança de l’aigua
al foc incert de les arrels,
mentre camino per la terra
que m’és germana i no m’estima.
Seguint aquests camins deserts,
porto la veu com un combat
al foc llunyà de les estrelles,
i sento tremolar en mi
el viu neguit d’aquesta carn
que es trencarà, turgent d’amor,
com un mirall ple d’horitzons.
Quan jo cauré sota aquest cel,
només les roses breus sabran
la meva mort, i ploraran.       (més…)

Entrevista de Selva López

0

Selva López
Periodista

Joan Graell i Piqué (Cambrils —Solsonès—, 1971) ha escrit diversos reculls de poemes i col·labora en dues publicacions de l’Alt Urgell. Resident a Organyà, els seus poemes denoten una especial admiració per la natura i l’entorn que l’envolta. La seva obra ha estat reconeguda en diverses ocasions i l’ha fet mereixedor de premis com el segon guardó de poesia del I Premi de poesia Joan Duch per a poetes joves o el Premi Guillem Viladot de poesia, amb el recull Llibre del vesc. També ha estat distingit en el camp de la narrativa, on ha obtingut el Premi de narració literària Vila de Puigcerdà 2000, amb el conte El Negre de Surri, i ha quedat  finalista del V Premi de narració literària Pirineu gràcies al conte Aligneu.

Quan i perquè decideixes endinsar-te en el món de la poesia?                    
Jo vaig descobrir la poesia en la meva època d’estudiant a l’institut. Allí vaig tenir la sort de trobar uns professors de literatura que ens incitaven a llegir poesia. Així, a les aules i a la biblioteca, en contacte directe amb els llibres, se’m van manifestar per primera vegada la inquietud poètica i el neguit literari que des d’aleshores m’han impulsat a escriure.

Quins han estat els teus mestres més influents?
Jo vaig començar a escriure condicionat per la influència de diversos autors de la literatura catalana i castellana. Actualment, els poetes a qui em sento més proper són Joan Vinyoli i Lluís Solà. El meu mestre, però, ha estat el poeta de Peramola Josep Espunyes. Quan jo començava a escriure, ell es va interessar pels meus poemes i em va dir que la meva poesia tenia força, però que em convenia depurar i millorar l’estil poètic. Ell em va ensenyar algunes tècniques i habilitats de l’ofici de poeta.

Actualment et defineixes més com un artesà que com un artista. Quin és el procés d’elaboració de les teves obres?
Els meus poemes tant poden sorgir d’una idea abstracta que em ronda pel cap, d’un sentiment o una inquietud, com d’una imatge que veig mentre passejo —el vol d’un ocell, per exemple—, com de la percepció especial d’un fet quotidià. A partir d’aquí, apunto els versos que sorgeixen i els vaig treballant fins que aconsegueixo donar cos a un poema. Algun camí el procés de creació s’encalla en un atzucac i llavors deixo reposar els poemes començats i els reprenc al cap d’un temps. La majoria de poemes han passat per un procés laboriós d’escriptura. Això fa que, algunes vegades, el resultat final estigui a les antípodes de la idea que va inspirar el poema. La inspiració hi és, evidentment, però, en el meu cas, el treball hi juga un paper fonamental. Aquesta condició m’apropa més als artesans, que treballen de forma metòdica sobre uns patrons establerts, però sense renunciar a la inspiració, per extreure l’essència de les coses. En canvi, els artistes —i alguns poetes— cerquen en darrer terme la transformació de la realitat per mitjà de les seves obres.

Parlant d’inspiració… En el teu bloc dius que la música de Roger Mas t’inspira. Què tenen aquestes cançons que fan reviure les teves muses?
El Roger Mas ha aconseguit una cosa única: ha fet confluir tradició i modernitat en les seves cançons. La seva música fusiona registres que fins ara semblaven contraposats. Ell ha unit  els instruments de la cobla amb el piano i la guitarra. Les seves lletres també combinen elements que fins ara eren contraris, com les rondalles i els mites rurals, en què la natura sempre hi és present, amb els referents de la societat actual. Aquesta comunió entre la natura, la tradició i la modernitat, que semblava inversemblant, em captiva especialment.

Els teus poemes també remeten tot sovint a la terra i als elements de la naturalesa. És una manera de tornar a l’essència de les coses o una conseqüència de viure en una comarca de muntanya?
En el meu cas, les dues coses van lligades i ara per ara són inseparables com el cos i l’esperit. A l’hora d’escriure sempre miro de cercar vincles entre el pensament i la natura que em permetin apropar-me a l’essència de les coses. Suposo que el fet d’haver nascut i de viure en una comarca de muntanya ha condicionat la meva forma d’escriure, perquè la natura ha esta sempre la meva realitat més propera, però jo considero que és quelcom més que un simple referent contextual. És l’espai on es projecta la meva ànima de poeta. La veritat és que sóc incapaç d’escriure un poema sense que algun element de la natura no hi intervingui. La meva relació conceptual amb aquests elements va més enllà dels lligams del vers i de la intuïció de la metàfora: formen part de l’esperança que em permet sobreviure poèticament.

Com valores la situació actual de la poesia catalana?
A nivell creatiu, jo crec que gaudeix d’una salut de ferro, donat que explora tots els estils i tots els camps temàtics possibles. Arreu de tot el territori de parla catalana hi ha poetes i poetesses d’un nivell excel·lent, alguns dels quals han assolit un reconeixement literari internacional i la seva obra ha estat traduïda a diverses llengües.

Tot i la qualitat de la poesia que es fa a casa nostra, sembla que sovint no se li dóna el reconeixement que es mereix…
Jo crec que el principal problema de la poesia catalana, que arrossega des de fa temps, és la manca de lectors. La poesia és el gènere menor de la literatura. A les llibreries, per exemple, ocupa un espai molt reduït, ínfim, en comparació amb la narrativa i l’assaig. La majoria de lectors el consideren un gènere complicat d’entendre i sovint els genera un cert recel. La veritat és que hi ha alguns poetes que contribueixen al fet que la gent tingui aquesta percepció de la poesia, perquè escriuen amb un estil que no és a l’abast de tots els qui llegim. Els poetes més llegits i reconeguts, penso en Verdaguer, Martí i Pol, Vinyoli o Margarit, han escrit, tot i que amb registres diversos, amb un estil entenedor i proper, que ha sabut copsar els sentiments i les inquietuds de la gent del carrer. Normalment, el qui llegeix poesia, vol que aquesta li arribi, que, d’una manera o altra, li toqui la fibra i no el deixi indiferent.

Com milloraries aquesta situació?
Potser una de les maneres com la poesia arriba millor al públic, perquè li dóna una dimensió més humana, més càlida, alhora que permet establir un contacte directe amb l’autor, és mitjançant els recitals poètics.

Has fet algun descobriment literari recent que ens vulguis recomanar?
La descoberta més remarcable que he fet en els darrers anys és un recull breu de poemes que van ser escrits al principi dels anys seixanta i que es van publicar per primera vegada l’any 2008 a la revista Lo Banyut. És tracta d’El combat de les roses, que reuneix els primers poemes que va escriure Josep Grau i Colell, un poeta nascut a Fígols (Alt Urgell) l’any 1937 i mort a Barcelona el 1995. És un recull dotat d’una gran força expressiva, en què hi preval el gust estètic pel llenguatge i que sorprèn per la seva modernitat. A mi m’agrada especialment per la fortalesa i l’espiritualitat de les imatges que hi crea.

TERRA ESCRITA. Llegeix Pirineu

0
Lectura compartida de poesia i prosa celebrada conjuntament amb els integrants del Club de Lectura d’Organyà el dia 6 de setembre de 2013, a les 10 de la nit, en l’acte Terra escrita. Llegeix Pirineu, dins el marc de la XVII Festa i Fira del Llibre del Pirineu, en el qual vam llegir textos d’autors pirinencs (o que tenen alguna relació amb el Pirineu) amb l’acompanyament musical de La Sonsoni.
Jo vaig ser un dels encarregats de llegir textos en vers. Per a aquesta ocasió vaig escollir poemes de Josep Grau i Colell, Vicenç Llorca i Manel Figuera que ben aviat trobareu publicats, entre altres poemes d’aquests autors, a la categoria Bosc poètic.

EL CAVALL D’EPONA

0
Publicat el 4 d'abril de 2013

La poesia i l’escultura comparteixen tot sovint les mateixes inquietuds. Deu ser per aquesta raó que Philippe Lavaill em va proposar de fer un poema sobre el tema d’Epona, la divinitat celta del cavall, relacionada amb la fertilitat i la natura i associada indistintament amb l’aigua, la curació i la mort.Els pobles celtes de l’antiguitat creien que els cavalls eren els guies de les ànimes fins a l’altre món. Partint d’aquesta idea, el Philippe va fer una escultura i em va oferir la possibilitat de complementar-la i ampliar-ne el significat per mitjà del vers i la paraula.L’escultura i el poema han passat a formar part de l’exposició Ànima ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març a la sala Portal del Pardo del Vendrell i que hi romandrà oberta fins al diumenge 28 d’abril de 2013.

 

EL CAVALL D’EPONA

Per a Philippe Lavaill, que esculpeix
amb ferro l’ànima dels cavalls.

Batega l’aire. Un cavall
s’atura davant nostre
per calmar la set dels ulls
als miralls de l’art.
Des de l’origen del temps
ha acollit damunt la gropa
el dolor de boscos i afraus.
Ara travessa, amb trot serè,
muntanyes que infonen el do
tel·lúric de l’escultura.
Un ramal de foc li cenyeix l’alè
i el guia per camins inesperats.

Fugint de la foscor,
un genet es perd al galop
per viaranys ancestrals.
¿Quin atzar l’empara, al límit
extrem de l’ésser, i li mostra
rutes de pedra i ferro per tornar
il·lès de les cabanes de l’oblit?

¿Quina mà esculpeix
els contorns de l’aire?

Publicat dins de general i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

ÀNIMA FERRATA

0
Publicat el 4 d'abril de 2013

El concepte i la forma en l’obra de Philippe Lavaill

Text de presentació de l’obra de Philippe Lavaill escrit amb motiu de l’exposició Ànima Ferrata, que es va inaugurar el dia 27 de març de 2013 a la sala Portal del Pardo del Vendrell:

Philippe Lavaill és un artista complet. La seva formació a banda i banda del Pirineu, a cavall entre la cultura catalana i la francesa, es fa palesa en la seva manera de concebre l’art com una essència fonamental de la vida. Qualsevol obra seva, ja sigui una escultura, una pintura, o un dibuix, fascina i colpeix el sentiment de qui la contempla, per tal com expressa la fugacitat del present i recupera antics conceptes i valors als quals ens hauríem de tornar a acollir. A l’hora de pintar o dibuixar, la seva mà agafa el pinzell i el llapis amb fermesa i suavitat, a fi que el traç pugui ser, segons convingui, gruixut i intens, o fi i esvelt. Com a escultor, el material amb què Lavaill se sent més còmode treballant és el ferro. Aquí expressa amb plenitud el gust per la corba i la torsió, donant curs a formes recargolades que el rovell s’encarrega d’unificar. La seva manera de concebre la creació artística el situa, així, a mig camí entre els estils del barroc i l’impressionisme; amb unes particularitats i matisos, però, que cal tenir en compte per entendre el plantejament conceptual que li ha permès construir una obra d’abast metafísic.

En pintura, tal com van aconseguir els impressionistes francesos, ell també vol capturar la llum. La seva intenció és representar la realitat a través de l’experimentació constant. Tanmateix, al contrari d’aquells artistes, les obres dels quals eren molt clares, les pintures del Philippe reflecteixen la part tenebrosa de la vida. Per aquesta raó, en els seus quadres l’obscuritat té el mateix pes específic que la claror. També passa així en les escultures, on les ombres que projecta la llum sobre les corbes n’estilitzen la imatge plàstica. Aquest procediment també l’acosta a l’obra de Dalí, el qual feia sorgir a la llum dels quadres la part fosca dels somnis. Així, cal suposar que l’acolliment de la foscor dins la llum li pervé de l’època en què, quan tot just començava a dominar la traça del pinzell i l’art de la soldadura, va treballar, al costat del seu pare, com a col·laborador de l’artista de Figueres.

Una altra singularitat que l’allunya al mateix temps de l’impressionisme i del surrealisme dalinià és la rellevància i la significació del tema: a diferència d’aquells artistes, en les obres de Philippe Lavaill la idea és tan important com la manera d’expressar-la. Tota la seva creació gira entorn de dos eixos temàtics: la transcendència de la dona com a ésser creador de llum i vida, tant en sentit físic com espiritual, i la figura del cavall com a nexe d’unió entre dos móns, el real i el mitològic. Aquestes figures sovint són tractades des del prisma de la mitologia antiga clàssica i pagana, però mai des de la cristiana.

En tota l’obra escultòrica, tant en les creacions de dimensions reduïdes com en les seves grans escultures, pensades per integrar-se en un espai exterior, ja sigui urbà, rural o natural, s’hi endevina una admiració profunda per l’obra d’Auguste Rodin. També és innegable, en aquest terreny, la influència evolucionista d’Apel·les Fenosa a l’hora de desenvolupar una manera particular, sempre en constant evolució, de concebre la creació centrant l’interès artístic en la significació dels éssers mitològics i en la voluntat d’incorporar-hi formes expressives que s’assimilen a les forces de la natura. D’ell n’ha heretat l’expressió dels elements naturals en estat pur a l’hora d’esculpir com si el vent fregués el cos de la dona o com si el ferro que treballa formés part alhora de l’esperit del cavall i del terra que trepitja al galop.

Publicat dins de general i etiquetada amb | Deixa un comentari

EL GRAN POETA DE LA VIDA

0

Retrat literari del poeta Vicenç Llorca

A la tardor de l’any 1991, quan mig país esperava amb candeletes la celebració dels jocs olímpics de Barcelona i l’altre mig ja començava a témer els efectes econòmics de l’entrada a la Unió Europea, jo em vaig matricular per cursar els estudis de Filologia Catalana a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. En aquell temps, pels passadissos de la facultat de filologia i pel bar de la Universitat hi deambulava, mitificat, l’esperit de l’il·lustre professor i poeta Jaume Vidal i Alcover, que havia mort al gener d’aquell mateix any.

En aquella època jo devorava tots els llibres de poesia que em passaven per les mans amb l’afany de trobar un alè d’inspiració en els versos que llegia. Aquesta fal·lera em va abocar, d’una forma gairebé malaltissa, a la biblioteca de la Universitat. Una tarda, per un caprici de l’atzar, o potser guiat per l’esperit de Jaume Vidal i Alcover, la meva mà va trobar i va obrir el llibre La pèrdua (Columna, 1987), de Vicenç Llorca. Els sonets que encapçalen aquest llibre em van enlluernar. En aquell moment, captivat per aquells versos, em vaig adonar que el que jo realment desitjava fer no era acabar la llicenciatura, sinó aprendre l’ofici de poeta. A mig curs ja havia perdut la motivació per l’estudi i me’n vaig tornar cap al meu poble del Pirineu.

(més…)

Publicat dins de retrats literaris i etiquetada amb | Deixa un comentari

CAMÍ

0
                  CAMÍ
                       
 
               Lluna d’aram
               al bosc del somni.

               

               Viarany obert
               a un rostre de pedra.

               Nua fesomia. 

               

               Camí antic, 

               embruix de l’herba
.
 

Publicat dins de general | Deixa un comentari

30 de setembre: ENGRUNES

0
Avui he començat el dia amb una sorpresa molt agradable: en girar el full del calendari Bloc Maragall que tenim a la cuina, he vist que a la part del darrere del dia 30 de setembre hi havien posat el meu poema Engrunes, del llibre Afrau:                                                      

         ENGRUNES


Al llindar de casa,
els pardals espigolen
molles de pa.

Dins el llenyer,
un gat se’ls mira,

mort de fam.   


 

A la casa d’enlloc

0

Entrevista a Roger Mas, cantautor de Solsona

Roger Mas i Solé és un cantautor nascut a Solsona l’any 1975. Ha publicat, entre altres, els discos Les flors del Somni, Casafont, DP, Mística domèstica, Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, que ens presenta en aquesta entrevista. Aquests àlbums han rebut diversos premis, entre els que destaquen nou premis Enderrock. També ha obtingut un ampli reconeixement de la crítica, que l’ha convertit en una figura de la cançó actual. La seva música està inspirada en tres pilars fonamentals: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Se l’ha considerat “la veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana” (Mingus B. Formentor, La Vanguardia).

(Entrevista publicada al núm. 25 —estiu de 2011— de la revista Lo Banyut)

 

En cadascun dels teus discos anteriors hi has creat una realitat poètica i musical diferent. Què i qui habita la nova realitat d’aquesta casa d’enlloc?
A la casa d’enlloc hi ha una barreja de tot el que he fet en els discos anteriors. Cada vegada se m’acudeixen històries noves i les intento explicar amb unes lletres més senzilles, que gradualment van deixant de banda la poètica del “jo” romàntic i donen pas a noves maneres de concebre i interpretar les cançons. En el terreny estrictament musical hi ha una evolució en la seqüència dels acords.

També volia que aquest disc tingués un punt autoreferencial. Fixa’t en el disseny. La portada recorda una mica les portades dels LPs. La foto està feta a la muntanya d’Alinyà, a Prat Major, sobre el Call d’Odèn, on hi ha una vista magnífica. Jo estic assegut sobre terreny de l’Alt Urgell i el fotògraf sosté la càmera trepitjant terra del Solsonès. El títol també fa referència a aquest paisatge. La casa d’enlloc és aquella Borda, aquella caseta, que van construir els pastors al bell mig d’aquell paratge. Al disc hi ha una cançó inspirada en el western i en les bandes sonores d’Ennio Morricone, que són prou adients per descriure les sensacions que transmet aquell lloc.

En aquesta casa també hi tenen cabuda dues cançons que fan referència a la violència de gènere: una tracta aquest tema des del punt de vista de la dona, de la víctima, i l’altra l’enfoca des de la perspectiva del botxí, que acaba essent una víctima dels seus propis sentiments.

Aquesta casa d’enlloc, com no podia ser d’una altra manera, s’edifica sobre sòlids fonaments musicals i poètics. En els teus inicis, la creació musical i la creació poètica s’entrellaçaven: aleshores eres músic i al mateix temps poeta. El teu univers particular va començar a prendre forma en els primers poemes i després es va harmonitzar ens els discos. En aquell temps vas publicar un parell de llibres de poemes. No t’has plantejat de reprendre aquesta activitat?
Aquests llibres són dos pecats de joventut. El que realment m’he plantejat és de tornar-los a comprat tots i fer-ne una gran foguera. El temps posa a cadascú en el seu lloc. Jo, des de fa uns quants anys, tinc molt clar que sóc un cantautor. Si es mira des d’un punt de vista negatiu, un cantautor és un pèssim poeta entre poetes i un pèssim músic entre músics, i, si es mira des d’un punt de vista positiu, és un gran poeta entre músics i un gran músic entre poetes.

En tots els teus discos hi ha alguna cançó que et serveix per experimentar amb la música i la poesia. Quines noves experiències i innovacions ens aporta A la casa d’enlloc?
Tot i que les cançons són independents les unes de les altres, aquest disc és un viatge musical molt més roquero que els anteriors. Les innovacions són internes; per exemple, musicalment, les seqüències harmòniques són més riques i l’últim acord amb què acaba una cançó enllaça amb el tipus d’harmonia que vindrà després.

Tu ets un cantautor amb un estil propi, lliure, i aquesta llibertat interpretativa et permet d’experimentar constantment amb tots els estils musicals. Com et defineixes musicalment?
Jo entenc que la feina del cantautor s’ha de fonamentar en una llibertat estilística total. És evident que en aquesta feina s’hi reflecteix la personalitat de l’artista. Per a mi, hi ha dues escoles de cantautors que defineixen molt bé el panorama actual i que, en un sentit o altre, han exercit una influència sobre tots els que fem cançons. Hi ha dos cantautors italians que exemplifiquen molt bé aquestes dues tendències: d’una banda el Paolo Conte, que segueix una mateixa línia des de fa molts anys i es mou en uns paràmetres que ell ha delimitat molt bé i en els quals gaudeix i fa gaudir el públic; i de l’altra el Fabrizio de André, que ha estat capaç d’aportar una experiència absolutament diferent en cada disc. No només són diferents les històries, sinó també la manera d’explicar-les i els estils musicals. Hi ha un disc que comença amb un blues, segueix amb una tarantela napolitana, al mig hi ha algunes parts que semblen ben bé música clàssica i s’acaba amb cants tirolesos.

A mi m’agrada molt la música il·lustrativa. És molt important que una cançó sàpigui transmetre el missatge que en cada moment el cantautor vol explicar. Aquí hi intervé el mestratge del poeta i del músic. En aquest disc hi ha moments musicals en què es posa de manifest una lluita entre aquestes dues essències, la poètica i la musical. Llavors les cançons agafen un caire tràgic. Però també hi ha un esclat de moments d’eufòria que esdevenen una autèntica epifania musical. Això passa, per exemple, en la sardana interpretada juntament amb tota la cobla Sant Jordi, que és una autèntica exaltació de la bogeria, en la qual s’aconsegueix un moment d’èxtasi musical.

Quan gaudeixes més, a l’hora de compondre les noves cançons o en el moment d’interpretar-les?
Jo crec que gaudeixo per igual. És a dir, quan gaudeixo menys és quan faig qualsevol de les altres coses que no són aquestes dues que has dit. La feina que comporta la promoció dels discos em resulta bastant feixuga. Sempre he pensat que l’ofici del botiguer és un dels més sacrificats que existeix. Potser el que em costa més és el fet d’haver de viure exclusivament de la música. Això em fa ésser conscient que no puc abaixar el llistó musical que he anat apujant en cada disc.

Tu has estat sempre un cantautor molt proper al teu públic, tant en les actuacions en solitari com en els concerts que has fet arreu del territori català i en diversos països de l’estranger acompanyat amb tots els músics de la banda. Quin públic es mostra més receptiu, el dels grans concerts o el que et ve a escoltar en els locals petits, com el que vas trobar al restaurant Llum de la Seu, en el marc del primer festival de cantautors?
El públic més acollidor l’he trobat a Sudamèrica. A Cuba i al Brasil, el públic és molt més receptiu que en qualsevol altre lloc del món. Tot i cantar en una llengua diferent, de bon principi ja s’estableix una complicitat absoluta, una connexió emocional entre els músics i el públic que va més enllà del ritme de la música i el sentiment de les cançons. El caliu que es crea en aquells concerts realment és molt entranyable. Aquí, a casa nostra, això també passa a Mallorca. A Catalunya, en canvi, costa més d’arribar a la gent; sí que hi ha diferències, però són més subtils. El públic aquí és molt més reservat i no es deixa portar amb tanta facilitat per l’encís de la música.

Bona part dels teus videoclips musicals, en què la comunió entre la música, la poesia i els elements de la natura és total, els has gravat a les muntanyes de Canalda i Odèn. Què tenen aquests paisatges que t’encisen tant?
Aquestes muntanyes formen el primer contrafort del Pirineu. Des que vaig començar a caminar, el meu avi i el meu pare m’hi portaven. Des de qualsevol indret, les vistes que s’hi contemplen són magnífiques i creixen a l’interior de les persones. Tothom el qui hi ha anat, tard o d’hora sent la necessitat de tornar-hi… Per això, sempre que puc, jo hi torno.

Simbòlicament també és un paisatge molt suggeridor, hi ha el forat de les encantades, les coves dels moros, plans de terreny on la tradició diu que les bruixes hi ballaven de pèl a pèl durant els solsticis…

I la font del Vermell, que també és present en la darrera cançó d’aquest disc. Per a aquelles parelles que vulguin concebre un fill, anar a veure l’aigua gelada d’aquesta font és com posar oli en un llum. El resultat és immediat, a fe de món.

Publicat dins de entrevistes, música i etiquetada amb | Deixa un comentari

World Poetry Movement

0

Lectura de poemes celebrada a la sala La Llacuna d’Andorra la Vella el dia 24 de setembre de 2011, a les sis de la tarda, en què ens vam reunir poetes d’Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya per afegir la nostra veu a les de la resta de poetes del món.
El World Poetry Movement, al qual ens vam adherir amb aquesta lectura, va celebrar aquest dia més de 800 lectures de poesia arreu dels pobles i ciutats del món.

Reprodueixo la Declaració del World Poetry Movement.

(continua…)

Declaració del World Poetry Movement 24 de Setembre de 2011

Avui ens reunim per fer més gran una onada exultant de poesia que s’està movent pel món, d’escenari en escenari, on concorren persones lligades al mateix desig, a la mateixa aspiració per assumir el repte de les grans transformacions de l’esperit, construint un gest, una actitud oberta a tots els canvis i ruptures necessaris per fundar un món concorde a la vida i no subjecte als designis de la devastació.

Avui celebrem que som trànsit joiós cap a un nou moment, cap a una nova atmosfera que propiciï una llum congregant i pau sense tractats ni demagògies.

Avui ens reuneix un ímpetu renovat amb l’ànim d’incidir en les urgents transformacions, davant dels reptes d’aquest moment en el qual perilla la vida de moltes espècies, entre elles la humana.

Avui aquesta convocatòria és possible gràcies a la força concurrent de la poesia, i és el poema l’instrument màgic d’expansió de l’energia necessària per obrir la nostra ment, el nostre cor i el nostre esperit i, així, saltar cap a aquella dimensió on puguem portar els nostres somnis, símbols i desitjos al plànol de les realitzacions.

Sabem que un poema no aturarà tsunamis ni guerres.

Però un poema és un escut davant del llenguatge de la devastació, la guerra i la sobre explotació.

Un poema no guarirà a 1.020 milions de persones que pateixen gana crònica en el món, un poema no aturarà la mort per inanició de 750.000 habitants de Somàlia.

Però un poema és expressat per reafirmar-se en la vida.

Un poema no resoldrà els problemes bàsics de la humanitat vulnerada.

Però un poema és somni, visió, oxigen de l’esperit.

Un poema no conjurarà als monstres climàtics.

Però un poema és una porta que s’obra quan tot sembla sense sortida.

Un poema prepara la ment per a allò que serà i que encara no sabem.

Un poema és el lloc de les conjuncions màgiques i simbòliques que ens reafirmen com a espècie, escindida entre l’animal i l’humà.

Un poema és somiar un món nou, i en això li dóna validesa i sentit a la realitat en la qual vivim. Un poema flueix creant un futur mental des del qual creixerà la civilització del demà. Per això una societat que falla en el camp de l’art i la literatura és una societat que s’ha fossilitzat mentalment, i està fent malbé la seva capacitat d’autorenovació i rejoveniment.

Els poemes ens recorden que la fam, la guerra, la superpoblació i la pol·lució no són efectes de la nostra manca de tecnologia o recursos, sinó de la nostra carència d’ètica i amor.

I els poemes són claus que poden obrir per a nosaltres la casa del tresor de les nostres riqueses comuns; l’amor humà, la saviesa, la creativitat i la bellesa: tresors que es fan més abundants quan són compartits.

Un poema és la causa de les grans convergències espirituals. Un poema ens fa comprendre que la poesia és l’ecologia dels ecosistemes simbòlics. La poesia és la biologia de l’esperit, el motor dels somiadors, d’aquells que aspiren a donar el salt cap a una nova dimensió de l’ésser, en la qual sigui possible existir sense el llast de les injustícies que hem heretat i que ja és temps que cessin.

Poemes per alimentar el somni per una humanitat autèntica, per fi alliberada dels grans errors.

Per la dignitat que ens dóna la poesia, avui ens unim a un cor mundial per la vida, pel canvi veritable, ara que ens moguem per un marge perillós de la nostra història humana.