Creix a les mans l'embruix dels astres...

Mar Fontana ha publicat una ressenya esplèndida del llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune a Núvol, el digital de cultura.

Podeu llegir-la aquí: Ressenya d’Aiguafoc a Núvol

Il·lustració: Ramon Berga

Fogaina

El foc de l’hivern
arrela dins la cabana,
al peu d’una roca-bressol.
Cel amunt, el fum dissipa
els paranys del fred.
Arraulit al llindar de la porta,
un pit-roig foragita el desig
que li encén el plomatge;
així rep —directa al cor—
una mica d’escalfor.
Sobre la neu, una clapa
de sang retuda ofega
el crit d’un alfabet
renadiu. La flor lúcida
de l’arç encara és lluny.

Il·lustració: Ramon Berga

L’ull feréstec

Una roca-mugró
nodreix l’aridesa del cel.

Surt de la pedra, veracitat
de bec i ala —primer gargot
dins el crani de l’ocell—
i davalla a frec de segles
cap a la intempèrie del paper.
(Ja ara t’anticipes, com un foc
propici, a l’acuit del tossal
i l’astre.)

Fa temps que m’allunyo
de la impostura:
sota la finitud dels peus,
la muntanya desclou
un ull de ferro i salobre.

Com ressona, en una branca
austera, el corn hieràtic
de l’afrau!

Il·lustració: Ramon Berga

Martí Sales – Epíleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Què teniu entre mans? Un enfilall de tres mil vuit-centes tretze paraules negres sobre blanc que prèviament havia estat un conglomerat d’uns i zeros en cent quaranta-set kilobytes. Què han estat escrutant els vostres ulls atents com el voltor cerca despulles o el rierol glaçat es descabdella a la primavera? Versos, poesia: un artifici, com el plàstic, el lleixiu, la bomba atòmica o la metafísica. No es troba a la natura, no és orgànic ni fill dels nuclis estel·lars. Ve de l’home, d’un de concret, d’en Joan Graell, d’un paratge —el Prepirineu— i d’una topada fèrtil: la d’ell amb la seva circumstància, que és geogràfica i tel·lúrica però acabarà sent existencial, amorosa, espiritual.

(més…)

Il·lustració: Ramon Berga

Vicenç Llorca – Pròleg del llibre aiguafoc · bancal, roca faune:

Joan Graell va néixer a Cambrils, comarca del Solsonès, el 1971 i està vinculat a l’Alt Urgell, on viu (concretament a Organyà amb estades a Gavarra, un nucli de població de Coll de Nargó) i treballa (a La Seu d’Urgell) en el moment de redactar aquestes línies. La dada no és endebades. La seva poètica es fonamenta en una visió lírica de la muntanya que pren el territori esmentat com a obrador de paraules i d’imatges poètiques. El seu poemari anterior, Llibre del vesc (Edicions Salòria, 2009), ja ho preludiava, però ara amb la publicació d’Aiguafoc: bancal, roca, faune pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida»), el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre l’origen mateix dels elements. Heràclit ho va escriure fa molts anys i sembla com si la poesia mateixa no s’hagués mogut de la captació del flux i les contradiccions de la natura. El joc de termes oposats del títol n’és prou eloqüent: l’aigua i el foc, elements antagònics, units en una paraula que els tracta de reconciliar.

(més…)

El relat Començar de zero ha obtingut el Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura 2016 i ha estat publicat per Edicions Salòria en un llibre que inclou també les dues obres finalistes i dues obres recomanades pel jurat.
Podeu llegir-ne aquí un fragment:

Començar de zero

(Fragment)

Poques hores abans de morir a l’habitació 218 de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, la Laura recobra la consciència per uns instants. Té el cap molt espès i el crani li ressona com si hi tingués un eixam d’abelles. Els records s’esllangueixen i es fonen amb els somnis: amb les mans ensangonades m’enfilo a l’om i em tanco dins la cabana. Les branques han crescut molt i la verdor intensa de les fulles m’acull amb calidesa i generositat, com quan era una nena, i m’acosta al cel. El Francesc no hi és… El busco pels carrers del poble, entre les boixeres i els pins, dins el fenàs i els esbarzers, en la profunditat de l’aigua del riu… Per fi el veig: anem d’excursió a la muntanya d’Alinyà i trobem una àliga que ha mort atrapada en un parany dels pastors. La posem sobre dues branques de pi encreuades i l’arrosseguem fins a l’esplanada de l’om. Ara un bruixot chippewa —aquell del llibre que ens agradava tant de llegir i mirar-ne les fotografies— sermona paraules màgiques amb els braços estesos davant meu, obrint els palmells de cara al cel, paraules com llàgrimes de rosada que ajuden l’esperit de l’àliga a travessar a l’altra banda mentre les arrels de l’om acullen el seu cos… Entro sola al forat de les Encantades de Comadeuda i ressegueixo amb els dits les escletxes de la roca i el cos de la dona de pedra, però no s’obre cap porta tel·lúrica i no puc endinsar-me cap a galeries més pregones…

Tràiler del llibre aiguafoc · bancal, roca, faune

musica: Arnau Obiols | imatges: Ramon Berga | veus: Joan Graell i Anna del Río | producció: REC Produccions Audiovisuals del Pirineu

Veure tràiler aiguafoc · bancal, roca, faune

​

A aiguafoc · bancal, roca, faune la visió lírica de la muntanya que caracteritza la poètica de Joan Graell pren una rellevància i una unitat alhora remarcables. Estructurat en dues parts («L’arrel i el vers» i «Roca emergida») el llibre projecta una mirada sòbria i emocionada sobre els elements que configuren l’espai de la muntanya en una gradació de la natura matèrica a la natura mítica.

Quan desplega la seva veu, el poeta crea un ecosistema propi, un espai o tensió que s’obre per confirmar i separar roca i núvol, ocell i tret, home i camp obert. El seu vers és el vincle que beu del sotabosc de l’entorn i de les seves cabòries per poder tirar amunt i fer-se flor, poema. En Graell és el faune, la bèstia entremig, l’home sensible dintre del bosc. El mèdium que furga. La muntanya el crida i ell rep l’embat com una pregunta que només pot respondre escrivint.

[Del pròleg de Vicenç Llorca i l’epíleg de Martí Sales]

Aquests dies estic llegint un llibre molt interessant de la col·lecció Retrats de vi del Servei de Publicacions de la URV (Universitat Rovira i Virgili de Tarragona). Aquesta col·lecció ha escollit un estudiant de cada promoció de la facultat d’Enologia a fi de donar a conèixer la seva experiència professional i personal. Concretament, el llibre que jo tinc està dedicat a l’enòleg d’Organyà Toni Sánchez Ortiz; el qual es va graduar a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (la mateixa on jo vaig començar estudis de filologia catalana). Ell va ser el primer estudiant de la llicenciatura de segon cicle que obtingué una beca Erasmus per anar a completar els seus estudis a la Universitat Victor Segalen de Bordeus, on va rebre classes dels gurús del món del vi. Malgrat això, la simbiosi íntima, gairebé mística, entre sòl, clima i home que transmeten els seus vins l’ha après amb el treball del dia a dia a les finques de l’Alt Urgell, el Priorat, el Tarragonès i el Montsant, on té cura dels ceps, i durant les seves estades professionals assessorant la producció vitícola de cellers en diverses regions d’arreu del país i també a l’estranger (Austràlia i Nova Zelanda). El Toni és un dels homes que conec que més treballen i més devoció posen en el que fan. Però la seva fe no és cega. Tot el contrari: dóna molta llum. Així ho expliquen alguns dels seus alumnes del curs de someliers que actualment imparteix a la URV. Aquest llibre, en darrer terme, posa de manifest que Universitat i terra no són incompatibles. És just tot el contrari, es necessiten i es complementen. El cep menja, veu i pateix a la terra, però ha de menester el coneixement que es transmet a les aules de la facultat d’Enologia perquè el suc del raïm arribi amb les millors condicions possibles de maduració i fermentació al trull, on adquirirà el seu tarannà, i finalment pugui reposar a l’ampolla. El llibre ho explica i ho analitza d’una forma entenedora, entranyable i visualment molt atractiva. Quedeu-vos amb això: el reguitzell de paraules que acabo d’escriure pren cos quan llevo el tap al Saurí i el deixo rajar dins la copa. El Saurí és un vi excel·lent. A banda de les qualitats que hi troben els someliers en el sabor i l’olor, ho és perquè té el poder de restablir les facultats de l’ànima.

Al llibre La muntanya escrita jo hi participo amb el relat Bancal, roca, ocell, que he ambientat a la roca de la Pena, al poble de l’Alzina i a la vall d’Alinyà. Podeu llegir-ne aquí un fragment:

Bancal, roca, ocell

Les cases de l’Alzina creixen, i minven, a l’albir de la roca de la Pena.

(Fragment)

Me n’he sortit: té la forma esvelta d’un ocell amb les ales i la cua esteses, de la mida aproximada d’una vegada i mitja el contorn del meu cos amb les cames juntes i els braços estirats, amb les ales tan llargues com m’ho ha permès la resistència i la flexibilitat de les canyes i els vímecs. S’assembla molt al dibuix de l’artefacte volador de Leonardo da Vinci que vaig veure en aquell llibre que guardava mossèn Facundo tancat amb pany i clau en un petit armari del seu recambró. Amb fil de cànem, he cosit els llençols que em va donar la Maria a l’estructura de les canyes i als travessers de vímec. Crec que serà prou dúctil al frec de l’aire i resistent al meu pes, que ja és bastant escàs. Fa mesos que no tasto la carn. M’alimento només amb naps i guixes cuits amb ceba i all, blat de moro bullit, xicoies amanides i sopes de carbassa, ordigues i fenoll. Durant aquest temps he anat vivint del que mengen els moixons: figues, aglans, formigues, molls de cardassa, llangosts, aranyons, grans de sègol, móres, flors de jonça, lledons, fruits de corner… Només tinc un propòsit, i a hores d’ara ja és irrenunciable: aquesta nit dormiré al cap de la roca de la Pena, i, quan el sol la il·lumini de ple, em llançaré aire endins per satisfer aquest desig d’eternitat que em corseca i alhora m’allibera.

Divuit escriptors i escriptores vinculats a les comarques de l’Alt Pirineu i Aran, i socis de l’Associació Llibre del Pirineu, ens parlen d’un indret, paratge o territori real del Pirineu a través de la literatura.

En acabar-lo de llegir, els paisatges que apareixen a les pàgines d’aquest llibre ja no seran els mateixos. El fet que algú ens parli d’un lloc en el qual transcorre una història o una experiència, és la manera més atractiva de convidar-nos a anar-hi, encara que sigui amb la imaginació. El sentiment sempre té raons més poderoses que la raó i aquest fet dóna pes i qualitat als divuit relats del llibre, a la vegada que els allunya d’una simple informació turística. No hi busqueu, per tant, “paisatges encisadors” ni “magnífiques vistes”, sinó el pols que batega en les vivències lligades a la terra.

La muntanya escrita és el reflex més tangible que al Pirineu les muntanyes parlen i encara tenen moltes coses per explicar-nos. Aquesta bella serralada tan nostra ofereix un ampli ventall de possibilitats de conèixer-la, i la literària n’és una que no sempre arriba al públic lector.

El llibre es presentarà a Organyà el diumenge 6 de setembre, a les 13.00 h, en el marc de la 19 FIRA DEL LLIBRE DEL PIRINEU

SONS d’ARAM és un recital de veu i percussió en què l’aram de la bateria es fon amb el delit de les paraules. Els poemes de la primera part pertanyen al llibre Vent d’aram, de Joan Vinyoli, llevat del darrer, que és del recull Les hores retrobades; la segona part està concebuda amb poemes de tots els meus llibres, i altres d’inèdits. La majoria tenen, com a rerefons o motiu poètic, la natura i la muntanya.

Aquest recital va ser gravat en directe a la sala 2 del cinema Guiu de la Seu d’Urgell el dia 22 de març de 2014.

Bateria i percussions: Arnau Obiols              Rapsode: Joan Graell

http://youtu.be/BkCNjgEepZk

Aquest vídeo, penjat a youtube, és un fragment de 2.15 minuts del recital. Si voleu tenir el recital sencer, de 55 minuts de durada, podeu comprar el DVD als punts de venda de la revista Lo Banyut (el DVD es ven per separat, al preu de 8 euros o conjuntament amb la revista, amb un preu total de 10 euros).

També el podeu comprar enviant un missatge de correu electrònic a les adreces següents:

arnau_obiols@hotmail.com
joangraell71@gmail.com

Després de la publicació de Llibre del vesc, quan semblava que ja res no em podia fer tornar la inspiració, vaig escoltar Les cançons tel·lúriques i A la casa d’enlloc, del Roger Mas, i les Muses van acudir al meu cau poètic per seduir-me de nou. Aquest és un dels primers poemes que vaig començar a escriure del meu nou llibre Aiguafoc. Bancal, roca, faune que s’editarà al juny de 2016 amb il·lustracions de Ramon Berga.

EL CAU DE LA SERP

                       Al Roger Mas

Un home canta, nu d’afany,
al cau de la serp i la veu
sadolla els corriols de l’aire.
Dins la muntanya,
la sal de la tendresa regalima
cançó rere cançó; tot el cos muda
en el desfici de les mans
i es torna fort i bell.

Una guitarra acluca l’ull
al bressol clar de la freixera.^*
Hi ha ritme de sol en la pluja
i un tany de nimfa escatimada
en la florida del sotabosc.
Com rondina sota el llavi
que la constreny!

Poques vegades la música
dóna turment d’arrel
o contrafort.

* freixera: freixe

Projecte Pirene és el primer àlbum musical d’Arnau Obiols. Nascut a cavall de la tradició musical del Pirineu i els sons de la música global, aquest treball instrumental fusiona, amb una coherència i una bellesa sorprenents, la cançó tradicional amb les sonoritats del jazz i les músiques alternatives.

(Text publicat al núm. 28 —primavera-estiu de 2014— de la revista Lo Banyut)

Foto: Jana Rosell

El jove bateria de la Seu d’Urgell és un músic molt ben preparat: va cursar el grau superior de música a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Així, l’origen d’aquest disc cal cercar-lo en el projecte de final de carrera, un projecte de recerca i investigació musical en el qual l’Arnau volia plasmar tota la riquesa del repertori de la música tradicional del Pirineu d’una forma innovadora: fusionant-lo amb les noves sonoritats de la música global.

Una obra original
A Projecte Pirene, hi conflueixen diversos elements que fan que sigui un àlbum excepcional. D’una banda, les tonades de la tradició oral que s’han cantat durant segles als pobles del Pirineu, que el jove músic coneix bé, perquè fa anys que les interpreta i ara les ensenya als seus alumnes de l’Escola Folk del Pirineu. De l’altra, la sofisticació sonora, la riquesa harmònica i les infinites possibilitats que ofereix el llenguatge musical del jazz. A partir d’aquests dos pilars, l’Arnau i el seu quartet han bastit una obra original.

Sonoritat captivadora i elegant
El que fa que aquest projecte sigui una proposta interessantíssima, arrelada al país i amb una alçada de mides que la fa presentable arreu del món, és la capacitat de copsar l’esperit de la cançó tradicional i presentar-lo en aquestes composicions amb una sonoritat moderna i atractiva. No hem d’oblidar, aquí, que no és en va que durant segles aquestes cançons van ser una eina imprescindible per a fer menys feixugues les tasques diàries de la gent que vivia i treballava als pobles del Pirineu. Aquest disc recull la bellesa de les melodies cantades, la delicada sonoritat de les cançons de bressol i també la força de les balades narratives —La Dama d’Aragó, La porquerola—. No només les recull, sinó que les reformula en clau instrumental i les dota d’una sonoritat alhora captivadora i elegant valent-se de ritmes alternatius i sons experimentals que obren nous camins d’expressió artística a partir de la lliure improvisació.

Un interès musical amplíssim
L’interès musical d’Arnau Obiols és amplíssim: de ben jove es va iniciar en la percussió interpretant el repertori de la música folk del Pirineu, però ben aviat es decantà per la improvisació i es deixà seduir pel llenguatge musical del jazz, el “free” i altres estils. El talent musical de l’Arnau emergeix i es conforma dia a dia sobre la base de la investigació i l’experimentació de noves sonoritats, que a vegades fins i tot ultrapassen la capacitat d’expressió dels instruments musicals. És per aquesta voluntat d’aprenentatge constant que participa en diverses formacions, tan de caire tradicional com experimental, i posa les seves baquetes a disposició de tots els projectes musicals que l’atrauen. Així aconsegueix incidir positivament en la tradició musical del Pirineu.

Nous projectes
Actualment l’Arnau està treballant com a compositor en nous projectes. Fa poc a iniciat els assajos amb una nova formació, aquesta vegada un quintet (trompeta, violoncel, clarinet baix, tuba i bateria). El nou treball, que deixa molt espai per a la improvisació i l’experimentació col·lectiva, inclourà una adaptació del Cant de la Sibil·la de la Seu. Un altre projecte que l’Arnau ja té enllestit és el solo en set moviments Rocs d’Alendo Suite. Aquest treball està inspirat en els pobles i el paisatge de la Coma de Burg, on el músic, que va gaudir d’una beca artística l’octubre de 2014, va realitzar una estada al Centre d’Art i Natura (CAN) de Farrera. L’observació del paisatge natural i humà, que li va estimular el record d’algunes vivències personals, és la base d’aquest treball en què Arnau Obiols concep la percussió i la improvisació com una manifestació sonora, instintiva i directa, de l’art. Els set moviments de què consta aquesta suite estan inspirats pels elements següents: ferro, bèstia, aigua, pedra, llosa, foc, cant. Podeu consultar aquest nou projecte en la seva web (http://arnauobiols.com). Us adonareu que l’Arnau, en definitiva, entén la música com un element més de la natura destinat a assaonar l’ànima humana.

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)