Bloc de notes

El començament del dia el dedico a la bici. Més ben dit, al remolc: la peça que se’m va trencar fa dies és un problema que arrossego (mai més ben dit!) ja fa massa temps, i ahir no vaig poder anar a cap taller perquè dilluns és dia de festa per a moltes botigues de Tolosa, tallers entre altres. Porto la peça a Cycles Marc (rue Bida, gent molt maca) però no hi poden fer gaire res perquè no treballen amb la marca que porto. Tot i això, se’n surten prou bé per posar-hi un remei no tan matusser com el meu filferro i que em dóna més de confiança en la possibilitat d’arribar al final. Estem una estona xerrant, em desitgen sort i no em volen cobrar res; gràcies, bona gent!

El dia de repòs a Tolosa em deu haver anat bé, perquè tot i que faig més de quilòmetres que els altres dies no estic pas gaire cansat. A mitja tarda arribo a Carcassona i vaig a acampar al Camping de la Cité (cadena Campéole, 12 € la nit a la zona d’acampada lliure), a la Route de Saint Hilaire. Piscina, supermercat, etc. Està fora ciutat però tan a prop que es pot anar al centre a peu. Només una cosa que no m’agrada: són molt aficionats a posar música per als campistes i cada vespre hi ha sessió de karaoke a l’aire lliure; la cosa sol allargar-se fins les onze ben tocades.

Una altra vegada que havia vingut a Carcassona recordo que havia menjat molt bé a la pizzeria Tex-Mex L’Escalier, al Boulevard Omer-Sarraut, però aquest vespre vaig a un restaurant que he trobat mig a les fosques al 29 de la rue Armagnac, molt a prop de Place Carnot: es diu Au Bon Pasteur i n’he quedat molt satisfet. Un lloc agradablement romàntic, ideal per venir-hi amb la parella.

Aquest matí hem fet voltes per la Gironda fins anar a petar a la torre on en Montaigne va escriure bona part de les seves pàgines, a 10 minuts de Saint-Emilion, al Périgord, a 50 km de Bordeus.

Hem seguit una guia que ens ha portat per les dependències de la torre i el parc-jardí que l’envolta. Per cert, molt bé la visita i les explicacions de la noia que la comentava; ha valgut la pena. Es veu que els pares d’en Montaigne -burgesos rics- el van deixar els primers tres anys a uns pagesos perquè el cuidessin, de manera que de ben petit aprengués què vol dir viure amb humilitat i modèstia. Això vol dir que la primera llengua que va aprendre va ser el gascó, és a dir, l’occità, tot i que després el seu pare es va entestar que tingués tota l’educació en llatí. I no només l’educació: tot el personal del castell tenia instruccions d’adreçar-se al jove Montaigne en llatí, i no obeir-lo si els parlava en una altra llengua.

En sortir hi ha la possibilitat de comprar llibres i records de Montaigne i el castell, i inclús ampolles de vi elaborat a la mateixa finca.

Havent dinat ens hem separat: ella ha començat el llarg camí de tornada i jo, també sol i altre cop a Bordeus, he anat a l’Oficina de Turisme de la Gironda (no la de la ciutat). És al 21 Cours de l’Intendance i s’hi pot aconseguir el plànol de les vies verdes del departament i el de la via ciclista Bordeus-Tolosa pel costat del canal de la Garona, que és el que vull seguir després d’haver-me banyat a l’Atlàntic. Això serà demà, si tot va bé; avui encara he tingut temps d’anar a fer el toc al bar del BD Fugue Café, 10 Rue de la Merci, tot fullejant còmics que m’he esforçat a no comprar per no carregar més pes. Per cert, aviam com anirà el remolc; serà la primera vegada que faré ruta arrossegant-ne un.

Poca broma: de Salt a Bordeus i avall que fa baixada. He portat el cotxe la major part del viatge perquè ella ja farà prou quilòmetres a la tornada; a més, tota sola. El viatge ha passat més de pressa del que em temia, però tot i això s’ha fet llarg.

Quan arribem a Bordeus ja s’està fent fosc. Travessem la Garona pel Pont de Pierre per deixar les coses a l’hotel (Formule1 Bordeaux Centre, 38€ l’habitació) i de seguida anem al Bordeus vell per sopar. Els carrers estan plens de gent que passeja o pren alguna cosa asseguda a les terrasses tot fent temps per l’últim àpat del dia. De fet, molts ja sopen, que aquí els horaris són diferents. Ens costa molt trobar aparcament (sí, ho confesso, també hi entrem en cotxe) i finalment aparquem pagant, però en contrapartida tenim la sort de trobar un restaurant bo i assequible: el Parlement des Graves (9, Rue du Parlement Ste-Catherine; menú del vespre per 16 €).

Que bé que s’està de vacances. Inclús en un dia com avui, en què hem previst que demà hauríem de llevar-nos d’hora per fer turisme per la Gironda, podem anar a dormir tard i sense preocupacions. De vacances estàs de bon humor i només veus gent que també està de bon humor. Serà difícil acostumar-se a treballar altra vegada un cop s’hagi acabat tot això.