marginàlies

Demà farà dos anys, dia per dia, que Toni Roig i Sierra morí sobtadament deixant estabornits i desconcertats els que estimam el nostre país fet d’illes i els altres dominis catalanescos. D’aleshores ençà, per fer més passadora la faltada que ens fa, acudim a les seves cançons, al seu “Temps de  revolta”, la darrera obra que ens deixà. O escrivint recordatoris que, en el fons, no pretenen res més que mirar de retornar-lo, d’encomanar la seva empenta per recuperar arrels i altres atributs propis; d’inocular la seva coherència cívica, la seva passió radical per tot allò que ens afecta com a país i com a països.

S’ha escrit a bastament sobre en Toni, la seva rebel·lia i la seva obra; només cal –sols ens resta- aviar, fer anar la feineria que ens deixà, les camades que ens esbrossà, els tiranys que ens proposà. Vull dir que el que ens cal amb una peremptorietat extrema és ser més “tonirojos”, que, salvant les excepcions acostumades, no ho som gaire.

I als dos anys de la seva mort ens arriba “Al-Mayurqa Clàssic”, un dels projectes que deixà a punt però que no pogué veure córrer. En Toni estimava tant la música culta que, per assaborir-la plenament, volgué conèixer a fons la música domèstica, la del treball, la de la festa vilatana. I en haver-se amarat de la saba rítmica del poble, en prengué alguns sons per agermanar-los amb altres de lletruts, amb els de cambra i levita.

Per mi, aquest és el bessó d’”Al-Mayurqa clàssic”: fer anar l’expressió musical d’arrel popular fins als formalismes cultes per dignificar-la i retornar-la a la gent, al ciutadà, al poble amb el segell de cultiu de qualitat. Sens dubte, en el segon aniversari de la seva mort és el millor homenatge que es podia fer a Toni Roig, l’home sencer, el patriota armat sempre de valor i rebequeria.

Bona feina, la d’Ars Musicae i els Al-Mayurqa dirigits per Miquel Brunet: aconsegueixen fer sentir molt endins en Toni i la seva fidelitat a aquesta terra que encara sap parir rebels com ell.