marginàlies

Un vell amb aire professoral està assegut a una taula arrecerada del bar contigu al cinema. No té aspecte d’asilat, però el seu posat almoina companyia. Veu entrar una parella jove, que observa discretament fins que s’asseuen a la taula del costat. La jove para esment al plat de natxos que està a punt d’acabar-se i al cafè que encara fumeja. Combinació tronada,
pensa el vell que pensa la jove: menjar coent sense gens de líquid que l’empari, quina angúnia! I li somriu amb l’educació d’un temps, iniciant una capada que para de sobte per no passar per antigalla. La jove respon al compliment amb un altre mig somrís de compromís mentre es lleva l’abric. El vellard té una plagueta  tancada a la seva dreta, amb un bolígraf que fa de punt, observa d’una llambregada la jove. Se n’adona l’home amb aire professoral i, com si de la ullada distreta en fes tafaneria, la pren sense presses i repassa les darreres notes.

L’al·lota no pot llegir l’escrit, però mentre el seu al·lot li parla d’ulls i secrets, s’afanya per prendre les mides a aquella escriptura gens de metge, ans al contrari: hospitalària i rodona. No ho pot percebre, la jove, però el vell escriu: “Camps de tulipes difonen la llum que fuig dels carnatges…”. Demanen un refresc perhom i patata fregida, els joves. Ella ha deixat de mirar el vell però li costa abandonar l’amatença del seu posat, l’atracció de sa mà en escriure, l’esguard de qui no té por de perdre res. El jove segueix parlant de cinema
argentí, devorant les patates i fent glops generosos de taronjada amb gas. S’ha fet l’hora d’entrar al cinema. La jove, en posar-se l’abric, torna a mirar el vell, que l’espera amb els ulls a punt. El saluda i ell li dedica un adéu entulipanat. Trenta-set persones s’han congregat a la sala i estranyament, li comenta ella a ell, cap plàstic ni cel·lofana interrompen el xiuxiueig previ al passi de la pel·lícula.

Al jove li ha agradat força, El secreto de sus ojos. A ella, a estones; certes detalls, i molt els jocs de mirades; i encara més el final obert. Discrepa, el jove, que sosté que el relat no mereix la disgregació final que proposa el seu director, Juan José Campanella. Ho comenten  mentre surten, quan a la pantalla van passant els crèdits i a la sala només hi entra la llum de l’entrada. Quan és a punt de sortir, ella torna a veure el vell, assegut a la butaca del passadís de la darrera filera. Li veu als ulls els mateixos cristalls secrets que ha
endevinat a Soledad Villamil i un estremiment li recorre l’espinada. El vellard la mira com ho fan les tulipes en repartir la llum que escapa dels carnatges. Torna a tenir la llibreta a les mans. A les fosques i tot, escriu?, es demana la jove. I el vell, com si li endevinàs el pensament, sense mirar la plagueta anota: “Rescata’m de la plorera”.