marginàlies

M’ha paregut trobar les arrels de la mar a la falda del Puig de Son Poc. I, en el jardí de cal poeta, he vist el tumult anguniós de les aigües noves de l’estany amb brollador provocat per la hiperactivitat mai vista de l’únic peix vermell que l’habita. I mentre el peix sonat enfureix l’aigua, dues papallones monarca –pandoriana pandora, animal, em crida el saberut repel·lent que m’amargà l’escolaritat- distreien la cursa ràpida d’un ratolí xiprer amunt. Em trobava al corral de cas coronell Matigó, militar estrany que recitava Costa i Llobera i prenia nota de com i de què parlaven els missatges de la vila. Em feia por,  l’home del sabre i diuen que del saber, sobretot quan a l’ofici major el veia tornar de combregar, mans  plegades  com si es queixàs de mal al pit, apregonant un fals rictus de pietat i anant a pas de monja.

I just després de recordar la seva testa de meló curosament rasurada, m’he vist assegut damunt la bala disparada a boca de canó per la bèstia que travessa el cap d’un presoner del vietcong i que retingué per sempre la càmera fotogràfica d’Eddie Adams. No té gens de pressa, la bala, i s’entreté a ben fer forat en el cervell del jove vietnamita. Tafaneja per la matèria que no feia comptes deixar d’actuar tan de jorn  m’obliga a passar la mà per aquelles parets embuatades d’una tebior conhortant. I en ser entre cella i cella, alenteix encara més la velocitat perquè vegi com s’acluquen amb una lentitud exasperant  els ulls, com s’inicia la ganyota feresta cap a la dreta i com el cos del presoner es prepara per caure a  plom.

Abans de sortir pel parietal esquerre, retorn del somni. Necessit un instant llarg per certificar que som a casa, entre les meves coses i assegut vora la cussa que me mira amb cara d’espant. Sembla  que he cridat. Hom diria que he dormit massa i arreu per haver vist i sentit tant. I m’ha bastat una becaina havent dinat.