marginàlies

Ahir, ran de mar, s’hi estava bé. Feia la calor suficient per notar l’aire, que tenia més juguera que ganes de despentinar madones estirades i fer volar capells ridículs a estrangers encervesats.

A Cala Deià hi havia un genter, com si l’estiu encara pervisqués, tot i que comptats nedants: la bandera groga fa l’efecte dissuasori que pretén.

Poques dames blanques, tanmateix; pocs poetes vinguts del fred per restablir l’esplendor de vells imperis. Cap veu entenimentada per complaure la bellesa i olor forta de fritura de peix, cap al migdia.

El restaurant i el xibiu sota el tallant estan estibats d’ociosos amb cotxe.

Nuvolades denses sobre el Teix per embellir-lo i recordar-me que no puc viure tan a l’esquena dels rocams, de la terra prima, de la vellura dels ametllers.

No faig festa, avui –no em toca fer-ne- i ves per  on, el vespre, faig una vega en recuperar una pel·lícula que vaig veure fa anys i que em colpí, “Kozijat Rog”, o “Corn de Cabra”, del búlgar Metodi Andonov. Torn a percebre –tampoc no he tornat tan vell!- que està feta amb l’estómac, amb la víscera esquitxada de bilis. Sols així es pot parlar tan clarament de la brutalitat de l’odi i de la bastardia de la venjança.