marginàlies

De la pel·lícula de la directora turca Yesim Ustaoglu “Pandora’nin kutusu” i de les diferents relacions que presenta, la del nét i sa padrina per mi és la més captivadora. Tot un repte, acarar dos estranyats per raons oposades i que no eludeixin el contacte. I se’n surt bé, del desafiament, Ustaoglu. Del seu  alienament, Murat i Nusret, nét i padrina, sense voler-ho en fan causa comuna i d’aquesta orada aliança, ajuda mútua: la padrina, sense pretendre-ho, fa sentir en el nét quelcom semblant a l’afecte, que desconeix, i el nét, també sense cercar-ho, ofereix a sa padrina allò que l’alzheimer li vol robar: el record de la muntanya on necessàriament diu que ha de tornar perquè és a ella a qui pertany.

Els trons d’aquesta caixa no són pirotècnics tot i que percudeixin en les membranes acostumades: la soledat que encomana la derrota; la pèrdua de tota mena d’estimes i valors; l’esclavatge a què et sotmet el poder de les convencions i viceversa; els contrasts entre la urbs, la industrialització i el ruralisme; les deixalles de totes les decadències…

Interessa, en fi, el plantejament de Yesim Ustaoglu, especialment que no defugi els batecs d’una marginalitat imposada; que li doni carta de ciutadania, no debades parteix d’un desnonat socioemotiu, Murat, el nét, la resposta a la demanda d’una mare-padrina retuda. O que deixi clar que la passa de la mitificada inserció (representada per les dues germanes Nesrim i Güzin) al repudi social (representat  pel seu germà Mehmet) és ben petit: les conseqüències de la inacceptada droperia vagant del germà no són gaire diferents a les del desnonament sentimental que pateixen les germanes. Sàvia interpretació de Tsilla Chelton, la padrina, que, tot i la rotunditat, permet treure cap als altres cinc personatges.