marginàlies

Ahir dia 20, el Parlament de les Illes Balears aprovà per unanimitat una proposició presentada pel Grup Parlamentari Bloc per Mallorca i PSM-Verds, per modificar la Llei 52/2007, de 26 de desembre, de mesures a favor dels qui patiren persecució i violència durant la guerra civil i la dictadura. Amb ella, s’insta l’Estat a fer un pla per localitzar, identificar i recuperar les restes de les víctimes. A parer d’aquest Grup, i ara de tot el Parlament, aquesta disposició legislativa no dota d’instruments legals suficients i eficaços per fer possible el dret dels familiars de les víctimes de trobar les seves restes. A més, redueix el paper de l’Administració de l’Estat a oferir col·laboració, en lloc de fer-la responsable tot promovent –i a càrrec seu- les exhumacions que calguin per recuperar totes les restes.

Val a dir que el Partit Popular de les illes ha donat suport a aquesta proposta –tot i introduir-hi “als damnificats de tots els bàndols existents”- i en el Congrés dels Diputats votaren negativament la promulgació d’aquesta Llei el desembre de 2007. Segons digué el portaveu del PP, el seu partit no pot estar en contra de proporcionar “pau personal” als familiars de les víctimes de la Guerra Civil que volen localitzar i recuperar les seves restes.

Com deien els vells dels meus temps de marrec, “santa paraula”. I per ser-ho, pens que aquesta “pau personal” necessàriament s’ha d’estendre a la “pau col·lectiva”.

Aquests dies estic llegint amb un mal a moments gairebé insuportable el procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni M. Ques, (Crònica d’una infàmia. El procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques. A cura de Josep Moll Marquès. Editorial Moll, Palma, 2009) una martingala jurídica, una aberració sense cap fonament muntada sobre la mentida i la bastardia que els dugué davant el piquet d’execució.

A tots quatre se’ls acusa de rebel·lió militar i de preparar un moviment revolucionari mitjançant el qual es canviaria “totalmente la estructuración política, social y económica de la Patria y dirigido muy particularmente hacia actuaciones violentas contra los elementos de orden y el Ejército, con el manifiesto apoyo de poderes y organizaciones secretas i extranjeras cuyo ideario se trataba de implantar íntegramente en España”.

Tenint en compte que Alexandre Jaume i Antoni M. Ques són detinguts el 19 de juliol de 1936 (l’endemà mateix de l’aixecament feixista); Emili Darder dia 20 del mateix mes i any, i Antoni Mateu deu dies després, el 30, és ben clar que tingueren molt de temps per preparar la rebel·lió! A tots quatre els afusellen el 24 de febrer del 1937, la qual cosa emfasitza el sentit d’escarment i de lliçó que es volia donar als que els poguessin seguir. I atenent aquest caire particularment exemplificador, cal insistir en la reclamació de l’honra pública de tots quatre.

Així, quan es demanarà l’anul·lació d’aquest procés exterminador per poder sentir amb la plenitud que cal la “pau cívica” que ens afusellaren en mala hora? De les fosses comunes, dels enterraments infamants, n’hem de recuperar tant les despulles humanes com la restitució de les dignitats atropellades.