una entre tants

La meva miopia ha passat per diverses fases al llarg d’aquests anys.

La primera va ser d’incomprensió total […]

La primera va ser d’incomprensió total. Vaig estar mesos assegurant que no hi veia gaire bé, però mons pares ho atribuïen a les meves ganes de cridar l’atenció (això sí que ho tenia,ves!), així que no em feien massa cas.

La segona va ser d’orgull d’ulleres. Em sentia la més xula de la classe, amb les meves primeres montures rodonetes i de colors. Ja no era com la resta, jo duia ulleres!

La tercera va ser la de veure ma mare amb cara de por i incredulitat cada cop que l’oftalmòleg li deia que m’havia pujat la diòptria.

Aleshores va començar l’etapa d’avergonyiment. No volia deixar les meves ulleres a ningú ni deia mai quina graduació tenia. Els amics de mons pares i els tiets i tietes no paraven de dir-me que feia cara d’intel·lectual, però jo tenia 13 anys, i l’últim que volia era fer cara d’intel·lectual. Ja en tenia prou amb ser l’empollona de la classe.

Els anys d’avergonyiment fa temps que els vaig deixar enrere. Avui he tingut una petita crisi, amb les ulleres noves (les de la foto), però quan estic ovulant més val no fer-me gaire cas. A aquesta hora del dia ja m’he reafirmat en la meva postura. Sóc miop del cagar, i què?

Avui sóc una mica més feliç, informàticament més lliure i més segura.

Ja funciono amb ubuntu!

PS: I també tinc més temps lliure, perquè el Windows Vista és lent de collons!

Vinc de matricular-me a l’autoescola. Alguns diran "ja era hora, nena!"; d’altres, que mai és tard, i sé d’algú que em recordarà el títol del llibre de Justo de la Cueva: "Esos asesinos que impunemente matan cada día a miles de personas: los automóviles".

I hi estic d’acord:

M’indigna que cada dia es facin cotxes més potents quan els accidents de trànsit són una de les principals causes de mort d’aquesta societat. Em cabreja que els cotxes ecològics siguin els més cars, quan som conscients que la contaminació acabarà destruint el planeta.

El cas és que he decidit treure’m el carnet per qüestions de feina, bàsicament. I si mai em converteixo en aquesta mena de gent, com la majoria dels meus amics, que agafen el cotxe per anar al lavabo, claveu-me un parell de bufetades, si us plau.

De moment he deixat anar més de 200 euros, i això només és el principi: la matrícula. Ara "només" falta el preu de l’examen teòric, el preu de cada pràctica i el preu de l’examen pràctic. Sense comptar l’assegurança del cotxe. Començo a deprimir-me.

Per cert, que he demanat els llibres en català i només fullejant un parell de pàgines he ensopegat amb vàries faltes d’ortografia i sintaxi… Ploro?

Bé, com se sol dir en aquests casos, ja avisaré quan comenci les pràctiques perquè us mantingueu en lloc segur i aparteu les criatures.

Avui m?he dedicat a fer una cosa que no havia
fet mai. He posat el meu cognom al cercador del Google, a veure què trobava. 81
entrades i de tot el que et puguis imaginar. Crec que el personatge que més
surt és el ciclista Tino Zaballa, però hi surt un fotimer de gent amb qui no
tinc ni idea si comparteixo alguna mena de parentiu sanguini. Una altra entrada
força repetida és la d?una muntanya situada a Àlaba. També he trobat aquesta
entrada a la wikipèdia, però com que és en basc no tinc ni idea de què diu. Com
a curiositats, un anunci de venda de pisos, una joieria, una zona de La Rioja on volen construir un
polígon, un poliesportiu d?un poble de Cantàbria, una clínica dental
madrilenya, un alcalde de Portugalete del segle XV o un antic president de l?Associació
Mexicana de Caps de Bombers (atenció amb el disseny de la web!).

I tot i així,
cada vegada que algú em demana el cognom l?he de lletrejar perquè l?escriguin bé.

[Tan bonita… la flor que siempre quise en mi jardín]

Quan vam escriure els agraïments del nou disc (El camí cap a nosaltres), tenia clar quines paraules li dedicaria a ma mare. Són un fragment d’aquesta cançó. Ja sé que ‘Alba’ és una cançó dedicada a la filla d’Antonio Flores, però té un no-sé-què que em fa pensar en la meva mare. La pell bruna agitanada, els aires andalusos, la delicadesa.

Avui no és el seu aniversari ni cap dia especial, però com que tampoc ho faig gaire sovint, això de dir-li a ma mare que l’estimo i que és una peça clau en la meva vida, avui és tan bon dia com qualsevol altre per fer-ho.

Aquí us deixo amb una de les millors cançons d’Antonio Flores:

Estrenem octubre. Però encara fa calor, i jo tinc ganes que arribi la

tardor! Sona Gotan Project i remeno el correu. Coneixeu la sensació de

saber que heu tancat una etapa i que ara en comença una de nova de la

que no en sabeu absolutament res? És com un neguit agradable. Una

incertesa que et fa somiar i imaginar-te la vida a partir de demà de deu

mil maneres diferents. Tot dependrà de per quina cantonada giris…
Fa una setmana que vaig acabar les pràctiques. Sis mesos en la redacció d’un diari que m’han servit per aprendre cada dia i per conèixer gent que han fet més agradable la meva entrada al món periodístic.

Vaig tenir la sort de comptar amb un primer cap de redacció força venèbol (eps, el segon també, eh?). Ja ho deia la jefa, "si fos per mi, cada dia faries notícies de futbol". Però, com diuen els pares, m’ho deia pel meu bé. I, evidentment, en sis mesos, he hagut de tocar futbol. I petanca, i rugbi, i… I ara sé moltes més coses de les que sabia mig any enrere.

Tots i totes, d’alguna manera o altra, m’heu ensenyat. Alguns a escriure, altres a cercar. A beure de l’humor absurd, a reivindicar els drets laborals, a fer anar l’ubuntu (o no!), a preparar carmanyoles, a ser més professional. Me n’he anat amb un gust dolç, així que només us puc donar les gràcies!

Amb el títol al davant i una mà al darrere, em disposo a entrar al món laboral del periodisme, conscient de la seva precarietat i indefensió. O no és una indefensió no poder fer res davant l’amenaça d’un jutge a acusar-te d’un delicte si no li entregues la teva feina?

Diumenge. Falten pocs minuts per a dos quarts de tres de la tarda, així que encenc la televisió. Poso TV3, on d’aquí uns moments ha de començar el telenotícies. Il·lusa de mi… Per enèssim diumenge, TV3 varia l’emissió (ja no sé si la canvia d’horari o la suspèn directament) dels informatius per cedir-li l’espai a l’Alonso dels collons. I per enèssim diumenge a aquesta hora, m’indigno. Perquè parlem d’una televisió pública. I entenc que l’audiència no pot prevaler per damunt de qualsevol cosa. Que no hi ha un segon canal català? Per què no passen la Fòrmula 1 pel 33? Es pot saber de què punyetes van? Em sembla molt bé que vulguin emetre en directe la F1, però que això vagi en detriment de l’emissió del TN ho trobo completament vergonyós.

Hi ha gent que lluita un dia i és bona.
Hi ha gent que lluita un any i és millor.
Hi ha gent que lluita molts anys i és molt bona.
Hi ha gent que lluita tota la vida,
aquesta és la imprescindible.

Bertolt Brecht

Va ser com un gra molest per a tota la classe política, sense excepció. Per a la mateixa que ara, fent gala de la més alta hipocresia, li dedica paraules belles, netejant-se la consciència. Com a molt.

Més gent imprescindible com en Xiri i les coses serien ben diferents. La seva coherència l’ha portat a marxar de vacances: bon viatge, company!

El Dani és negre. Bé, de fet la seva pell és de color de xocolata amb un 65% de cacau. M’empipa quan sento gent al meu voltant que s’hi refereix amb eufemismes com “negret” (un negre petit?), “morenet” (sempre diminutiu, no fos cas que semblés que ho dius amb mala intenció) o “noi de color” (de quin, exactament?).

El Dani és català. Va arribar al país quan era petit, adoptat per una parella penedesenca, i s’ha educat com tu i com jo.

[…]

‘
El Dani és moltes més coses. És simpàtic, intel·ligent, rialler, amable, tendre, guapo, llest, …

Ahir a la nit, tornàvem a la plaça després de sopar quan em va comentar que trauria el cotxe d’allà per no molestar. Un segon després, un home rabassut li etzibà:

– Oye, ya podrías sacar el coche de ahí, no? Que no ves que si no la gente no puede salir?

El Dani, amb aquella tranquil·litat que el caracteritza, sense perdre la paciència ni el somriure, respongué:

– Hmmm M’ho podria dir en català, també.

– Ugh auht ptsa …

Aquell senyor era del poble i catalano-parlant, però s’havia dirigit al Dani en castellà per un sol motiu. Perquè és negre.

El Dani diu que li passa sovint. Ho diu amb resignació, però no es resigna pas: cada volta que algú farcit de prejudicis li parla en castellà, ell respon el mateix, amb la mateixa serenor. Perquè és català.

Quan vas a fer el viatge amb la RENFE, has de pregar perquè el camí serà llarg?

Diumenge, 19:50. Agafo el tren a Vilafranca en direcció Sants. El vagó va ple de gent que torna de la platja. Olor a cremes solars i pells enceses suplicant aigua. M?endinso en la lectura que em porta a la revolució sandinista. Fins aquí tot correcte, com un diumenge més de retorn a la ciutat.

A l?altura de Cornellà la cosa comença a tòrcer-se: ens hi estem massa estona. Però quan el tren arrenca de nou respirem alleugerits. Propera parada: l?Hospitalet de Llobregat.

[…]

A l?estació de l?Hospitalet el tren roman aturat durant gairebé tres quarts d?hora. Ara ja quedem pocs al vagó. Una noia de cabells color castanya que llegeix un llibre. Una mare amb una nena d?uns tres anys. Un parell de noies joves, i un altre parell de dones grans. Un matrimoni d?un home i una dona. I algú més.

A mesura que passen els minuts, creix la indignació. A la porta del vagó les noies fumen mentre reneguen de la Renfe. Tothom escup renecs. I no és per a menys. En cap moment, en cap!, ningú es digna a explicar-nos què és el que passa, perquè no arrenca el tren. El marit ha sortit a buscar el maquinista, vol explicacions. Arriba escortat per dos homes de seguretat que també pugen al vagó. Un moment després, es tanquen les portes i avancem.

Han passat tres quarts d?hora. Alguna explicació? I ca! Això ja seria massa. Això només passa als països normals.

Se’ns pixen a sobre i diuen que plou. Però l?aventura no s?acaba aquí. No passen ni dos minuts que ens tornem a aturar. Enmig de les estacions de l?Hospitalet i Sants. Estic convençuda que no és casualitat: pugen els de seguretat i, moments més tard, ens trobem enmig de dues estacions, sense possibilitat d?obrir les portes (estan bloquejades) i amb dues porres vigilant que ningú s?esvaloti més del compte. Passen uns vint minuts i el tren torna a moure?s. Ja no hi ha més incidències. A Sants, l?andana és plena a vessar. Demano que em tornin el bitllet i surto a encendre?m una cigarreta.

Finalment, fico les claus al pany i entro a casa. Una hora i quart més tard del que hi ha hauria d?haver arribat. Estic fastiguejada. Em fico sota la dutxa i després encenc l?ordinador.

Me n’assabento des de la distància. Sóc a Barcelona, i tot i que el Jordi em fa cada dia una crònica des de Vilafranca, hi ha coses que ens passen per alt.

A tres quarts de nou arribo al bar a fer el cafè, abans d’entrar a la feina. M’hi trobo el Francesc, que està llegint un diari.
– Tu ets de Vilafranca, oi?
– Sí! (somric, orgullosa, inconscientment)
– Doncs tanquen els… hmmmm… com es diu “tiovivo”?
– Hosti, els “cavallitus”!! És tan català com “tiovivo”, però a Vila en diem així.
[…]

Resulta que el Quique (l’home que porta els cavallets des d’abans que tots nasquéssim) ens diu adéu. Es jubila. [De fet, ho havia sentit feia temps, però no ho recordava]

El Francesc no es creu que el Quique tingui un nan propi a la Festa Major.

– És que deu ser la persona més famosa de Vilafranca! Coneix tots els nens, i tothom el coneix a ell. Forma part del mobiliari urbà! Un nan amb la seva cara és el mínim…

La plaça del Penedès, anomenada plaça de l’exèrcit fins no fa gaire, no serà el mateix sense els cavallets i sense el Quique. Ara els cavallets passen a mans de l’ajuntament. A veure què en fan, d’ells i del seu racó de plaça.’

Després de la malaltia i la conseqüent amputació, la tomaquera s’ha recuperat
miraculosament i amb una rapidesa que ni la biòloga (també germana i
companya d’una servidora, que no donava quatre dies per la vida de la
planta) s’imaginava.

Cada dia és més bonica! I això que la pobra les passa magres. Viu enmig d’una ciutat contaminada, per molt que hi governin ecologistes-de-debò, aïllada en un balcó d’un tercer pis sense ascensor. A la tarda, quan la calor assedega i el sol pica fort, ella aguanta els raig de l’astre com una campiona. Sense remugar. Al bloc del costat hi viu una parella que a les nits ensordeix el carrer amb els crits coitals. Al davant, un pis d’estudiants, afeccionats al Sing Star i amb una oïda tan fina com el professor Tornasol, li treuen els nervis de polleguera. I per acabar-ho d’adobar, ha de compartir balcó amb un cendrer ple de burilles que mai recordo de buidar.

Fa poc més d’una setmana que em van regalar la tomaquera. Hi havia dipositat moltes esperances, era la primera vegada que tenia una planta-barra-hortalissa al meu càrrec, i em feia il·lusió tenir-hi cura fins que es fés ben gran.

No sé si a la fotografia s’aprecia, però li he hagut d’arrencar unes quantes fulles. Es va posar malalta, i la meva germana, que també és biòloga i la meva companya de pis (per ordre cronològic), em va recomanar que el millor que podia fer era amputar-li totes les fulles malferides perquè la cangrena no s’estengués.

El primer ésser viu que tinc al meu càrrec i gairebé se’m mor a la setmana i mitja! A veure si ara revifa.

La meva germana, en aquest cas com a companya de pis, és l’encarregada de regar la tomaquera el cap de setmana, quan jo no hi sóc. L’estarà enverinant?

Aquesta setmana, una companya de feina m’ha regalat una tomaquera. És ‘això’ de la fotografia. Quatre fulles verdes en una tija prima, que ha de créixer i fer tomàquets ben bons. Necessita un got d’aigua al dia i que li toqui el sol. És la primera planta que tinc al meu càrrec i les companyes de pis diuen que no em durarà més de quatre dies. Són unes escèptiques. Penso cuidar-la perquè es faci ben grossa.

Diuen que és bo tenir plantes per cuidar. Haver d’estar pendent d’un ésser viu i cuidar-lo perquè creixi. Et fa assumir responsabilitats, et fa sentir més a prop amb la natura i millor amb tu mateixa. Aporta harmonia al propi entorn.

[Digueu-me hippie, no m’afecta!]