una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Arxiu de la categoria: puerperi

El puerperi també és tot això

Deixa un comentari
Primers quinze dies de puerperi, que vol dir, entre més coses:

Passar-te el dia amb la criatura als braços.

No fer res més que alimentar, abeurar, bressolar.

Anar per casa amb els pits a l’aire, els mugrons mig encetats.

Dur la roba tacada de llet i de baves.

Donar el pit.

Canviar molts bolquers. Molts. Constantment.

Que quan la tens despulladeta dispari merda talment com un aspersor i et faltin mans per eixugar-te a tu i netejar la paret de les taques de color dels ganxitos i aguantar la criatura al mateix temps.

Que encara hagis de dur roba d’embarassada.

Córrer cap a la dutxa quan poses la criatura al bressol i veus que, passats dos minuts, no ha començat a somicar.

Alletar.

Que el temps es mesuri en preses de pit, que ja no hi hagi nit i dia.

Suar i estar assedegada mentre dones el pit.

No fer res més que sostenir la criatura i que l’aclaparamenta et faci venir ganes de plorar.

Plorar.

Aixecar-te d’una revolada quan sents aquell miol que saps que et reclama.

Quedar-te adormida abans de dinar i a quarts de set del vespre, fer capcinades al llit i agafar el son profund quan surt el sol.

Donar el pit.

Quan té gana, quan té set, quan està inquieta, quan no saps què té.

No reconèixer-te al mirall.

Que a la majoria tant els faci com estiguis, volen veure la criatura i si pot ser, donar-te algun consell que no has demanat.

Tenir els canells baldats, que et faci mal l’esquena.

Dinar i sopar a l’hora que sigui, quan puguis, a batzegades.

Menjar amb la mà no dominant, atansar-te la mussolina amb els peus.

No tenir temps, tot i tenir tot el temps.

Estar anèmica.

Ara mateix també és afegir-hi el patiment per una pandèmia que no marxa i que la fa més vulnerable.

He dit donar el pit?

Ara l’un, ara l’altre, i ara l’un novament.

I tanmateix, contemplar-la mentre mama o dorm als teus braços, resseguir-li amb el tou del dit índex la cella, l’orella, la galta, el braç, aquests dits diminuts que ja tenen tots els plecs, mentre s’empassa la teva llet, glop a glop, i sentir que estimes d’una manera plena, incondicional, que t’esclataria el cor, i dir-li-ho fluixet. Plorar d’amor i pensar que no li facin mai mal i que voldràs ser a prop seu molts anys. Tenir una por desconeguda i només saber que estimes. Mirar-la que l’ompliries de petons i manyagues. Llavors tant te fan totes les línies de més amunt que has trigat tres o quatre dies a publicar perquè, exactament, braços ocupats.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors, el 23 de juliol de 2021 per Bel Zaballa