una entre tants

El primer cop que vaig sentir el seu nom va ser a través d’un company de classe mallorquí. Érem a primer curs de Dret i abans que arribés el professor de torn l’Àlvaro se’m va acostar i em va passar dos CD Verbatim gravats. ‘Escolta’ls, ja veuràs com t’agradaran’. En retolador hi havia escrit els títols: ‘Antònia Font’, ‘A Rússia’. I allà va començar el meu idil·li amb la veu de Pau Debon i les lletres i melodies de Joan Miquel Oliver. Viatges en tren amb el mode repetició automàtica del discman (sí!, us en recordeu?) i llargues estones de salts a l’habitació esperant de tenir-los dalt d’un escenari al davant.

(més…)

(més…)

Segur que us passa, que busqueu alguna cosa per internet que us
interessa i mirant, mirant, allò us porta a buscar-ne una altra, fins
que al cap d’una estona teniu quinze pestanyes del navegador obertes, i
entre la primera i l’última no sembla que hi hagi d’haver cap relació. A
mi em passa cada dos per tres. Fa una estona que miro i escolto per
YouTube cançons de Johnny Cash. Hi he anat a parar perquè he buscat la
careta d’entrada d’una sèrie que estic mirant i que aprofito per
recomanar-vos: ‘The big C’, una comèdia sobre una dona d’uns quaranta
anys, interpretada per Laura Linney, a qui li han diagnosticat un
melanoma en fase terminal. (Sí, com a ‘Breaking bad’, però les dues
sèries no tenen res a veure). Si voleu una mica d’info, aquí, aquí i aquí en trobareu.
M’agrada molt la careta d’entrada. Així que he anat a buscar de qui era la cançó. Leftover Cuties.

Un grup de Califòrnia que fa, per simplificar-ho i recorrent a
etiquetes, jazz-pop vintage. La cançó completa es titula ‘Game called
life’.

(més…)

El primer disc, o millor dit els primers discs, me’ls vaig comprar quan devia tenir uns dotze o tretze anys.

En aquella època havia descobert els Gossos per la meva germana gran, i em passava hores i hores escoltant i cantant aquell disc que acabava amb el fantàstic ‘Quan et sentis de marbre’. Un dia, cercant per la ‘G’ de la secció musical d’uns grans magatzems on havia anat amb mons pares (devia ser la ‘setmana fantàstica’ o una cosa d’aquestes) vaig descobrir, inflada d’alegria, que el grup ja tenia un disc anterior. Recordo com si fos ara que vaig estar una bona estona mirant la contraportada, on apareixien, en blanc i negre, els quatre membres del grup: per fi els havia pogut posar cara! I ho confesso ara: durant un temps (uns anys!) vaig ser força grupie dels Gossos (ostres, però si fins i tot tenia un carnet del club de fans!). Deu ser per això que, tot i que després del quart disc els vaig perdre una mica la pista, tinc un record molt dolç del grup.

No va ser l’únic disc que vaig comprar aquell dia.
(més…)

Un mes després del comunicat de McCartney, que anunciava allò que ja es veia a venir, sortia l’últim disc (i documental) dels Beatles ‘Let it be’ (1970), que, tanmateix, fou enregistrat abans que ‘Abbey Road’ (1969). Un ‘Abbey Road‘ que deixava perles com ‘Come together‘ i les millors cançons de George Harrison (‘Something‘, ‘Here comes the sun‘), i un ‘Let it be‘ l’enregistrament del qual va constatar que el final havia arribat.

(més…)

Preludi.
Anem directes a la 2 de l’Apolo. Dic el meu nom a l’entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia fa cara de ‘no cal que em diguis res més’ i em dóna un parell d’entrades. Entrem. ‘Hmmm… Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol ‘gafapasta’…’. Tornem a l’entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. ‘Ei, que els See són molt bons, eh?’. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d’anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.

(més…)

Amb les cançons passa com amb les olors, que quan en sents algunes et retornen a racons de la memòria per on feia molt que no hi passaves. I de cop i volta, tornes a tenir les mateixes sensacions que havies tingut en aquell moment concret de la teva vida. Sensacions que recorren tots els nervis del cos de manera plaent i que et causen un somriure que a pics pot semblar estúpid i tot.

Doncs això em va passar ahir, quan ma germana em va posar unes cançons que havia trobat per l’ordinador de casa els pares:

(més…)

1. Demostrat. La teva modernitat es mesura per la mida de les teves ulleres. Com més grans, més “guai” ets, i com més estrambòtic vagis vestit, també. Encara que al meu poble, si passegessis així pel carrer, t’apedregarien.

Més coses:

(més…)

Es diu Dent May i dedica el seu últim disc a l’ukelele: ‘The Good Feeling Music of Dent May & His Magnificent Ukulele’.

Jo vaig néixer als anys vuitanta, així que de la música d’aleshores, poc en sabia, i de la “movida madrilenya”, encara menys. A Antonio Vega el vaig descobrir a la universitat, quan un company de Dret em va passar un dels seus discos en solitari (que per cert, ha desaparegut; a qui li vaig deixar?). Em va agradar la seva veu, les lletres tristes i lluitadores de les cançons… Quan avui he sentit que s’havia mort, m’ha vingut al cap aquesta cançó:

L’horari laboral i sobretot les anades i vingudes a la feina em consumeixen la major part del dia. I com que sóc de les que s’enganxen als llençols i s’hi queden fent mandres, no durant cinc minutets sinó, durant una hora, mentre vaig donant cops al despertador cada deu minuts, diguéssim que em queden poques hores lliures al dia. Sí, sí, a la llista de coses pendents hi ha la d’aprofitar millor les hores, que ja dormiré quan em mori, però què voleu que hi faci, la son i el coixí són més temptadors.

Tota aquesta introducció “patillera” és una excusa per justificar la manca d’actualització d’aquest bloc. Però és que la constància tampoc és pas un dels meus forts.

En definitiva, que aquests últims dies han passat un fotimer de coses de les quals no he pogut parlar. I he descobert un fotimer de cançons noves. Així que, com que tinc pressa, us deixo amb una. Si és que no la coneixeu ja.

(més…)

Els vaig descobrir ahir, tot i que ja van pel tercer disc. Amb aquest nom, me’ls imaginava horteres. Però m’hi he enganxat, i mentre sonen, els peus em ballen sols.

No tenen ni vint anys i fan la música que ballaven els seus besavis. Amb banjos, ukeles i xilòfons. Però la bona música no passa mai de moda.

Són Kitty, Daisy and Lewis i sonen així:

Diumenge. Un camerino ple de fum, de menjar i de beure. Ara ja ens hem relaxat, tot ha sortit rodat. Comento amb en Xavi Sarrià que ha estat el meu últim concert (obro parèntesi per dir que, en la nostra primera conversa no virtual, em va caure molt bé, el paio). ‘Bé, ara començaràs una nova etapa’, em diu.

Un parell d’hores abans, al mateix camerino, em tremolaven les cames i no podia deixar
de fumar.

(més…)