una entre tants

Allò que em va deixar més parada de “Quadern 2008”, de Joan Miquel Oliver, va ser veure la feinada que hi ha rere cada lletra de “Bombón Mallorquín”. Tot i que pugui semblar que a n’Oliver se li’n va i canta el primer que li passa pel cap, paraules sense sentit, tot té un motiu. Totes les cançons estan treballades fil per randa perquè tinguin exactament la musicalitat que n’Oliver vol. I que aconsegueix.

El llibre és un recull de pàgines de llibreta quadriculada plenes de gargots i proves, amb comentaris de n’Oliver sobre cada pàgina (segurament una de les parts més interessants del llibre) i amb la corresponent i agraïda transcripció de les seves anotacions inintel·ligibles.

L’única pega és que trobo que podrien haver ideat un format de llibre més còmode que aquest. Massa gran, pel meu gust, i amb l’obligació d’anar tombant el llibre per llegir les anotacions al marge.

Canviant de tema, però continuant amb llibres i aprofitant que avui, ressaca de Sant Jordi, ningú deu tenir ganes de parlar de literatura. Ahir vaig furtar “Els racons de la memòria” d’Isabel-Clara Simó, que corria per la redacció, i quan l’acabi em posaré amb “2666”, de Roberto Bolaño, el llibre que m’han regalat aquest Sant Jordi després de dies disparant indirectes.

I per acabar, només una cosa important:

U. Va anar quadrat: mentre la megafonia anunciava Vilafranca, els meus ulls es clavaven en el punt i final de ‘La conjura de los necios’. Brillant, divertit i sarcàstic. El vaig comprar per casualitat un dia fent temps a la secció de butxaca d’aquell supermercat de llibres de plaça Catalunya. La sinopsi era atractiva: un protagonista que als trenta anys encara viu amb la mare i es passa les hores escrivint una denúncia contra el segle XX, tan mancat de ‘teologia i geometria’ i de ‘decència i bon gust’. Havia guanyat un Pulitzer, i tot fullejant el pròleg de l’editor me’n vaig convèncer: John Kennedy Toole, l’autor, va suicidar-se el 1969, amb 32 anys; gairebé una dècada més tard, la seva mare va presentar-se a l’editor amb un manuscrit que, gràcies a la seva tenacitat, es va convertir en aquesta novel·la.
Feia temps que no reia tant amb un llibre i el cert és que t’acaba caient bé, aquest personatge greixós, brut i pudent que odia tota la humanitat.

Dos. Les setmanes atrafegades m’agraden, em fan sentir útil, tot i que espero amb més delit que mai que arribi dissabte. Entre els factors negatius d’arribar tard a casa, hi ha el de no poder veure l’APM? els dimarts (el millor programa d’entreteniment de TV3, no en tinc cap dubte) i el de no poder actualitzar massa aquest bloc. Això vol dir que encara no he pogut parlar del meu debut al volant (amb una professora al costat, controlant el fre i un cartell d’autoescola damunt del cotxe), però millor deixem-ho per un altre dia.

Un trosset de l’APM? de la setmana passada (crec); em quedo amb el principi i el final: (bo-nís-sim!)

És d’aquells llibres que, quan veus que queden poques pàgines, comences a llegir més a poc a poc, perquè no vols arribar al final. I l’assaboreixes al màxim, tot i ser conscient que l’última pàgina arribarà, més tard o més d’hora. L’avantatge d’aquest és que en qualsevol moment pots obrir-lo per qualsevol pàgina i rellegir un capítol.

‘Espejos’ és d’aquells llibres per tenir a la tauleta de nit, un recurs deliciós per a qualsevol moment. Amb ell, Eduardo Galeano fa un repàs a la història, des dels principis de la humanitat fins a l’última guerra a l’Iraq, passant per l’antiga Xina, els rituals indígenes i totes les aberracions que la gran Europa ha comès arreu del món. Això sí, ho fa des d’una mirada particular: la de centenars d’anònims que no van poder parlar mai. El llibre és format per muntanyes d’històries, la majoria d’elles documentades i algunes altres, llegendes que han passat de generació en generació. Com diu Galeano al principi del llibre: ‘Aquí no hay fuentes bibliográficas. No tuve más remedio que suprimirlas. A tiempo advertí que iban a ocupar más páginas que los casi seiscientos relatos de este libro’. Tot plegat, amb la delicadesa, la crítica, la senzillesa i la ironia d’un dels millors escriptors contemporanis.

Tan sols un exemple de centenars:
Guerras voraces

En 1975, el rey de Marruecos invadió la patria saharaui y expulsó a la mayoría de la población. El Sáhara es, ahora, la última colonia del África. Marruecos le niega el derecho de elegir su destino, y así confiesa que ha robado un país y que no tiene la menor intención de devolverlo.

Los saharauis, ‘los hijos de las nubes’, los perseguidores de la lluvia, están condenados a pena de angustia perpetua y de perpetua nostalgia. Las Naciones Unidas les han dado la razón, mil y una veces, pero la independencia es más esquiva que el agua del desierto.

Mil y una veces, también, las Naciones Unidas se han pronunciado contra la usurpación israelí de la patria palestina.

En 1948, la fundación del estado de Israel implicó la expulsión de ochocientos mil palestinos. Los palestinos desalojados se llevaron las llaves de sus casas, como habían hecho, siglos antes, los judíos que España echó. Los judíos nunca pudieron volver a España. Los palestinos nunca pudieron volver a Palestina.

Los que se quedaron fueron condenados a vivir humillados en territorios que las continuas invasiones van encogiendo cada día. Susan Abdallah, palestina, conoce la receta para fabricar un terrorista:

‘Despójelo de agua y comida.
Rodee su casa con armas de guerra.
Atáquelo por todos los medios y todas las horas, especialmente las noches.
Demuela su casa, arrase su tierra cultivada, mate a sus queridos, especialmente a los niños, o déjelos mutilados.
Felicitaciones: ha creado usted un ejército de hombres-bomba’.

Avui fa quinze anys que es va morir Vicent Andrés Estellés, un dels poetes valencians més important de tota la història. Som molts els qui el continuem tenint present, que el rellegim, en la intimitat de la sala o amb un micròfon perquè tothom l’escolti. L’Estellés romandrà sempre en la nostra memòria.

[Llegir més]
Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ovidi Montllor recitant magistralment Els Amants d’Estellés:

Amb l’excusa que ha rebut el premi Biblioteca Breve, vull penjar un parell de poemes de l’escriptora nicaragüenca Gioconda Belli, una de les referències vives de la literatura llatinoamericana:

Uno no escoge

Uno no escoge el país donde nace;
pero ama el país donde ha nacido.

Uno no escoge el tiempo para venir al mundo;
pero debe dejar huella de su tiempo.

Nadie puede evadir su responsabilidad.

Nadie puede taparse los ojos, los oídos,
enmudecer y cortarse las manos.

Todos tenemos un deber de amor que cumplir,
una historia que nacer
una meta que alcanzar.

No escogimos el momento para venir al mundo:
ahora podemos hacer el mundo
en que nacerá y crecerá
la semilla que trajimos con nosotros.

De la mujer al hombre

Dios te hizo hombre para mí.
Te admiro desde lo más profundo
de mi subconsciente
con una admiración extraña y desbordada
que tiene un dobladillo de ternura.

Tus problemas, tus cosas
me intrigan, me interesan
y te observo
mientras discurres y discutes
hablando del mundo
y dándole una nueva geografía de palabras.

Mi mente está covada para recibirte,
para pensar tus ideas
y darte a pensar las mías;
te siento, mi compañero, hermoso
juntos somos completos
y nos miramos con orgullo
conociendo nuestras diferencias
sabiéndonos mujer y hombre
y apreciando la disimilitud
de nuestros cuerpos.