una entre tants

A petició del col·lega Jordi Hill, em disposo a fer una petita crònica del nostre pas pel Senglar Rock. Ara, no és el mateix fer una crònica d’un concert des de baix que des de l’escenari, eh?

Vam arribar tard, com de costum. Les instruccions eren clares: a les
14.00, camerino; a les 15.00, proves de so; a les 16.00, començar el
concert. La conseqüència d’arribar tard va ser quedar-nos sense dinar,
i tocar a les quatre de la tarda amb la panxa buida.

L’escenari estava protegit per arbres, igual que la gespa del nostre
davant. Suposo que això va propiciar que la gent s’acostés i ens
escoltés estirada a l’ombra.

Vam escurçar el repertori, ja que l’actuació havia de durar uns
quaranta minuts. Jordi Hill, em sap greu, però no recordo el repertori
exacte. A més, t’hauria de mentir per qüestions que ara no vénen al cas. Però, vaja,
més o menys devia anar així:

1. Amiga: serveix per treure’ns els nervis. M’agrada començar amb
aquesta perquè normalment surt força rodona i això tranquil·litza.

2. El camí cap a nosaltres: amb aquesta, jo acabo traient-me tots els nervis.

Dalt de l’escenari no acabo de sentir-me gaire a gust. Demano al tècnic que m’apugi el teclat pel monitor, a veure què tal.

3. Ovidi. La cançó que més m’agrada del disc. I crec que és un
sentiment compartit per la majoria del públic. Dels pocs concerts que
portem fets, sento que aquesta és la que més aplaudeixen.

4. Dies i nits d’amor i de guerra. Alguna cagadeta, imagino que la
notem nosaltres i pocs més. M’he perdut a mitja partitura (sí, tu, toco
amb partitures, em costa memoritzar i així vaig més tranquil·la), però
acabo trobant-me a temps per no esgarriar la cançó.

5. Que tremolin les parets. El reggae del disc. En aquesta cançó no hi ha teclat.

El sol comença a insinuar-se entre les fulles dels arbres. Sento
escalforeta al braç dret. D’aquí una estona, les tecles negres del
piano em cremaran els dits, i les partitures, de color blanc, em
reflectiran massa llum i em farà mal la vista. Però ho resisitiré.
Faltaria més.

6. Qui sap. La bossa nova del disc. Si no recordo malament, surt tot
correcte, llevat d’algun oblit fugaç de lletra, però això els passa als
millors!

7. Només sempre. Comença canyera, imagino que sorprèn.

Tot i que no recordo el moment exacte, imagino que a aquesta alçada del
concert el Cesk ja ha fet alguns dels seus petits discursos, tot i que
avui cal anar per feina, que ens cronometren el temps.

8. La princesa de la revolta. La nova versió és genial, de debò. Crec
que s’hauria de gravar. Introducció de guitarres que et transporten a
l’època medieval.

9. Presentació i autodefensa. Sempre m’avanço i faig avançar el Cesk, però surt bé.

10. Avui serem el món. El regal a la CUP, la cançó serveix per
acomiadar-nos, donant les gràcies a tota la gent que s’ha reunit al
nostre davant. Es veu que va ser un dels concerts més concorreguts de
la tarda. Bo!

No sé si pels aplaudiments de la gent o perquè hem anat perfectes de
temps, el coordinador de tot allò (no sé pas quin càrrec tenia,
exactament) ens suggereix de fer alguna altra cançó. Surt el Cesk sol a
tocar Vaixells de llibertat.

Baixo de l’escenari i només veig taquetes blanques. Aquella llum m’ha
cremat els ulls! Estem acalorats. Ens donem pressa per recollir (no
tenim ningú que ens faci la feina bruta!), que els At Versaris han de
començar de seguida.

Alguns del grup es queden tot el dia i fins entrada la matinada al Senglar. Un altre sector agafem els trastos i tornem cap a casa. Ha estat força fugaç, arribar i moldre, que diuen. L’endemà sé que als que s’han quedat els donen de sopar, per compensar el no-dinar.

Arribo a Vilafranca cap a les vuit del vespre. Em trobo amb el Jordi i li demano, si us plau, d’anar a menjar alguna cosa abans de fer res o cauré rodona! Divendres acaba amb una copa de vi rosat a la rambla i música de jazz.

PS: M’agradaria fer la crònica del concert de dissabte al teatre de l’Aurora d’Igualada, i la d’avui al concert de Maceo Parker, però ho deixo per un altre dia. És tard, he de fer la maleta i encara no he sopat.

PS2: A falta d’una foto del Senglar, en poso una de la sessió de fotos del disc.

Fa temps que ho pensava, un dia havia de fer un post defensant el vegetarianisme, però mai m’hi posava. El darrer post del Jordi m’ha incitat a fer-ho. Al seu bloc ja he deixat el comentari, però m’han quedat moltes coses al calaix.
Fa cosa d’uns tres anys que sóc vegetariana. De fet, sóc ovo-lacto-vegetariana. És a dir, menjo vegetals, ous i llet. Res de carn ni de peix. No menjo animals, doncs. Voleu saber per què?

[…]

No et fas vegetariana d’un dia per l’altre. És una evolució natural. En el meu cas, cada cop em feia més angúnia menjar carn, sobretot pollastre, i no parava d’imaginar-me els pobres animals, cridant de dolor, mentre els mataven. Perquè els animals també pateixen, sabeu? La gent ho veu molt clar quan cal criticar la tauromàquia. Però no només els bous pateixen. Tot animal té la mateixa capacitat de sentir patiment que un humà. El dolor i el plaer són iguals, siguem homes, dones, bous, ànecs o porcs.

La meva decisió ha vingut condicionada per qüestions ideològiques i de salut. Penso que no hi ha cap necessitat d’assassinar altres animals per poder sobreviure. Ens diferenciem de la resta d’animals per la nostra capacitat de raonament i de parla, però això no ens fa millors que ells. No veig la necessitat de sacrificar-los per tal que nosaltres poguem subsistir. Alguns em direu que hi ha molts animals carnívors. Cert. Però ells no poden fer aquesta reflexió, ja que no tenen capacitat de raonament. Mengen animals perquè no saben llaurar. Perquè es moueu per instints. Nosaltres sabem i podem llaurar, i gràcies a la nostra intel·ligència sabem destriar quins aliments necessitem per no tenir cap mena de deficiència nutricional.

I això ho lligo amb la qüestió de salut a la que em referia abans. No només no necessitem la carn, sinó que aquesta no ens aporta res de bo. Cert, hi ha determinades proteïnes que només les podem adquirir a través dels animals, però per això no cal matar-los. Amb els ous i la llet n’hi ha prou. Per la resta, tots els vegetals que tenim a l’abast aporten exactament el mateix que ens podrien aportar els animals. Només cal dedicar una mica de temps, i descobrir què és el que necessitem. Personalment, des que sóc vegetariana em sento molt millor.

No pretenc convèncer ningú. Per això no suporto cada cop que surto a sopar fora. Sempre la mateixa pregunta. ‘Ets vegetariana? Per què?’. Expliques més o menys el que hi ha explicat aquí, sense cap pretensió que els omnívors del teu voltant es converteixin, però la resta del sopar són ells els que t’intenten convèncer a tu perquè deixis de ser vegetariana…

10.07 del matí d’ahir.

Amb presses, agafo el 15 per anar a una roda de premsa. El bus està força ple. Hi descobreixo un nou personatge, un revisor d’autobusos, que controla que tothom validi el bitllet (encara no l’havia vist mai).

[…]

Unes parades més enllà, puja una dona d’avançada edat. Va una mica perduda, així que es dirigeix cap al revisor a demanar-li ajuda, el qual li respon amb una veu forta i potent, perquè tothom el senti.

Al cap d’una estona, la conversa va, més o menys, així:

– Bueno, yo nací en Aragón pero como vine aquí de niña, me siento catalana.

– ¿QuÉ? Catalana?!? Qué va a ser usted catalana, hombreeeee!!! Usted es espaÑola! Como yo! Yo no soy ni catalán ni basco, yo soy ESPAÑOL!

I ho repeteix un parell de vegades. Me’l miro mig sorpresa mig somrient, em fot entre pena i encara més fàstic.

La doneta, pobra, no sap com reaccionar, i li repeteix que ella no és espanyola, però aquell home crida molt i fa dos com ella.

La cosa encara ha de tornar-se més surrealista, perquè de cop, un home de 87 anys (ho diu ell), des del seu seient, li replica:

– Doncs vagi-se’n a Espanya! Tan malament no deu estar aquí, si s’hi ha quedat a treballar…

Comencen a discutir. Que si tú qué dices, que si torna-te’n a Espanya, que si yo soy de España, de Europa i del mundo, que si tú qué sabes lo que yo sé, … Aleshores, l’home gran té una sortida totalment fora de to:

– Ui, sí, vostè és molt intel·ligent, per això treballa en un bus.

És quan un altre els diu que ho deixin córrer. I ho fan.

No m’ha semblat bé que l’home gran hagi tingut una sortida tan classista i prejuiciosa, però en realitat això és el de menys.

El que és patètic i vergonyós és que els usuaris del transport públic metropolità de Barcelona haguem d’aguantar un personatge com aquest revisor. Està fent un servei públic, i les seves opinions ideològiques no ens interessen el més mínim.

El seu comentari, amb veu forta, va ser pura provocació. Va tenir sort que només fos un qui hi caigués, perquè s’estava guanyant un bon xec d’hòsties. 

Dos anys sense gaire temps per respirar. Aquesta gentussa de la foto, i molts d’altres que no hi surten, són les persones amb qui més hores he passat, i amb diferència, en els darrers 24 mesos. Fent treballs, reportatges, programes, i cafès, cigarretes i comentaris de tot tipus. Sopars pocs, que sempre he trobat excuses per no emborratxar-me amb vosaltres.

Ja estan fets els darrers exàmens de la carrera. Alguns ens veiem la setmana que ve per agafar l’avió. Altres no sé quan ens tornarem a veure. S’ha acabat la vida d’estudiant. Sí, de fet, ja tocava!

Bon viatge i feliç estada, que diuen.

[amb permís del Cesk, furto un pedaç de cançó del proper disc]
“En el camí cap a nosaltres,
no hi ha més lloc del que tracem,
no hi ha més món del que volem.
En el camí cap a nosaltres,
el somriure serà l’arma,
el nord, el lloc,
la barricada”.

Propera parada: El camí cap a nosaltres. Tecles a punt!

Foto: els de taller de tele dels matins, amb l’Eduard Boet.

– Ja comença a fer calor, eh?
– Sí…
…
– Què, a dinar, ja?
– Sí, ja toca… hehe (somriure diplomàtic)
…
(Clinc! 3er pis)
– Bé, jo baixo aquí. Au, bon profit!
– Gràcies, igualment!
(Típica conversa d?ascensor)
_______________________________________________________________

– Un cafè amb gel, si us plau.
– ¿Con leche?
– No, amb gel.
– …
– Hielo. Café con hielo.
(Ho apunta a la llibreta i marxa. M?irrito)
_______________________________________________________________

– Me?n vaig. Adéu!
– Ei, on vas?
– Surto.
– Amb qui?
– Ai, amb qui vols que sigui? Amb els de sempre!
– I on aneu?
– Hosti, mama! No sé, a prendre alguna cosa.
– Però agafareu el cotxe?
– Que no… tranquil?la!
– I a quina hora tornaràs?
– Collons! Doncs no ho sé, quan em cansi!
– No tornis tard, que demà has d?estudiar. D?aquí res estàs d?exàmens!
– Uf! Santa paciència! Au, vinga, marxo que ja faig tard! Adéu!
(Diàleg des del rebedor de casa, amb la porta mig oberta, i a cops de crit, amb una mare patidora de mena)
_______________________________________________________________

– Ei, em deixes els apunts de Processal?
– No.
– Per què?
– Perquè et passes les hores de classe al bar, ves!
– Ah…
(Cara d?idiota perduda)
_______________________________________________________________

Entro a casa tan silenciosament com puc…
– Ja era hora! [Collons! Quin ensurt!] Sort que no havies de tornar tard!
– Ai, tampoc és tan tard!
– Oh, que no… Demà no et llevaràs!
– Que sí… Ufff! Bé, me?n vaig al llit. Bona nit.
(Diàleg des de la porta de l?habitació dels pares, a les fosques, i a cops de xiuxiueigs, amb una mare patidora de mena; i amb l?oïda molt fina).
_______________________________________________________________

– Perdone, ¿le importaría dar la clase en castellano?
– Claro, faltaría más. Algú té algun problema? (Bé, això en el cas que el/la professor/a es digni a demanar l?opinió de l?alumnat).
A partir d?aquí poden passar dues coses, però el resultat ve a ser el mateix:
a) Ningú diu res, i amb prou feines se sent un xiuxiueig. Així que la classe continua en castellà.
b) Que algú digui ?Sí, a mi no em sembla bé?, la qual cosa pot propiciar que la resta de la classe el/la tracti d?intolerant i insolidari. Així que, per ?solidaritat? (quina gràcia, oi?), la classe continua en castellà.
(Típica situació ? per desgràcia ? a les aules de les universitats catalanes. Ja no faig cap cara…)