una entre tants

I

He trucat a l’hospital per anul·lar l’ecografia del primer trimestre. Vol anul·lar també la del segon trimestre o només la primera? Totes les programades, gràcies.

Va ser ma germana, que em va insistir que anés a urgències. Per descartar res, va dir. El ginecòleg era un home, prou amable. Se’m va presentar i em va explicar com procediríem després de les preguntes de rigor. Primer, revisió del coll d’úter amb l’espècul, tot correcte. Després, tacte, també tot correcte. Després, ecografia. I s’hi va estar molta estona, observant la pantalla, ara cap aquí, ara cap allà. El mirava i li volia dir, no fas bona cara, però potser era millor no dir-li res, que el desconcentraria. La sonda de l’ecògraf ja començava a fer-me nosa, entre les cames. No tinc bones notícies, em va dir. No, eh? No. Ja m’ho semblava. L’embaràs no ha prosperat.

Va moure la pantalla cap a mi i el va assenyalar. El veus? I vaig veure l’embrió. Li hauria de bategar el cor, va dir, però no batega. ‘Embriocàrdia NEGATIU’, diu l’informe. Per això m’hi he estat tanta estona, volia comprovar-ho bé. Havia pres mides del dret i del revés. I jo comprimia els llavis sense entendre gaire bé aquella pena, vull dir, que cada dia em recordava que no era res viable encara i que allò podia passar, que passava sovint, que els passava a moltes dones, que els havia passat a unes quantes amigues, a companyes de feina, a les àvies, el meu voltant trencava les estadístiques.

Prefereixes vestir-te i en parlem? Sí. No eren coses de comentar eixarrancada. Vaig anar al lavabo, vaig mocar-me, em vaig posar les calces i els pantalons i vaig tornar cap a la taula amb la cara neta. Va, explica’ns, i ara què. Hi érem tots dos, allà, tot i que el meu home semblava invisible a ulls del metge i la infermera. Igual com havia passat a la visita amb la ginecòloga i a la de la llevadora. Ei, que això ho fem junts! Vaig mirar-me’l mentre el metge escrivia a l’ordinador. Ostres, estàs pàl·lid. Aleshores la infermera es va aixecar de pressa i el va acompanyar a estirar-se abans no caigués en rodó. Quan va tornar, amb la tensió recuperada, ens vam agafar la mà. Avortament diferit, se’n diu. El metge ens va explicar les tres opcions. Esperar que surti tot sol: és el procés més natural, risc d’infecció, percentatge baix d’èxit i la incertesa de no saber quan serà. Avortament mèdic: prens aquest arsenal de pastilles i expulses l’embrió amb una alta probabilitat, amb molta sang, dolor més intens i algun altre efecte secundari com diarrea. Raspat: indolor, quirúrgic, pèrdua de teixit i postoperatori. Totes les opcions amb contres. Vaig optar per la segona. Fem-ho ara, sabent quan i com. Em va donar un comprimit de mifepristona i me’l vaig prendre després d’haver-ne signat l’autorització. En aquell moment deixava de produir progesterona i començava a preparar l’endometri per a l’expulsió, al cap de vint-i-quatre hores. Vam sortir de l’hospital amb la serenor fal·laç de l’estat de xoc. Ja ho sabíem, que era una possibilitat, aquestes coses passen. Ara que hagi passat el tràngol i prou. Fem una pizza?

L’endemà a migdia, va començar el compte enrere. Vaig enviar un missatge al Gerard, dinem plegats, si us plau?, i vaig trucar a l’editora del diari on feia feina per explicar-li què passaria aquella nit, tot i que en principi no havia d’alterar res. Un tràmit i prou, sóc a aquesta banda de l’estadística. Em va dir que ni se m’acudís treballar. Ni avui, ni demà, ni l’altre, torna quan t’hagis recuperat, dóna’t el temps que el cos et reclami. Vaig començar a entendre-ho. I vaig pensar en la iaia, que deien que havia parit un nen mort i mai no n’havia sabut res, perquè d’aquestes coses no se’n parla.

Al vespre, quan va ser l’hora, em vaig prendre els analgèsics i em vaig estirar al llit per introduir-me els comprimits de misoprostol. Ells havien de ser els que fessin fora tot el teixit gestacional. Se’m desfeien als dits. Que això no entra prou endins, vols dir que farà efecte? Que sí, ja ho fas bé, no et preocupis. I vinga a refregar-hi el dit i a endinsar-lo i aquella pasta que no hi havia manera que s’hi quedés tota. Ingènuament, vam pensar que miraríem un capítol de ‘The Wire’ mentre els medicaments fessin efecte i que, qui sap, amb la codeïna i tot plegat, potser avortaria mentre vèiem com en McNulty atrapava en Sobotka, així, pim-pam. No havia acabat ni la careta d’entrada quan em va saludar una mena de cremor a la vagina. Començava la festa. Millor que estigués asseguda, vam anar al sofà. Era com si em baixés la regla, però no ben bé. Provava de fer respiracions profundes, de tant en tant les cames tremolaven de manera descontrolada, tensava tots els músculs com a reacció automàtica. Premia fort la mà d’en Gerard. Si veus que t’he de trencar els dits, queixa’t. Vaig posar-me dreta, però tampoc. Porta’m més aigua, si us plau. Què em passava a la boca? Vaig posar-me de quatre grapes sobre una màrfega, tenia molt de fred. En Gerard em tapava el ronyonam amb una manta, m’escalfava els peus amb les mans, i jo que gemegava a cop de còlic. En algun moment vaig dir de tornar al llit. No parava de suplicar aigua, i ara em bullia la cara.

Era jaguda entre bardisses. Hi havia dones i homes despullats al meu voltant que m’acompanyaven amb cants i escopien pocions mirant al cel. Jo estrenyia el cos de cap a peus cada vegada que unes fiblades desconegudes em xuclaven endins. Constrenyia les genives mentre la placenta tibava per desenganxar-se’m. L’encaminava cap enfora amb vocals que allargava en tons greus. Va, vés-te’n, no t’hi pots quedar, aquí dins, no m’ho posis més difícil. Recordava les classes de ioga, inspirar en cinc, expirar en vuit, però no me’n sortia. Pensava en les dones que defensaven que els dolors de regla i els dolors de part no eren ben bé dolors, que en realitat podien ser sensacions plaents, dos antagònics que es (con)fonen en un esclat d’endorfines i oxitocina. Provava d’entomar-ho com un plaer diferent. Va, que no et fa mal, assaboreix-ho, gaudeix-ne. Dolor intens, havien dit. Que es fiquessin els eufemismes per on els cabessin. El meu cos no secretava pas oxitocina, allò era un procés artificial. Aleshores arribaven uns segons que eren la dolçor més absoluta i em semblava que sí que ho aguantaria. Uns segons que em donaven la possibilitat de reposar i destensar-me tota, deixar-me anar i agafar aire. Fins que venia una nova onada i tornava a gemegar des de les entranyes.

Però la sang encara no sortia. Va, fot el camp d’una vegada.

[Article publicat a VilaWeb] (més…)

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] (més…)

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo? (més…)

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes. (més…)

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

La victòria franquista i la dictadura van estroncar-ho tot. També el periodisme. Avui encara n’arrosseguem la llosa. Deia David Fernàndez que ell no havia conegut Eugeni Xammar a l’institut ni a la facultat, que la seva generació encara pagava el preu de la transició (‘no va ser una transició, va ser una transacció’, citant Josep Fontana). Unes hores abans jo feia la mateixa reflexió a un amic. Que he descobert Xammar de gran, que ningú no me n’havia parlat. Amb uns deu anys de diferència, som encara de la generació que diu en David. Vaig aprendre les primeres lliçons escolars amb la fotografia dels reis espanyols penjada damunt la pissarra, amb algun crucifix a la paret de l’escola pública i amb professors amb la mà llarga. I parlo de la collita del 83.

Encara en paguem el preu. (més…)

Fa unes setmanes vaig entrevistar el cantautor Roger Mas per a la revista El Temps. Aquesta setmana surt publicada. Em fa molta il·lusió, és la meva primera entrevista publicada i, ni més ni menys que al Temps, una publicació seriosa que respecto molt.
L’entrevista és penjada a la web, però també podeu comprar-vos la revista, eh?

“Cantar Verdaguer i goigs ha servit per treure’m la vergonya”

Roger Mas es despulla de vergonyes en un disc acurat fins al detall més mínim. Els versos de mossèn Cinto Verdaguer obren ‘Les cançons tel·lúriques’, que experimenta amb diverses músiques místiques d’arreu del món, sense descuidar-se les de casa. El cantautor de Solsona hi ha posat cos i ànima, conscient que aquest disc pot trasbalsar, però a ell no el preocupa què pensin els altres.