I, tanmateix, la gent persisteix
Deixa un comentari
Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia. (més…)