He de confessar que vaig tenir el bol de confitura que m’havia portat l’Hermínia intacte damunt del marbre de la cuina durant setmanes. No em vaig atrevir mai a tastar-lo… digueu-me paranoica. Al final vaig decidir llençar la confitura i netejar el bol, conscient que tard o d’hora hauria de picar a la porta del davant per tornar-lo.I pensar que si m’hagués quedat el bol ara no tindria aquella imatge clavada a la retina…
Després d’aquells mesos d’episodis gairebé esquizofrènics, va venir una certa calma. El timbre va deixar de sonar tan sovint i no hi havia interrupcions al replà. També el Vladi semblava més manso que mai. Vaig arribar a pensar que no li hagués passat res a la senyora Hermínia, però el llum de la seva cuina continuava encenent-se, i la sentia rondar per casa seva. Parets de paper, ja se sap.
Recordo una matinada que em vaig despertar per culpa del mal d’ovaris. Vaig anar cap al lavabo, vaig obrir la farmaciola per agafar una pastilla i me’n vaig anar cap a la cuina a buscar un got d’aigua. La finestra és translúcida, dóna a un pati de llums. A l’altra banda, el llum de la cuina del davant era encès. Sí, a aquelles hores…
Durant aquell temps em vaig sentir observada constantment. Quan arribava a casa, mentre feia girar la clau, sentia la seva mirada clavant-se al meu clatell a través de la porta de casa seva. I si ens sentia perquè sortíem de casa xerrant, obria la porta de seguida per saludar-nos i explicar-nos vés a saber quines històries.
Al principi em vaig pensar que es devia sentir sola. Que venia a veure’ns perquè volia una mica de companyia. No és que sentís compassió, només mirava d’entendre-la, potser per evitar d’emprenyar-me cada cop que veia a través de l’espiera aquella dona plantada davant de la porta de casa. A mi no m’han agradat mai les visites sense concertació prèvia, i el sol fet de sentir el timbre ja m’emprenya. Però quan el timbre sona insistentment no tens més remei que deixar estar el que feies i atansar-te a la porta. Durant unes setmanes el ritual era sempre el mateix, amb petites variacions.
Al replà de l’escala hi ha una rascada a la paret i una taca seca al terra.
Perquè totes les vivències deixen un record o un altre.
U.
Em vaig trobar el senyor Joan donant voltes pel replà. S’havia deixat les claus de casa i esperava que arribés la seva muller. Entreu i espereu-vos dins de casa, li vaig oferir. No, no, vull ser aquí quan arribi aquella pècora. Els havia sentit cridar algun cop, però em va sorprendre sentir un home de vuitanta anys, i amb aquell posat tan fràgil, parlant d’aquella manera, amb cara de fàstic, de la dona amb qui vivia.