una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Arxiu de la categoria: Monòlegs interiors

De piquiponades

Deixa un comentari

Aprofito la tornada en tren per llegir un parell de documents. (Per cert, quinze minuts de retard. I així, un cop per setmana de mitjana. El més trist és que això ja no és notícia, perquè la majoria de fets, perquè siguin noticiables, han de ser excepcionals, i resulta que l’excepció és que el tren passi quan toca. Així de trist.) El primer és el tastet que han penjat a VilaWeb sobre el llibre de RodaMots. Fa temps que hi estic subscrita, però coincideixo amb Jordi Palou que, a vegades, va millor tenir el document en paper, per llegir-lo al tren, per exemple, i guixar-hi tant com vulgui.

La primera paraula que descobreixo és ‘piquiponada’:

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 4 de març de 2009 per Bel Zaballa

Un any després

Deixa un comentari

Com passa el temps: ja fa un any d’aquell apunt al bloc. Els pares no s’ho van creure fins que no ens hi vam instal·lar. Com el pagaríem, el pis? Tant feia, ja ens espavilaríem. Sort que vaig trobar feina aviat. Hi ha hagut temps per moments de tot, entre aquestes quatre parets.
La primera paella feta a quatre mans. Dies sencers amb el llit sense fer. Riures dels que fan agafar mal de panxa. Pantalons pel terra llençats amb pressa.

Bons dies mandrosos. Cops de porta i mala llet. Plats acumulats a la pica… Que això pareix un niu de rates i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat fotrà un multa i xaparà el negoci. Que m’és igual que jo només ho dic, senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament sa polla. I què anava a dir

Matins de diumenge amb croissants i diaris. Alguns pots de vidre a mans de sapastres trencats. Infusions a mitjanit posant-nos al dia. Tapes de wàter aixecades. Jocs que han acabat amb plors.

En aquest diminut menjador hem ballat i, des que va arribar la wii, juguem a tennis i a boxa (i amb quin estil!). Hem descobert muntanyes de cançons noves. Hem posat un Hokusai a la nostra vida. Hem après a planxar i hem descobert paneroles al rebost.

Tot i els moments que espanten, 365 dies després continuo amb el convenciment que ets tu.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 10 de febrer de 2009 per Bel Zaballa

I què?

Deixa un comentari

Ja ho saps, que t’espia. I què?, ja t’està bé. Aixeca els ulls, que se’t quedaran quadrats. Mira, així et distreus, ni que sigui durant una estona. No li demanis un conte, que les princeses no li han caigut mai bé, i els prínceps blaus encara menys. Ni tampoc no esperis acudits, ni bons ni dolents, que no en recorda mai el final. Però pots passar, fer-te un cafè, i espiar entre línies. Però no t’emocionis. Potser hi penses massa sovint. I què?, tanca els ulls, i tot arreglat. Aquí dins ja no hi ha espies, tot és fosc. Més tard, uns ulls t’intimidaran. I què? Quan et cansis, abaixa la persiana, i dolços somnis.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 25 de gener de 2009 per Bel Zaballa

…i el llop va bufar fins que la casa ensorrà.

Deixa un comentari

És una de
les imatges que acostumen a venir-me al cap quan fa vent. I és per
això que sóc llevada un dissabte a les sis del matí.

Cloc. Cloc. Un porticó de l’edifici balla al ritme del
vent. Tinc el soroll dins del cap.

Tota la setmana
esperant que arribés dissabte per poder dormir d’una tirada
tant com em vingués de gust, i havia de venir el vent dels
pebrots.

No m’agrada el
vent. Em posa tensa.

Sóc al
llit, i el sento com em passa pel damunt. I m’imagino, com al conte,
que d’una revolada arrencarà el sostre.

A vegades imagino
coses poc sanes.

Quan porto més
de vint minuts pensant-me que una ventada em deixarà el vidre
de la finestra clavat al crani, em llevo.

Pi. Pi. Pi. Pi.
Pi. Pi. L’alarma d’un cotxe s’afegeix a la festa.

Tot al meu voltant
grinyola.

I és per això que sóc aquí. Després de fer neteja del lavabo i d’endreçar la cuina, no sabia què més fer.

Ni-no. Ni-no.
Ni-no. Mai no he sabut distingir la sirena d’una ambulància de
la d’un cotxe de policia o d’un camió de bombers.

 

Cloc. Cloc. Tinc ganes
d’estrangular el veí que ha deixat el porticó obert.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 24 de gener de 2009 per Bel Zaballa

Premonicions

Deixa un comentari

No sé de què rius, si l’acudit és dolentíssim. Però et pixes de riure. Mazoni crida Apocalipsi now, no hi donis més voltes. No sé de què et queixes, si no t’ha fet res. Però remugues mentre arrufes el nas. Premonicions. No sé perquè plores, si no fa pena. Però t’acabes un paquet de kleenex. No em miris així, que no aconseguiràs pas res. Ja pots fer l’ullet tant com vulguis. Allà al fons les hormones es munten una festassa de mil dimonis. A hard night. Algunes pel·lis han fet molt de mal. No parlis tant, que la força se te’n va per la boca. No cal que pengis més post-its a la nevera, que no els llegiràs pas.
Post-it, stop it. Premonicions.

It’s gonna be all right.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 22 de gener de 2009 per Bel Zaballa

Miraculós ibuprofèn

Deixa un comentari

Et despertes a mig matí, fas una ullada al sofà on vas acabar ahir a la nit, i ets sents menys que persona. Mataries el putu follet que se t’ha instal·lat al cap a tocar la bateria. Només fa quatre hores que t’has ficat al llit, però et molesta la llum del sol, el gos del veí, el fill del veí i la rentadora del veí. Així que decideixes llevar-te i anar a buscar un ibuprofèn, a qui t’empares per sobreviure.

(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 20 de desembre de 2008 per Bel Zaballa

El primer pèl blanc

Deixa un comentari

El primer cop que em vaig tenyir els cabells devia tenir uns disset anys. Bé, no era tenyit, era un bany de color, que ma mare deia que no perjudicava tant el cabell. M’agradava tenir els cabells rogencs. Amb el pas dels anys, però, te n’acabes cansant, d’haver d’estar pendent que el color no perdi tonalitat i que no es vegin les arrels fosques. Però ja fa anys que em va sortir el primer cabell blanc, de manera que ara em tenyeixo més aviat per necessitat. Quines contradiccions que té, la vida.

Del primer cabell blanc fa tants anys, que ja ni recordo quants en tenia. Només recordo que em vaig trobar més interessant. Però si avui escric sobre el tema és per una altra cosa.
(més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 17 de desembre de 2008 per Bel Zaballa

Aparteu les criatures (II)

Deixa un comentari

D’acord, he tingut sort de l’examinador. Era una bona persona. Però la profe m’ha dit “Ho has fet molt bé, Isabel”, i això també compta. En fi, que avui he rebut la L. L de novell? Algú sap per què, una L?

Fa més d’un any que vaig escriure aquest post. Entremig, diners i classes de teòrica, diners i examen de teòrica, més de mig any esperant per fer pràctiques, diners i classes de conduir, diners i, avui, finalment i per fi, l’examen. Aprovat.

Aviso, doncs, que des d’avui, us podeu trobar un nou perill a la carretera: moi. Així que: Aparteu les criatures

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 19 de novembre de 2008 per Bel Zaballa

Motius

Deixa un comentari

Perquè sí, perquè
em ve de gust. Perquè els primers cinc minuts voldria
allargar-los tot el matí. Perquè si no, què?
Perquè una no és la mateixa sense les circumstàncies,
incloent-hi els renecs, els mals d’ovaris, els retards de tren, les
vores de pantalons xopes i les tapes de vàter aixecades.
Perquè si no, tindria els peus freds. Perquè ara toca
guanyar. Perquè un dia vaig topar-me amb un parell d’ulls
verds i encara m’agrada com em miren. Perquè, de vella, tindré
arrugues de tant d’haver rigut. Perquè va com volem. Perquè el millor de dilluns va ser
fer-la feliç amb unes flors. Perquè són els
millors cinquanta metres quadrats que podria haver trobat. Perquè,
de motius, en sobren. Perquè encara en sóc la musa.
Perquè el campanar es veu preciós a mitjanit. Perquè,
enmig del desordre, cada cosa és al seu lloc. Perquè la
vida, sense rotondes, seria massa avorrida. Perquè és
més fàcil caminar amb auriculars. Perquè la
felicitat és efímera i quan l’atrapes la guardes a la
butxaca.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 5 de novembre de 2008 per Bel Zaballa

Com m’agrada l’estació de trens de Vilafranca!

Deixa un comentari

M’encanta el disseny de l’estació
de trens de Vilafranca. Minimalista. Amb el gris clar com a color
predominant. Un disseny que combina el cobriment d’una part de les
vies amb l’aire lliure, perquè hi entri la llum natural (i el
fred, la calor i la pluja), que el sol és vida, ja se sap. Un
disseny basat en els principis del Feng Shui, com veieu, que recomana
els colors clars per a l’harmonia i que també aconsella de tenir en
algun racó una cascada d’aigua, ja que el seu so relaxa. A
la nostra estació en tenim una, que fa més o menys
soroll segons la quantitat de pluja que cau, acompanyada de degotalls
que s’escolen per les parets i les columnes de tota l’andana. I quina musiqueta que fan quan plou, oh!

Tot pensat per a la tranquil·litat
dels usuaris i usuàries, que en necessiten, i molta, per
aguantar la colla d’impresentables que són els de la Renfe (jo
ja no recordo quin va ser l’últim dia que el tren de tornada a
casa va passar a l’hora).

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 29 d'octubre de 2008 per Bel Zaballa

Quan puguis, tomba a l’esquerra

Deixa un comentari

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Seu. Acosta el seient, que els peus no t’arriben als pedals. Posa’t el cinturó. Engega. Trepitja l’embragatge
(no ens enganyem, ningú l’anomena així, tothom diu
“embrague”, amb accent espanyol). Posa primera. Treu el fre de mà.
Intermitent a l’esquerra. Aixeca una mica l’embrague. Fot-li gas.
Vigila, que arribem a un Stop. Frena. Però posa embrague,
també. Hi veus? No? Doncs torna’t a aturar més
endavant. Gira. Vigila, que passen vianants. Toooorna’t a
aturar. Treu embrague i fot-li gas. Apa, tampoc tant!

 

Posa
segona i agafa la tercera sortida de la rotonda. Deixa avançar
la cua de cotxes que tens al darrere. Posa tercera i fot-li gas.
Merda, que vaig a 100, potser que freni una mica. Putu tractor. Va,
avança’l. Quan puguis, tomba a l’esquerra. Frena una mica, que
se te’n va el volant. Ara, quan puguis, farem un estacionament.
Vinga, va: intermitent, frena, pitja l’embrague a fons i acaba de
frenar. Posa la marxa enrere. Gira el volant. Aixeca una mica
l’embrague. Poc a poc. Torna’t a aturar. Torna a girar el volant cap
a l’altra banda. Aixeca l’embrague. Tira, tira… frena! Punt mort.
Fre de mà. Una hora = 43 euros. Apa, fins demà!

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 11 d'octubre de 2008 per Bel Zaballa

Benvinguda, tardor

Deixa un comentari

En honor a la tardor, canvio la foto de la capçalera d’aquest bloc (de fet, acostumo a canviar-la coincidint amb l’arribada d’una nova estació). La vaig fer ara fa un any, a La Pobla de Lillet. És quan el paisatge és més bonic, perquè les muntanyes es vesteixen de mil colors diferents, amb varietats de verd, de marró i de vermell. Ho veureu si traieu el cap per la finestra quan agafeu la carretera de Guardiola de Berguedà cap a La Pobla.

A mi, la tardor, m’agrada.

Ja tenia ganes d’abandonar les xancletes i entaforar els peus a les sabatilles. Encara que el preu a pagar sigui el de no veure el sol durant uns dies de pluja. Aviat començarem a sentir l’olor de castanyes i moniatos, seurem al sofà arraulits sota una manteta, demanaré que m’escalfis els peus, sempre freds, i dormirem amb els llençols per sota el nas.

Tornarem a fer caldo per sopar, engegaré el calefactor cinc minuts abans d’entrar a la dutxa i demanaré que m’escalfis les mans, sempre fredes.

I un dia d’aquests, quan fiqui el peu en un bassal, recordaré que fa temps que hauria d’haver-me comprat unes vambes noves.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 23 de setembre de 2008 per Bel Zaballa

Les músiques del tren

Deixa un comentari

Avui ha estat notícia que els trens de rodalies deixaran de tenir fil musical. Em sembla bé, tot i que tampoc entenc que se n’hagi fet tan de ressò. Personalment no em molestava gaire, la música, ara bé, sembla que els costava trobar el volum addient. Recordo un dia que, fins i tot, l’home que hi havia al meu costat es va aixecar, va picar a la porta de la cabina del conductor i li va demanar si podia afluixar la música. No, va dir, o així o la trec (es veu que no hi havia terme mig). Doncs tregui-la, perquè això és insuportable.

Als trens, però, hi continuarà sonant música, i la majoria continuarà molestant.

Des de fa un temps s’ha posat de moda fer servir el mòbil com un radiocassette portàtil, a l’estil dominguero. Més d’un dia he estat temptada de regalar als del seient de la vora els meus auriculars. Perquè, a sobre, el més comú és que de dins del mòbil hi surti el tu-TUM-tum-tum clàssic del reggaeton.

I quan no és això, al teu darrere hi ha un paio (o una paia) que s’està carregant els timpans amb l’mp3 (o mp4. O iPod. O el que sigui!), i tu no tens més remei que fer-te fotre.

Ahir vaig haver de tancar el llibre i apagar el reproductor d’mp3. Però no era perquè la música del voltant em molestés. Allò que em feia incapaç de concentrar-me en la lectura i, després, d’escoltar la ràdio, era la dona del meu davant. I, sense voler-ho, vaig haver-me d’empassar les seves històries. Em vaig assabentar dels seus problemes amb la sogra, de la malaltia del nebot, de la feina del marit, de la casa que s’està fent i de no sé quantes coses més. Sí, sí, com qui no vol la cosa.

Això sí que s’hauria de vetar, ves. Que és molt més molest que la Cavalcada de les Wallkiries o el Danubi Blau.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 18 de setembre de 2008 per Bel Zaballa

Massa disculpes, massa molèsties

Deixa un comentari

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>
A casa, de petita, em van ensenyar que
no n’hi havia prou amb demanar perdó: ‘has d’aprendre a no
fer-ho (o a fer-ho bé, segons el cas)’.

Els reis de demanar
disculpes són els de la Renfe.

‘Els trens d’aquesta via circulen fora
de l’horari habitual. Demanem que disculpin les molèsties’.
‘Aquest tren circula amb una demora de 10 minuts. Demanem que
disculpin les molèsties’. ‘Per obres a l’estació de
Castellbisbal, el tren pot romandre aturat més temps de
l’habitual. Demanem que disculpin les molèsties’.

Cada cop que ho sento (de fet, quan la
megafonia fa aquell ‘ding-dang-dong’ ja tremolo), recordo allò
que em deien a casa i penso ‘Per què no deixeu de demanar
perdó i comenceu a fer les coses bé d’una punyetera
(per no dir puta) vegada?’.

Això quan es dignen a avisar, és
clar, que ve a ser un 25% de les vegades que hi ha alguna incidència.
Em ve al cap ara una anècdota: érem en algun punt de la
línia 4 i el tren, després de parar en una estació,
no va arrancar. El conductor no va trigar ni deu segons en avisar per
megafonia que aquella aturada era culpa d’uns brètols que
havien pitjat la senyal d’emergència. Vaig pensar caram, quina
celeritat!, ja podrien ser igual d’eficients en la resta de casos (la
majoria), quan la culpa és de Renfe: quan un tren passa tard,
quan s’atura a mig trajecte o quan passa abans d’hora (sí, sí,
‘això és es colmo!’ que diria aquell).

Una errada rere una altra. Pífies
diàries que solucionen amb una disculpa, però n’hi ha
massa, de disculpes. I això no és nou: ha funcionat bé,
la Renfe, alguna vegada? Em sembla que cada cop som més els
usuaris i usuàries que pensem que les disculpes se les poden
fotre per on els hi càpiguen.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 12 de juliol de 2008 per Bel Zaballa