Avui ha estat notícia que els trens de rodalies deixaran de tenir fil musical. Em sembla bé, tot i que tampoc entenc que se n’hagi fet tan de ressò. Personalment no em molestava gaire, la música, ara bé, sembla que els costava trobar el volum addient. Recordo un dia que, fins i tot, l’home que hi havia al meu costat es va aixecar, va picar a la porta de la cabina del conductor i li va demanar si podia afluixar la música. No, va dir, o així o la trec (es veu que no hi havia terme mig). Doncs tregui-la, perquè això és insuportable.
Als trens, però, hi continuarà sonant música, i la majoria continuarà molestant.
Des de fa un temps s’ha posat de moda fer servir el mòbil com un radiocassette portàtil, a l’estil dominguero. Més d’un dia he estat temptada de regalar als del seient de la vora els meus auriculars. Perquè, a sobre, el més comú és que de dins del mòbil hi surti el tu-TUM-tum-tum clàssic del reggaeton.
I quan no és això, al teu darrere hi ha un paio (o una paia) que s’està carregant els timpans amb l’mp3 (o mp4. O iPod. O el que sigui!), i tu no tens més remei que fer-te fotre.
Ahir vaig haver de tancar el llibre i apagar el reproductor d’mp3. Però no era perquè la música del voltant em molestés. Allò que em feia incapaç de concentrar-me en la lectura i, després, d’escoltar la ràdio, era la dona del meu davant. I, sense voler-ho, vaig haver-me d’empassar les seves històries. Em vaig assabentar dels seus problemes amb la sogra, de la malaltia del nebot, de la feina del marit, de la casa que s’està fent i de no sé quantes coses més. Sí, sí, com qui no vol la cosa.
Això sí que s’hauria de vetar, ves. Que és molt més molest que la Cavalcada de les Wallkiries o el Danubi Blau.