una entre tants

I

He trucat a l’hospital per anul·lar l’ecografia del primer trimestre. Vol anul·lar també la del segon trimestre o només la primera? Totes les programades, gràcies.

Va ser ma germana, que em va insistir que anés a urgències. Per descartar res, va dir. El ginecòleg era un home, prou amable. Se’m va presentar i em va explicar com procediríem després de les preguntes de rigor. Primer, revisió del coll d’úter amb l’espècul, tot correcte. Després, tacte, també tot correcte. Després, ecografia. I s’hi va estar molta estona, observant la pantalla, ara cap aquí, ara cap allà. El mirava i li volia dir, no fas bona cara, però potser era millor no dir-li res, que el desconcentraria. La sonda de l’ecògraf ja començava a fer-me nosa, entre les cames. No tinc bones notícies, em va dir. No, eh? No. Ja m’ho semblava. L’embaràs no ha prosperat.

Va moure la pantalla cap a mi i el va assenyalar. El veus? I vaig veure l’embrió. Li hauria de bategar el cor, va dir, però no batega. ‘Embriocàrdia NEGATIU’, diu l’informe. Per això m’hi he estat tanta estona, volia comprovar-ho bé. Havia pres mides del dret i del revés. I jo comprimia els llavis sense entendre gaire bé aquella pena, vull dir, que cada dia em recordava que no era res viable encara i que allò podia passar, que passava sovint, que els passava a moltes dones, que els havia passat a unes quantes amigues, a companyes de feina, a les àvies, el meu voltant trencava les estadístiques.

Prefereixes vestir-te i en parlem? Sí. No eren coses de comentar eixarrancada. Vaig anar al lavabo, vaig mocar-me, em vaig posar les calces i els pantalons i vaig tornar cap a la taula amb la cara neta. Va, explica’ns, i ara què. Hi érem tots dos, allà, tot i que el meu home semblava invisible a ulls del metge i la infermera. Igual com havia passat a la visita amb la ginecòloga i a la de la llevadora. Ei, que això ho fem junts! Vaig mirar-me’l mentre el metge escrivia a l’ordinador. Ostres, estàs pàl·lid. Aleshores la infermera es va aixecar de pressa i el va acompanyar a estirar-se abans no caigués en rodó. Quan va tornar, amb la tensió recuperada, ens vam agafar la mà. Avortament diferit, se’n diu. El metge ens va explicar les tres opcions. Esperar que surti tot sol: és el procés més natural, risc d’infecció, percentatge baix d’èxit i la incertesa de no saber quan serà. Avortament mèdic: prens aquest arsenal de pastilles i expulses l’embrió amb una alta probabilitat, amb molta sang, dolor més intens i algun altre efecte secundari com diarrea. Raspat: indolor, quirúrgic, pèrdua de teixit i postoperatori. Totes les opcions amb contres. Vaig optar per la segona. Fem-ho ara, sabent quan i com. Em va donar un comprimit de mifepristona i me’l vaig prendre després d’haver-ne signat l’autorització. En aquell moment deixava de produir progesterona i començava a preparar l’endometri per a l’expulsió, al cap de vint-i-quatre hores. Vam sortir de l’hospital amb la serenor fal·laç de l’estat de xoc. Ja ho sabíem, que era una possibilitat, aquestes coses passen. Ara que hagi passat el tràngol i prou. Fem una pizza?

L’endemà a migdia, va començar el compte enrere. Vaig enviar un missatge al Gerard, dinem plegats, si us plau?, i vaig trucar a l’editora del diari on feia feina per explicar-li què passaria aquella nit, tot i que en principi no havia d’alterar res. Un tràmit i prou, sóc a aquesta banda de l’estadística. Em va dir que ni se m’acudís treballar. Ni avui, ni demà, ni l’altre, torna quan t’hagis recuperat, dóna’t el temps que el cos et reclami. Vaig començar a entendre-ho. I vaig pensar en la iaia, que deien que havia parit un nen mort i mai no n’havia sabut res, perquè d’aquestes coses no se’n parla.

Al vespre, quan va ser l’hora, em vaig prendre els analgèsics i em vaig estirar al llit per introduir-me els comprimits de misoprostol. Ells havien de ser els que fessin fora tot el teixit gestacional. Se’m desfeien als dits. Que això no entra prou endins, vols dir que farà efecte? Que sí, ja ho fas bé, no et preocupis. I vinga a refregar-hi el dit i a endinsar-lo i aquella pasta que no hi havia manera que s’hi quedés tota. Ingènuament, vam pensar que miraríem un capítol de ‘The Wire’ mentre els medicaments fessin efecte i que, qui sap, amb la codeïna i tot plegat, potser avortaria mentre vèiem com en McNulty atrapava en Sobotka, així, pim-pam. No havia acabat ni la careta d’entrada quan em va saludar una mena de cremor a la vagina. Començava la festa. Millor que estigués asseguda, vam anar al sofà. Era com si em baixés la regla, però no ben bé. Provava de fer respiracions profundes, de tant en tant les cames tremolaven de manera descontrolada, tensava tots els músculs com a reacció automàtica. Premia fort la mà d’en Gerard. Si veus que t’he de trencar els dits, queixa’t. Vaig posar-me dreta, però tampoc. Porta’m més aigua, si us plau. Què em passava a la boca? Vaig posar-me de quatre grapes sobre una màrfega, tenia molt de fred. En Gerard em tapava el ronyonam amb una manta, m’escalfava els peus amb les mans, i jo que gemegava a cop de còlic. En algun moment vaig dir de tornar al llit. No parava de suplicar aigua, i ara em bullia la cara.

Era jaguda entre bardisses. Hi havia dones i homes despullats al meu voltant que m’acompanyaven amb cants i escopien pocions mirant al cel. Jo estrenyia el cos de cap a peus cada vegada que unes fiblades desconegudes em xuclaven endins. Constrenyia les genives mentre la placenta tibava per desenganxar-se’m. L’encaminava cap enfora amb vocals que allargava en tons greus. Va, vés-te’n, no t’hi pots quedar, aquí dins, no m’ho posis més difícil. Recordava les classes de ioga, inspirar en cinc, expirar en vuit, però no me’n sortia. Pensava en les dones que defensaven que els dolors de regla i els dolors de part no eren ben bé dolors, que en realitat podien ser sensacions plaents, dos antagònics que es (con)fonen en un esclat d’endorfines i oxitocina. Provava d’entomar-ho com un plaer diferent. Va, que no et fa mal, assaboreix-ho, gaudeix-ne. Dolor intens, havien dit. Que es fiquessin els eufemismes per on els cabessin. El meu cos no secretava pas oxitocina, allò era un procés artificial. Aleshores arribaven uns segons que eren la dolçor més absoluta i em semblava que sí que ho aguantaria. Uns segons que em donaven la possibilitat de reposar i destensar-me tota, deixar-me anar i agafar aire. Fins que venia una nova onada i tornava a gemegar des de les entranyes.

Però la sang encara no sortia. Va, fot el camp d’una vegada.

[Article publicat a VilaWeb] (més…)