una entre tants

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Lluís Cabrera (1954) és d’aquells activistes que sempre treuen el cap per les primeres files. Va arribar a Barcelona a deu anys, procedent d’un poble de Jaén, i de ben jove va implicar-se en la lluita antifranquista i veïnal. Fundador de la penya flamenca Enrique Morente, impulsor de l’Ateneu Popular de Nou Barris i de l’entitat Altres Andalusos, el 1979 va impulsar el Taller de Músics, que amb els anys ha esdevingut referència i planter dels artistes de jazz i flamenc de la ciutat i del país. El premi ARC de la indústria musical del directe a la trajectòria professional és un bon moment per a parlar amb Cabrera de la seva carrera professional, però inevitablement la conversa deriva cap a l’actualitat política. A l’altra banda del telèfon ens trobem un home amb l’humor sempre a punt i la rialla fàcil, però molt crític amb la política dominant de les darreres dècades i amb alguna de les estratègies independentistes recents. «Súmate fa el mateix que la FECAC», retreu Cabrera, que considera que «és més catalana la música que fa Estopa que no pas la Dharma» i que insisteix: «El flamenc no és cap cultura estranya ni invasora».

[Entrevista completa a Lluís Cabrera. VilaWeb. 14.12.2015]

Ens citem al Pati Llimona de Barcelona, on aquests dies treballa intensament en uns tallers de cinema, i seiem al sol. Ha desat a la butxaca la mica de por escènica per poder atendre els periodistes que li anem al darrere perquè ens parli del seu pare, Ovidi Montllor. Avui fa vint anys que es va morir d’un càncer d’esòfag; aleshores ella en tenia setze. La Jana és la petita de les filles de l’Ovidi; la seva mare, Montserrat Blanes, és la Montserrat que va donar títol a una de les peces d’amor del cantant. Però ella té pocs records del seu pare interpretant cançons. Aquell temps l’Ovidi ja no cantava gaire: la seva producció discogràfica, després d’una dècada publicant cada any, va quedar estroncada el 1980, quan després de la transició aquells qui el portaven a fer recitals van entrar a les institucions i s’hi giraren d’esquena. Parlem amb Jana Montllor dels seus records, dels valors que li va transmetre l’Ovidi i del llegat popular que en perviu. Engeguem l’enregistradora i ella s’arromanga la camisa.

‘El català no s’està morint, l’estem matant. L’està matant la fal·làcia oficial segons la qual aquí no hi ha conflicte lingüístic.’ Amb aquesta contundència parla el filòleg Pau Vidal en l’últim llibre, amb un títol també prou rotund i provocador: ‘El bilingüisme mata’ (Pòrtic). Hi parla de la contaminació lingüística, sobretot al Principat, que fa que el català vagi perdent genuïnitat i diluint-se. ‘El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català’, alerta Vidal, que diu que ens podem arribar a trobar amb la paradoxa que els catalans tinguem estat i no tinguem llengua. De tot això tracta aquesta entrevista, on Pau Vidal tomba mites sobre la immersió lingüística i diu que l’hem santificada. ‘Val més dir la veritat.’

[Entrevista al filòleg, que publica ‘El bilingüisme mata’. VilaWeb, 28.01.2015]

La nova consulta anunciada pel govern després de l’esquerda entre els partits pro-consulta en la reunió de dilluns no és la consulta que volia la CUP. Tanmateix, està disposada a donar-hi suport, i per això ha intensificat les converses amb Artur Mas i Oriol Junqueras, amb l’objectiu d’introduir-hi tot un seguit de condicions i garanties. ‘Encara podem fer-la, i estem obligats a fer-la’, diu David Fernàndez en aquesta entrevista, on insisteix: ‘Hem de fer pinya fins el 9-N. El dia 10 ja ens discutirem’. El diputat de la CUP descarta una candidatura unitària per a les eleccions plebiscitàries, i anuncia que treballen per fer-ne una que aplegui els espais de l’esquerra transformadora partidària del sí-sí. Sobre el president Mas, diu: ‘Tinc la convicció que un dels mínims que s’ha fixat com a president és que aquest país votarà’. També parla de la relació tensa amb els diputats del PP i sobre el fet que el govern espanyol hagi aconseguit l’inimaginable: ‘Posar d’acord la democràcia cristiana catalana i l’esquerra independentista.’ De fet, aquesta mateixa setmana hem vist Fernàndez al parlament defensant els drets civils dels agents dels mossos d’esquadra en una resposta al PP: ‘Aquest procés em matarà!’

[Entrevista al diputat de la CUP sobre la consulta, plebiscitàries, el debat dins l’esquerra independentista, el seu futur polític i la seva relació amb el president Mas i amb el PP. VilaWeb, 18.10.2014]

L’antropòleg i professor universitari Manuel Delgado publicava la setmana passada l’article ‘El perill d’un lerrouxisme antisistema‘, en què assenyalava una estratègia del nacionalisme espanyol ‘per a desacreditar el procés sobiranista i dividir l’esquerra anticapitalista’. El va empènyer a escriure’l una entrevista que havia publicat el diari El Mundo amb Ada Colau, titulada ‘Catalunya i Espanya sí que poden compartir pis’, i que va suscitar una certa polèmica. Aquell dia Delgado es dirigia a Ada Colau des d’una entrada a Facebook i li deia: ‘Ets la seva darrera esperança, no deixis que t’utilitzin per a dividir­-nos.’ Parlem amb Delgado de quins són els perills de què alerta, dels moviments polítics recents com Guanyem i del paper de l’esquerra en el procés independentista.

[Entrevista amb l’antropòleg i professor. VilaWeb.  12.08.2014] 

Tenia divuit anys quan una ganivetada d’un neonazi va segar-li la vida pel sol fet de ser militant independentista i antifeixista. Era l’11 d’abril de 1993. Pedro Cuevas, amb quatre individus més, va assassinar Guillem Agulló, veí de Burjassot, en un carreró de Montanejos. Han passat vint anys i el record d’en Guillem és ben viu. Aquell jove que avui tindria gairebé quaranta anys ha esdevingut el símbol de la lluita antifeixista al País Valencià i, per extensió, als Països Catalans. Han passat vint anys, i la família encara rep amenaces. Però no defalleix. El pare ha estat el primer de mantenir viva la memòria d’en Guillem i lluitar contra les agressions feixistes i la impunitat que les empara.

[Entrevista al pare de l’independentista Guillem Agulló, assassinat per un grup neonazi el 1993. VilaWeb. 11.04.2013]