una entre tants

te he vuelto a soñar. te veía a lo lejos, que venías sonriendo y espléndida, como cuando quedábamos en la esquina de la pescadería para ir al centro y acelerabas aún más el paso los últimos metros con un qué-guapa-estás. tú estabas guapísima esta noche, creo que eras la de la foto esa que sales con las tías, no podías ser aún mi madre, tendrías unos veinte, pero lo eras, que te he vuelto a soñar. nos abrazábamos y no parábamos de sonreír, ay-qué-alegría, después de tanto tiempo sin vernos. casi cinco años. ​n​os sentábamos en la hierba, aún acariciándonos la cara y riéndonos yo no sé de qué, si era risa tonta o de algún chiste macabro tuyo. y entre abrazos y risas me he despertado. el regreso abrupto y desorientado de cada vez que te sueño, y un llanto desasosegado. de no soportar la verdad mientras la entiendo.

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

Va empassar saliva per fer-la tirar avall, però se li’n va anar per l’altra banda. Va tossir i es va picar fort contra el pit, amb els ulls cada cop més granats. Finalment, la nosa li va quedar embarrancada entre les costelles quarta i cinquena, i va tornar a respirar.

El doctor va dir que feia de mal treure, aquella bola d’enyor, i que si no li era gaire empipadora… que ja s’hi avesaria, com qui té vint-i-un dits o una esquerda al parabrisa.

D’aleshores ençà, endevina la tardor i se li indigesta el Serrat.

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

Avui hauria rebut un whatsapp. ‘Vengo a verte, que he hecho panellets’. A mi només m’agraden els seus panellets. Però ja fa dies que no hi ha missatges al mòbil i enguany no hi haurà panellets. No hi haurà cap ‘Hola, cariño mío’ amb un somriure i un petó. Ni avui ni mai més.

Se’n va anar amb el final de l’estiu, un dia d’olor de terra mullada. Havia envellit de cop. El tractament no funcionava i el seu cos s’anava fent malbé. Primer per dins, després van anar apareixent signes per fora. Feia esforços descomunals per empassar-se quatre cullerades de sopa i alçar-se del llit. Em deixava fer-li massatges a les cames, confiades que les desentumiríem. Suportava la debilitat tot i la temptació de defallir. Però va haver de tornar l’olor d’hospital i les sospites més temudes. Llits ortopèdics, degotadors, nits d’insomni i enuig. El dolor, la impotència i tots aquells tòxics estenent-se per les venes feien que no fos ella del tot. A ella no se li hauria passat mai de felicitar-me l’aniversari. Con lo que yo os quiero, eso no lo olvidéis nunca. La invasió d’una tristesa infinita, el preferir no fer preguntes i el silenci com a refugi. (més…)

Quinze dies, quatre roses seques i un esvoranc.

Dels Lorca i Morente de la teva Granada al Cohen dels viatges en cotxe cap al sud i a la Sílvia de cuánto-me-gusta-cómo-canta-esta-chica. Toma este vals del Te quiero siempre.

Fa un temps que a la taula parada hi ha un plat diferent de la resta que es menja a desgana. El racó del marbre de la cuina s’ha omplert de medicaments, i a l’habitació del fons una perruca reposa damunt la calaixera.

Un dia va aparèixer un senyal d’alarma, i nou punxades i tres escàners més tard començava el combat. Et van citar per a les sessions de tractament i et van donar tot de tríptics amb llistes d’efectes secundaris, recomanacions i menjars que no podries tornar a tastar. Saps que has de lliurar batalla i has disposat totes les teves forces per a guanyar-la. Pastilles per a les nàusees, per al restrenyiment, protectors d’estómac, calmants, aquestes cada vuit hores, aquelles altres cada quatre, alternant-les. (més…)