una entre tants

“Sóc al tren. Acabo d’adonar-me que m’he descuidat l’mp3 a la feina.
Just avui que no duc res per a llegir! He estat jugant una estona al
Brain-noséquèmés del mòbil, però ja me n’he cansat. Diu que faig servir
el 66% de la meva capacitat cerebral (ui, sí, té una fiabilitat
científica…). Fa dies que clavo la prova de memòria, però no hi ha
manera que millori en mates. Però si encara compto amb els dits! Ja ho
va deixar escrit un profe d’EGB en un informe: ‘És lenta en càlcul
mental’.

Avui ha estat una jornada força intensa.

De 9.30 del matí (ergo lleva’t a les 7.15. Bé, podria haver-me llevat una mica més tard, però volia esmorzar sense pressa: torrades i cafè amb llet, que diumenge es va acabar el cola-cao) a 22.00 de la nit (ergo, arriba a les 23.55 a casa, troba’t el Jordi, a qui no has vist en tot el dia, mig clapat al llit i no tinguis altra cosa a fer que posar-te a actualitzar aquest bloc). Això em passa per ser “pluriempleada”, però no penso queixar-me pas. Encantada de la vida.

PS: Es veu que no em deixo vèncer fàcilment i ni la pèrdua de la tomaquera ni l’estat de coma (suposo que aquí “estat vegetatiu” és una redundància) de les pitiminí no m’ha fet llençar la tovallola. Bé, siguem sinceres. Si no fos per ma mare, que l’altre dia es va presentar amb un parell d’orquídies a casa (i amb un ‘cariño, que no vienes nunca a verme’), ara no tindria una altra planta. Sense oblidar el parell de canyes de bambú de plàstic (tsé, em vaig confondre, em pensava que eren de veres! De fet, les vaig comprar per fer un regal, i quan ja ho tenia tot a punt, amb un gerro de vidre i unes pedretes ben mones, un filferro em va fer sospitar de l’origen poc natural de les canyes. Al meu favor diré que no vaig tenir valor de regalar-les i per això ara són a casa.) (Marta, segur que prefereixes mil vegades la història de la Camille que unes canyes de plàstic, oi?) (La Marta acaba de descobrir que el llibre que li vaig regalar era el pla B… Voilà!).

(Tinc un problema amb els parèntesis)

El que deia: gràcies a ma mare (‘cielo, aún tienes los platos por fregar’) ara tinc una altra planta, i ben maca que és! Diu ma mare (‘cuánto te quiero, y tú no me quieres pa nada’) que és fàcil de cuidar. A veure quant aguanta, aquesta.
Veus que bé! Tot escrivint ni m’he adonat del viatge en tren. Aixeco el cap i ja deixem enrere Sant Sadurní.

PS2: (ja sabia jo que amb una sola postdata no en tindria prou) Per cert, que les pitiminí van anar a recuperar-se del coma al balcó de casa els pares i ma mare (‘te he guardado fideuà en un tuper’) diu que ja ha reeixit una rosa! Si és que ningú et cuida tan bé com la mama, tu!”

Quan estudiava Dret i la carrera encara no m’havia desencisat, vaig anar a una xerrada en què hi intervenia en Sebastià Salellas. Era un col·loqui sobre el llibre de David Bassa ‘Operació Garzón’ i, a banda del periodista, hi havia en Salellas, com a advocat dels independentistes detinguts i torturats durant el 92. Salellas va aconseguir portar el cas fins a Estrasburg i el Tribunal Europeu de Drets Humans va acabar condemnant l’estat espanyol. Aquell dia, en aquella xerrada, escoltant Sebastià Salellas, vaig pensar “jo de gran vull ser com ell”.

Avui ens ha deixat un lluitador. El Karl Marx català, que l’havíem
anomenat alguna vegada, i no només per les similituds físiques.
Salellas va dedicar la seva vida a fer justícia. No voldria parlar
malament dels advocats, però n’hi ha pocs, d’honrats com ell.

Quan t’assabentes d’una notícia com aquesta i quan, en certa manera, et
toca de prop, sents un buit a la panxa i et quedes en blanc.

Descansi en pau. 

I una abraçada infinita al Lluc, un d’aquells imprescindibles de què parlava en Brecht.

La gent parla d’un tal rellotge biològic que es veu que tots tenim… Jo crec que tinc, més aviat, un despertador biològic. Si no, no entenc com és que amb les adormides que em foto al tren, no m’he despertat mai a Manresa o al Vendrell.

[Continua]
Em deu haver caigut mai el cap damunt de qui s’asseu al meu costat? Dec
dormir amb la boca oberta? La gent se’n deu riure de mi, quan vaig
fotent cops de cap contra la finestra del tren? En aquells moments
estic tan adormida que m’importa ben poc. Després hi penso i m’agafa
una mica de vergonya, però la veritat és que la son pot més que les
bones maneres.

Ara resulta que m’he acostumat a fer la
migdiada (si se’n pot dir així, a aquelles hores!), quan torno de la
feina, a quarts de set de la tarda. Intento aguantar però no puc, les
parpelles cada cop em pesen més! I és clar, a la nit, se’m fan les
dotze que encara estic desvetllada.

A les 6.40 sona el despertador, i com un robot, m’aixeco amb els ulls enteranyinats i actuo mecànicament fins que sóc al tren i torno a dormir: fes un pipí, renta’t la cara, samarreta-texans-mitjons-vambes, esmorza, posa la carmanyola a la bossa, arregla’t una mica els cabells, arracades, jaqueta, posa’t els cascos i “play”. Música fins a l’estació, compra el diari, pica el bitllet, baixa les escales, fulleja el diari, puja al tren, seu… i el final ja l’he explicat al principi.

El cas és que sempre, sempre, sempre, em desperto just a l’estació anterior a la que he de baixar… Curiós, no?

Quan surto de casa per agafar el tren, Vilafranca tot just comença a despertar-se. A la plaça, els pagesos més matiners ja tenen a punt la parada de fruita i verdura: un somriure de complicitat sense minorar el pas, que al matí el temps va cronometrat.

[Continua]

El cansament que va acumulant-se al llarg de la setmana el podria
mesurar segons el que trigo a quedar-me adormida al tren: a principis
de setmana tinc temps de fullejar el diari i llegir les notícies
principals i, fins i tot, algun dilluns no tanco els ulls en cap
moment. Els divendres, a l’alçada de Gelida ja ronco.

El noi que reparteix el gratuït a la sortida de plaça Catalunya no
llença la tovallola, però jo continuo rebutjant-li, educadament: “El
dia que m’ofereixis un gratuït escrit en català, te l’acceptaré, t’ho
prometo. No és res personal, no em miris així”.

Baixar la Rambla a quarts de nou del matí és força agradable: fa
aquella fresca de principis d’estiu i l’olfacte intueix que ens acostem
a les parades de flors. És una mica com passejar per la peli d’Amélie.

La tarda, la tornada, no té res a veure. Però ara no en vull parlar,
que esguerraria aquest bon rotllo. És com quan sona per la ràdio la
teva cançó preferida i, de cop, el punt horari la mutila sense
contemplacions.

No som de platja. Això d’estirar-se a prendre el sol i notar com la suor et regalima per la pell mentre et menges la sorra que escampa el vent no està fet per nosaltres. Així que avui – que feia massa bon dia per quedar-se a casa -, hem agafat el tren cap a Sant Vicenç de
Calders i, després d’un arròs negre a la vora del mar, hem passejat per la platja de Coma-ruga fins que ens hem topat amb la Vil·la Casals.
(més…)

Estic d’acord: hi ha dies que més valdria no llevar-se. Improductius, perduts, que costen de mastegar i sembla que la gola s’encongeixi i no els deixi passar cap avall. Apàtics. Inútils.

Tic-tac. Tic-tac.

A vegades la culpa és de les hormones. Els ovaris i tot això. D’altres,
no sé pas qui en deu tenir la culpa. El que està clar és que la culpa
sempre és dels altres. Bipolaritat? No. A vegades m’ha passat pel
cap… Això d’autoanalitzar-se hauria d’estar prohibit per llei.

Tic-tac. Tic-tac.

… i t’encens un cigarro sense ganes de fumar… Els llibres no
enganxen, el diari fa mandra i la síndrome de la pàgina en blanc. Hi ha
gent que ho soluciona anant de compres (visca!), però encara pot ser
pitjor, perquè en dies així tota la roba queda malament i hi ha el risc
d’arribar a casa amb l’autoestima per terra.

Tic-tac. Tic-tac.

… ull de vellut, ull de vellut… El cap està passota i les mans es
refreden. Els cabells es maregen de donar tantes voltes als dits. A
vegades funciona posar-se música i ballar com una boja.

Tic-tac. Tic-tac.

I suposo que les plantes se’m moren perquè no toco de peus a terra.

Vaig començar molt entusiasmada a explicar la història de la meva tomaquera [capítol 1, capítol 2, capítol 3], però des que vaig deixar el pis de Barcelona que no n’he parlat més. I ja sé que això que et deixin a mitges és una putada. Així que aquí va el final de la història (a vegades, una cançó val més que mil paraules):

[Llegir més]

Jaume Pla (Mazoni) + Ramon Faura (Le Petit Ramon) a l’espectacle “Sobretaula” del teatre Cal Bolet de Vilafranca, interpreten “Se’m moren les plantes”, de Mazoni.

I us preguntareu, amor?, quin amor? Doncs una mica sí, com a mínim en
un sentit figurat. Vull dir que, des de fa set anys, el tren m’ha donat
molts maldecaps i m’ha posat d’una mala llet extrema. Però anar amb
tren també té les seves coses bones.

Avui, que he agafat el tren de
tres quarts de vuit (cosa que no feia des que vaig acabar la carrera),
m’he recordat d’alguns bons moments.

Realment, el tren de quarts de vuit no sona igual que el del migdia o el del vespre. Al matí, la cosa va més pausada. Al tren hi ha silenci, així que no cal posar-se la ràdio gaire alta per escoltar les tertúlies i el butlletí. Les vinyes tot just es desperten i el sol encara ha d’acabar de treure el cap. Tot i que se’m dóna fatal llevar-me d’hora i em passaria el matí fent mandres entre els llençols, m’agrada tenir algun motiu per fer-ho. I aprofitar les hores. I anar amb tren a Barcelona sense cap pressa.

Gràcies al tren, el primer any de carrera vaig conèixer l’Eva. Bé, no va ser pel tren sinó perquè anàvem juntes a classe, però van ser les hores dins aquells comboins les excuses per conèixer-nos i fer-nos cul i merda. Tant, que quan em va dir que deixava la uni, vaig plorar. Encargolada en un seient del tren, per cert.

Molta gent (de Barcelona, és clar) m’ha mirat amb sorpresa quan els he dit que anava i venia de Vilafranca: “quantes hores perds, al llarg de la setmana?”. Però per a mi, com a norma general (que diria el llibre de l’autoescola), no em suposa pas una pèrdua de temps. Al contrari. És una hora que tinc per a mi. I una hora pot donar per a molt! Pot donar per repassar de principi a fi els apunts de Dret Mercantil (sempre odiaré aquesta assignatura), per dormir, per llegir, per escoltar detingudament aquell disc que t’acabes de descarregar per l’amule (no, no ho he escrit malament, els ubunteros tenim amule), o per no fotre res si no et dóna la gana.

Sempre pot passar que coincideixis amb aquella persona mig coneguda, amb qui no tens cap ganes de parlar, i que s’assegui davant teu i hagis d’estar forçant una conversa que no t’interessa el més mínim. Però això sol ser l’excepció. Normalment al voltant se t’asseuen estranys, alguns més agradables que altres. Et pots fer una idea de com són pel volum que fan servir quan parlen pel mòbil o per com masteguen el xiclet. A vegades coincideixes amb gent pesada i, fins i tot, maleducada, però en tens prou amb apujar-te el volum de l’mp3 per tornar al teu món. O a vegades passa el contrari, t’agafa la vena xafardera i dissimuladament apagues el reproductor de música -però sense treure’t els cascos, perquè sembli que no estàs al cas-, i pares atenció a la discussió dels del costat, mossegant-te la llengua.

A les hores puntes el tren és un batibull, i no cal ni intentar escoltar música, perquè no t’assabentes de res. Tampoc intentis llegir, perquè els cridaners del costat et distrauran cada dos minuts. És aquí quan em dedico a inventar-me històries sobre la gent que hi ha al tren. Què deuen pensar, en què treballen, si van a buscar l’amant, si els acaben de dir que tenen un càncer terminal, si s’hauran quedat sense feina, si acaben de deixar-ho amb la parella, si matarien algú en cas que no existissin lleis penals, si es depilen amb cera o amb gillette, els faran pudor les aixelles?

La calma al tren no torna fins a la nit. Als trens de les nou en endavant. Aleshores torna el silenci, però no és el mateix que el del matí. Aquell silenci és de gent que encara no s’ha despertat, el d’ara és silenci de cansament. És més avorrit perquè per la finestra no s’hi veu res, només les llums dels cotxes i les estacions; i a més, els ulls et couen tant que ja no tens ganes de llegir. I el viatge es fa més llarg, sembla que no hagis d’arribar mai a casa! Sí, hi ha dies que m’agrada el tren.

PD: La foto és feta des del tren, a l’alçada de Lavern-Subirats. És la parada de tren que més m’agrada.

Pròleg

Això de no tenir internet al pis em porta a actualitzar amb retard i a tenir uns quants mails pendents de resposta. Ahir ja hauria d’haver penjat el post, però fins ara no he pogut aprofitar-me de cap wifi! I què volia explicar? Doncs l’aventura i la paciència d’un viatge de quatre hores. A l’altra punta del país? No, no, de Barcelona a Vilafranca.

Mira que darrerament agafo poc el tren, però és igual, dia que l’agafo dia que hi ha problemes a la Renfe. Casualitat? Mala sort? No, simplement la Renfe mai funciona bé.

A les 13.00 baixo les escales d’Arc de Triomf per tornar cap a casa. Encara queda un quart perquè arribi el tren, però al carrer fa fred i el vent no em deixa fumar tranquila, així que baixo disposada a llegir unes quantes pàgines del llibre de butxaca.

Per megafonia no paren de dir que, “per causes alienes al servei de rodalies” (això que quedi clar, la culpa no és nostra), s’ha aturat la circulació de trens de les línies 3, 4 i 7. “Merda, ja hi som!”. La veu omnipresent s’explica malament, i no acabo d’entendre si el meu tren passarà o no, així que decideixo anar cap a Sants, que no sembles estar tan aïllada. Allà es va acumulant la gent i, de tan en tan, passen trens en direcció a L’Hospitalet i Molins. No acabo d’entendre perquè no en pot passar un que arribi fins al final de la línia, si el problema era més al nord. Em menjo una poma i vaig llegint. Ara dreta, ara m’assec, ara passejo per l’andana… Ha passat una hora i mitja i tot continua igual.

Em sona el mòbil. El Jordi em diu que per TV3 asseguren que encara es trigarà una hora més en restablir el servei. Per què ho saben els de TV3 i els qui som a l’andana no en tenim ni idea? Decideixo sortir a veure la llum del sol. Primer em dirigeixo a Atenció al client perquè em donin un altre bitllet, aquest l’he validat però no m’ha servit per a res. Mentre sóc a la cua, algú diu que la línia ja s’ha restablert (“Si ja ho sabia jo, només havies de marxar perquè tot s’arreglés!”), així que tooooooooooorno a baixar. Efectivament, les pantalles informatives ja tornen a anunciar circulació de trens. Amb tot això, ja són les 15.00.

A la pantalla, però, el proper tren cap a Vilafranca/St Vicenç no s’anuncia fins a les 15.55. Collons! No me n’acabo de fiar, però no vull quedar-me una hora més per comprovar si és veritat.

Torno a la superfície i em beneficio de la devolució express. Surto al carrer a fer quatre calades de fum. Tinc gana, així que vaig a comprar-me un entrepà. Justament avui, no duc gaire diners a sobre. A les 15.20 aproximadament, mentre endrapo i bec, escolto: “Sant Vicenç de Calders, Via 7, per Molins de Rei”. Ho sabia, malparits! Però ja estic resignada, i no penso sortir corrents. Amb tranquil·litat acabo l’entrepà, vaig als lavabos, surto a fer un altre cigarro, i vaig a la llibreria a buscar alguna altra cosa per llegir.

Finalment, a les 17.00 arribo a casa.

Això sí, ja tenim AVE.

[…] Hi ha una tercera qualitat important en la nostra professió, i és la de no considerar-la com un mitjà per a fer-se ric. Per a això ja hi ha altres professions que permeten guanyar molt més i més ràpidament. En començar, el periodisme no dóna molts fruits. De fet, gaiebé tots els periodistes principiants són gent pobra i durant molts anys no gaudeixen d’una situació econòmica gaire pròspera. Es tracta d’una professió amb una precisa estructura feudal: es puja de nivell només amb l’edat i requereix temps. Podem trobar molts periodistes joves plens de frustracions, perquè treballen molt per un salari molt baix, després perden la feina i potser no en troben cap altra. Tot això forma part de la nostra professió. Per tant, tingueu paciència i treballeu […]*

No, precisament en aquest fragment no m’ha fet descobrir la sopa d’all, però aquest matí, mentre esperava a la consulta del metge, en Kapuscinski m’ha ajudat a pujar-me l’autoestima i m’ha consolat una mica.

Paciència. Potser això és el que em falta…

*Los cínicos no sirven para este oficio. Sobre el buen periodismo, Ryszard Kapuscinski.

Tot va anar tan de pressa que, gairebé dues setmanes després, encara no n’he parlat en aquest bloc. M’agrada més parlar de casualitats que no pas de sort. La vida té més gràcia i sal si es construeix amb casualitats que no pas si et limites a pensar que tens una flor al cul. Bé, sempre pot passa com a la protagonista de Los amantes del Círculo Polar, i gastar massa ràpid totes les casualitats bones de la vida. Esperem que no sigui el cas.

En menys de 48 hores, vam passar de plantejar-nos de buscar pis a trobar-lo, signar el contracte i dormir-hi. Pim-pam, tu! Una nova vida, i també més obligacions i responsabilitats, però ara per ara, s’assimilen amb molt de gust. Això del repartiment equitatiu de les tasques domèstiques no és tan fàcil com em pensava. M’he adonat que sóc com ma mare (mira, tant criticar-li) i no puc esperar quan veig alguna cosa bruta. A més, ja tinc experiència en això de viure fora de casa, i es nota. No ho diré gaire fort, però el meu company de pis encara no sap planxar. Però com que no té gaire secret, el proper pas, després d’haver après – avui – a posar una rentadora, serà aprendre a planxar.

Els rols dins de casa encara s’han d’anar definint, però em sembla que és bo que no ho estiguin del tot. Evidentment, el títol que no em traurà ningú és el de pòtula número u. Vaig trencar el saler abans d’estrenar-lo, avui sense voler he obert l’axieta de la dutxa quan m’eixugava el cabell: com a conseqüència s’ha empapat la tovallola i la carxofa de la dutxa m’ha caigut a l’esquena. Estic bé, no patiu. Per sort, el pis és tan petit que no podré xocar amb gaires coses, perquè ja estava farta de menjar-me els marcs de les portes de casa. Ja ho deia mon pare, "aquesta nena no té cicomotricitat".

I un pas endavant molt important, que és el que suposa la convivència. Por, jo?

Avui fa un any que el Jordi em va regalar la subscripció als blocs de MÉSVilaWeb. No parava d’insistir-me que havia d’obrir-me’n un, i com que jo sempre ho deixava per l’endemà, al final me’l va posar davant dels nassos.

No he complert els propòsits que tenia en un principi (què estrany!): no he estat gaire prolífica ni tampoc constant. Però és que jo sóc així. Crec.

Tanmateix, m’alegra celebrar aquest primer aniversari de blocaire en aquesta casa. I abans d’agafar el tren cap a Barcelona (avui sopar i concert a la city, i demà mani), volia donar les gràcies a la gent que heu passat per aquí alguna vegada. A qui em llegeix, a qui m’ha comentat en alguna ocasió, a qui m’ha animat i, és clar, a tu.

Avui, l’Ovidi recitant extraordinàriament el meravellós poema de l’Estellés, Els amants. Pell de gallina.

PS: Volia regalar-vos el poema de l’Estellés que dóna títol al bloc (bé, l’he feminitzat), però no hi ha manera de trobar-lo per la xarxa!

Ara fa un any, feia la llista de coses que havia de posar a la maleta – sempre, tot apuntat, i anar-ho ratllant a mida que l’objecte es fica a dins – per marxar cap a Lisboa. El primer viatge plegats i per això – com a mínim, en part -, tan especial que el recordaré sempre.

També a principis de 2007 vaig estrenar aquest bloc, que em vaig proposar actualitzar a diari i que, com tots els propòsits, no ho he complert.

A aquestes alçades de l’any passat, encara em quedava l’últim trimestre de carrera, en què vaig descobrir, entre altres coses, que això de la tele m’agrada més del que em pensava. Filmar, muntar vídeos, fer el text i “locutar” – entre cometes, que segons el DIEC no existeix -. Aquells tres mesos amb el Boet i una vintena de companys de classe els recordaré durant molt de temps. Un trimestre que també vam aprendre deontologia. Tan necessària i tan poc real, pel que sembla. Però des d’aleshores he intentant ser sempre fidel a l’ètica periodística.

I encara havien de passar les pràctiques a la ràdio i el viatge amb els de la classe a Tenerife.

El 2007 ha estat l’any del nostre segon disc, "El camí cap a nosaltres". Cançons noves, dies de gravació i un resultat prou satisfactori. Però formar part de Cesk Freixas i els Altres Bandais no és només quedar per assajar i fer bolos. És construir llaços, compartir experiències, és adonar-te que tens bons amics. El sentit dels Bandais comença per les persones que en formen part.

Aquest any ha estat el de la meva llicenciatura. Després de sis anys, ja sóc llicenciada en Dret i en Periodisme per la UPF. No sona malament. La realitat, però, no és tan maca. I et deprimeix veure, quan vas a buscar feina, que l’últim que importa és que tinguis un títol universitari.

Sis mesos del 2007 – ostres, mig any, es diu ràpid això! – els he passat treballant de becària en un dels mitjans de comunicació catalans de referència. Tot un honor. He après tantíssimes coses. He rebut lliçons de periodisme de franc. I de llengua catalana! He tingut responsabilitats. I he conegut una gent encantadora.

Recordo que un dia li comentava al meu company: “Si no puc demanar res més. Estudio el que m’agrada, treballo on voldria treballar, acabem de treure un disc, i et tinc a tu. Em sembla que això comença a acostar-se força al concepte de felicitat!”.

Ara comença un nou any en què no m’he fet cap propòsit. No cal, si després no els compleixo mai. Bé, m’he decidit posar-me en forma, però això ja ho tenia pensat abans de la passada mitjanit.

De tot cor, que tingueu un feliç 2008.

Una es lleva mentalitzada i preparada per treure les habilitats escèniques que porta dins i es troba que acaba per terra aguantant el trípode en una escena del videoclip!

És el que té ser baixeta.

Avui, primer dia de gravació i ja hem enllestit les seqüències dels músics.

El dia ha començat ben d’hora (vaja, tenint en compte que som de vacances, llevar-se abans de les vuit és d’hora, no?). I ha continuat amb moooooooooolta boira i frrrrrrrree-e-e-e-e-ed!

Sortida de Vilafranca del Penedès.

Primera parada: Sant Pere de Riudebitlles, punt de trobada.

Segona parada: Calaf. Enmig de la boira hi trobem les persones responsables del videoclip, i amb elles anem cap a la nostra destinació.

Propera parada: La Guàrdia Pilosa. Un poble molt petit, del que – ja em perdonareu la ignorància – jo no coneixia la seva existència; amb quatre cases i un parell de veïns. Amb molt d’encant, i encara amb més boira.

Avui hem gravat les seqüències dels Bandais, i ens ho hem passat molt bé (tot i que jo a les nou del vespre encara no m’havia tret el fred dels peus). Sé que encara queda feina, però ja tinc ganes de veure el resultat final!

Hem rigut molt, i això és bo. Aquest camí cap a nosaltres comença a agafar una altra forma. La crònica completa i elaborada suposo que ja la farà en Cesk un dia d’aquests.

—

Gràcies al GPS del Monty, només ens equivoquem en una intersecció [es nota que vaig a l’autoescola, que ja parlo amb propietat?] de tornada a casa. Jo, però, què vols que et digui? Si no m’acabo de fiar dels humans, encara em costa més fiar-me de les maquinotes!

Aquesta setmana vaig de bòlit. Em passo el dia tancada en dos metres quadrats muntant vídeos. M’estic quedant sense vista i sense esquena. Vull un llit i un massatge! I a sobre ve Nadal.

[…]
Només tindré dissabte al matí per anar a fer les compres. Ha ha, "les compres". De fet, no en faré gaires. Un regal per tu – seré original? -, el de l’amic invisible/tió de la colla, i un per casa. Sí, aquest any faré un regal comú per tots cinc. (Com si altres anys n’hagués fet gaires, també!). Com que passarem el Nadal "aïllats" a la Pobla de Lillet, compraré algun joc que ens distregui les estones.

Aquests dies tindré els sentiments dividits. Una part de mi no vol anar a passar el Nadal allà, i ser lluny de tu i haver de renunciar a sortir de festa tres dies seguits. Una altra part de mi té ganes de passejar per la Pobla – que nevi, que nevi! – i tornar-me a barallar amb mons germans, que últimament coincidim tan poc, que ni això fem!

El meu avi em dirà que cada cop el vaig a veure menys sovint, i li diré que vaig enfeinada. Me germana m’explicarà històries de les seves, que si la feina, que si un ex per aquí i una vella amiga per allà, i li diré que no s’amoïni tant per les coses, que a la vida s’ha de ser feliç. Mon germà em tocarà el que no sona fins que em cabregi i foti quatre crits, i als cinc minuts tornarem a riure (al·lot, "això és es colmo!"). Som com canalla. El meu avi em preguntarà on treballo ara i, cridant – perquè és sord com una tàpia – li explicaré. A mitges. Perquè la cosa és tan precària que encara em dirà que sóc tonta, tenint dues carreres com tinc.

Admetré que mai guanyaré el meu avi al dòmino ni al 7 i mig. Li demanaré a me mare que m’escalfi les mans, ella que mai té fred. Compartiré el diari amb mon pare. Farem fotos del poble, que és molt maco – que nevi, que nevi! -, i ens donarem els regals en mà, perquè l’avi va llençar el tió al foc un dia que ens vam fer grans.

I així passarem les estones. És per això que vull comprar algun joc, que els vespres a la Pobla són freds i no ve de gust sortir gaire. Alguna recomanació?