una entre tants

Bel Zaballa Madrid

Sóc miop, algun problema?

Deixa un comentari

La meva miopia ha passat per diverses fases al llarg d’aquests anys.

La primera va ser d’incomprensió total […]

La primera va ser d’incomprensió total. Vaig estar mesos assegurant que no hi veia gaire bé, però mons pares ho atribuïen a les meves ganes de cridar l’atenció (això sí que ho tenia,ves!), així que no em feien massa cas.

La segona va ser d’orgull d’ulleres. Em sentia la més xula de la classe, amb les meves primeres montures rodonetes i de colors. Ja no era com la resta, jo duia ulleres!

La tercera va ser la de veure ma mare amb cara de por i incredulitat cada cop que l’oftalmòleg li deia que m’havia pujat la diòptria.

Aleshores va començar l’etapa d’avergonyiment. No volia deixar les meves ulleres a ningú ni deia mai quina graduació tenia. Els amics de mons pares i els tiets i tietes no paraven de dir-me que feia cara d’intel·lectual, però jo tenia 13 anys, i l’últim que volia era fer cara d’intel·lectual. Ja en tenia prou amb ser l’empollona de la classe.

Els anys d’avergonyiment fa temps que els vaig deixar enrere. Avui he tingut una petita crisi, amb les ulleres noves (les de la foto), però quan estic ovulant més val no fer-me gaire cas. A aquesta hora del dia ja m’he reafirmat en la meva postura. Sóc miop del cagar, i què?

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 13 de desembre de 2007 per Bel Zaballa

  1. M’agrada el teu bloc. Tens força traça, a escriure. Ara fa poc que vaig crear el meu i m’agrada voltar per la catosfera (es diu així?) buscant qui hi ha i què s’hi diu. Una salutació ben cordial (i a veure si et fas del GPRB, que ens cal gent "nova"). Joan V.

  2. Jo no em recordo sense ulleres, segons m’han amb dos anys m’operaven, i ara sòc menys guenyo, però més miop, no puc fer res sense ulleres, no soc despert que ja les porto i fins hi tot m’hi he ficat a la dutxa amb ulleres i sense… o pitjor que de segur que t’ha passat, es anar a la platja dins de l’aigua i no ser capaç de trobar la tovallola fins que algú et ve a trobar o tens la merescuda sort de ensopegar-hi.
    Que visquin les ulleres tot i la pasta que valen!

    Un petonet i fins aviat Bel!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.