una entre tants

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

Em demanaràs que t’expliqui un conte de Nadal i no sabré com posar-m’hi. No m’agraden els finals feliços ni ensucrats ni amb moral. Els diaris van plens de misèria com la que hi havia als contes de Dickens, però als Scrooge de torn no se’ls apareixen fantasmes sinó, com a molt, tercers graus penitenciaris. No hi ha metamorfosis amb esperit de Nadal. Dormen amb la consciència tranquil·la. A tot estirar, l’hi passen un drap amb forma de xavalla. La caritat és el màxim a què arriben, no comptis amb res més. L’home que hi ha a la sortida del metro hi continuarà sent després de Nadal, i ja m’he descomptat dels anys que fa que hi és. Assegut en un racó, passant desapercebut entre nusos de cames que sempre fan tard. Com una venedora de llumins, esperant no haver d’encendre’n l’últim. Tampoc no te’l vull explicar, aquest. Ostres, si jo encara n’arrossego la pena. Que la vida pot ser una merda ja t’ho ensenyarà la vida.

Un dia m’estiraràs de la vora del jersei amb un explica’m-un-conte-de-Nadal i hauré d’improvisar. Tu creus en els àngels? Jo tampoc, però posem-hi una mica d’imaginació. No, no és un àngel com el del pessebre ni dels que porten ales blanques. Aquest és un àngel que és un estel que és llum que és un record que és guarda que és un nom que ja és pols que és un pensament. Ja ho diuen, som pols d’estels, de la pols venim i en pols ens convertirem. Un rastre d’estel perquè hi sigui quan facis cagar el tió, quan muntis les figures del pessebre, quan sentis com els grans es tiren els galets pel cap i poc després s’ennueguen amb les neules de tant de riure. Un àngel que et vetllarà les nits i els dies en un conte amb final obert. I que dormis bé.

Voldràs un conte de Nadal i jo et diré que la vida és bonica però complicada. Que Jesús no va néixer un vint-i-cinc de desembre fumfumfum, però que aquí estem. Que hi havia una vegada molsa, nadales i llums de colors. Et parlaré de taules parades, de iaies que cantussegen amb les mans enfarinades, d’olor de brou i carn picada. Que hi havia una vegada Bonney M i pantalons de pana. Et diré que alcis els ulls, i ens descomptarem de les vides complicades que hi ha sota aquest mateix cel. Ens imaginarem històries i els posarem el final que ens vingui en gana, sense moral ni edulcorant ni felicitat envasada al buit. Que hi havia una vegada flors i violes i romaní.

És quan et trobes el futur trepitjant-te els talons. I tu amb xancletes.

És quan t’adones que la majoria dels músics que entrevistes van acabar l’escola més tard que tu. Quan has de fer ‘scroll’ per trobar la teva data de naixement en un formulari. Quan la meitat dels qui publiquen llibres, discos i guanyen premis van néixer als noranta, tu que encara no t’has tret del cap el binomi ‘Abans del vuitanta=adults/anys noranta=canalla’. Quan veus les veïnes a qui feies classes de repàs durant la universitat més altes que tu i amb els pits més grossos. Quan aquells cabells graciosos que t’arrencaves s’han convertit en flocs blancs que maleeixes cada mes i mig. Quan els cabells blancs també apareixen a les celles i prens consciència que un dia o altre te’n començaràs a trobar a la xona. Quan trigues un parell de dies a recuperar-te d’una nit de festa. Quan deixes de riure’t de ta germana per ser tan meticulosa amb el seu cos i passes a demanar-li consell sobre cremetes. Quan els pulmons et diuen que ara ja sí que has de començar a pensar seriosament a deixar de fumar. Quan t’adones que s’ha acabat allò de ‘quan sigui gran faré’ perquè com no t’espavilis, nena, no fotràs res.

(més…)

A vegades penso en vers. I m’hi deixo portar, com si aquesta vida no fos meva sinó només la de la protagonista d’un poema o una cançó. Aleshores em poso a comptar síl·labes, no fos cas que per ventura tingués algun do per a fer sonets, i jo aquí sense saber-ho.

A vegades no tinc temps per pensar. I se m’acumulen tants pensaments que em surten per les orelles sense deixar-me dormir. Aleshores corro cap a la cuina, esperant trobar-me una pila ben alta de plats per rentar. I aquella és la meva.

A vegades penso massa. I m’invento desgràcies descomunals, i ploro fins a quedar-me seca. Aleshores premo el play, perquè el millor remei és una cançó que em faci suar donant voltes pel menjador.

A vegades no penso. I aquell instint temut resulta ser el més encertat.

(més…)

[Aquest és un fragment que hi havia desat com a ‘Esborrany’ al bloc i que acabo de trobar. El més curiós de tot plegat és que no recordo haver-ho escrit… Amnèsia? Estat de semi-inconsciència? Memòria selectiva? Qui lo sa! Misteriós, tot plegat.]

Podria començar a comptar des de l’u i estar-m’hi fins a l’hora d’anar a dormir.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis…

Podria obrir la porta del carrer i posar-me a córrer fins que em trepitjés els cabells.
…set, vuit, nou, deu, onze…

Podria posar-me a menjar cireres i no parar fins a rebentar.
…dotze, tretze, catorze, quinze…

Podria seure al teu davant i mirar-te els ulls fins que els tanquéssis.
…setze, disset, divuit…

No s’hi val, recordar sempre els pitjors malsons.
Guardo un paper amb el qual puc fer-te xantatge.

La música m’obliga a caminar a un ritme de tres per quatre. La gent que em vegi pensarà que vaig coixa. O borratxa. O que sóc boja. El cas és que camino a ritme assonant A B A.

Em creuo amb un home que passeja un gos. Té cara de dir-se Crispeta, Piga o una cosa així. El gos, dic. Ve directe a mi, tant que m’agraden els gossos. Suposo que ensuma les restes de menjar que duc a la carmanyola. Cago’n tot.

Jo també m’he passat al tabac trinxat. Coses de la crisi. Des d’avui, l’elefanta Susi de Barcelona té una amigueta nova, l’africana Yoyo. És la notícia del dia.

El paio de davant meu al tren m’ha mirat tota l’estona, però era massa atractiu com per pensar que era un psicòpata.

Sento passes rere meu.

M’he viciat a Herman Dune.

Crec que dormo massa. T’he dit mil vegades que em despertis abans de marxar de casa. La culpa sempre és dels altres.

Escalfaré aigua per fer una infusió, em preparé una cigarreta i ens posarem al dia entre tenia-ganes-de-veure’t i encara-no-has-rentat-els-plats.

Sé que t’agrado, no dissimulis. Hi ha mirades que posen de bon humor i somriures que són pura complicitat.

Ah, i prefereixo mil vegades abans un polo de llimona que un de menta. La menta no m’ha agradat mai.

I’ll be there if you ask me to.

Quarts d’onze de la nit. Surto del metro de plaça Catalunya i em trobo l’estació de renfe completament a les fosques. Només hi ha la llum que fan les màquines expenedores. Les portes d’accés a les vies, com que no hi ha llum, són obertes. M’endinso a la gola del llop. Baixo les escales agafada a la barana. A baix hi entra una mica de la llum de l’estació de metro. Això és molt tètric… I no puc evitar imaginar-me roba-carteres, assassins en sèrie, venjadors que aprofiten l’anonimat de la fosca per fer la seva justícia.

Però les rareses no acaben aquí

(més…)

Llegeixo, o escolto música mirant per la finestra o amb els ulls tancats. De cop, sé que ha tornat. Ensumo l’olor rància del seu perfum. De reüll, veig els pantalons negres, i les sabates negres. No hi ha dubte: m’ha tornat a trobar. Els cabells llardosos li tapen el front i les ulleres de sol oculten una mirada que pressenteixo sinistra. No em fa por, però m’incomoda. La cara, la té pàl·lida i és inexpressiva. Segui on segui, sempre acaba seient davant meu.
Un psicòpata com qualsevol altre que es veu que l’ha agafada amb mi. Em mira rere les ulleres fosques, ho sé. Amb gestos, i mirant cap a una altra banda, intento fer-li saber que fa pudor, però no se n’assabenta. O li importa un rave, que pel cas, ve a ser el mateix. L’endemà sec a una altra banda, i l’altre, més enllà, però no hi ha manera d’escapar-ne. Té una mena de radar que em troba on sigui que sigui.

O ell acaba amb mi, o hauré d’acabar jo amb ell.

Sóc contradictòria, inconstant i cagadubtes. I no sé si sóc més una cosa o una altra.

He perdut el compte de les vegades que he canviat la imatge de capçalera del bloc. Tot i que sembla que l’actual s’està establint com a definitiva.

Em vaig fer vegetariana i ho vaig ser, defensant-ne els principis a tothom que criticava el vegeterianisme, durant quatre anys. Però les temptacions carnívores, finalment, han pogut més i, tot i que em negaré sempre a menjar carn de cangur, ja no sé dir que no a un tall de botifarra cuinat a la brasa. Era Ausiàs March qui deia “la carn vol carn”? Doncs això.

I encara n’hi ha més…

(més…)

No tinc per costum anar a dinar a aquesta mena de restaurants on et posen plats grans de color blanc amb una mica de menjar al mig. Però avui, que feia massa bon dia per quedar-se a casa, i després de passejar pel mercat, fer la compra de la setmana i fer el vermut, hem anat a un restaurant (relativament) nou de la vila d’aquests que et canvien els coberts amb cada plat i que t’omplen la copa de vi abans que s’hagi buidat.

(més…)