Fa dos dies commemoràvem el Primer de Maig, i avui, el dia de la llibertat de premsa. Dues cares de la mateixa moneda, com recorda el Sindicat de Periodistes: ‘Un periodista precari no pot defensar una informació de qualitat davant les pressions econòmiques i polítiques’. El dia d’avui també el teníem encerclat al calendari perquè és quan té lloc la presentació del segon Anuari de Mèdia.cat de temes silenciats. Continuem lligant: ‘El silenci és una forma de censura molt efectiva’, recorda el Grup Barnils en una de les frases del vídeo promocional de la presentació de l’Anuari.
Hi ha silencis. Hi ha censura i, encara pitjor, autocensura. Silencis i censures alimentats per interessos empresarials, econòmics, polítics, i també per la precarietat laboral. Hi ha realitats maquillades, veritats a mitges, mitges veritats i falsedats. Hi ha notes de premsa repicades, hi ha fonts oficials que no cal contrastar, i fets que no mereixen ni una trucada de telèfon. Hi ha l’agenda. Que marquen els qui tenen el bolígraf. Hi ha fets que acaben en breus. Per interessos o per desinterès. Hi ha notícies que no ho seran mai perquè no les haurem anat a buscar. Hi ha silencis que s’acaben trencant, i que passen de l’Anuari a les portades de tots els diaris.
Chicago és plena de fàbriques. N'hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l'edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d'obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m'ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.
-Deu ser per aquí -em diuen. Però ningú no en sap res.
Cap estàtua s'ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.
El Primer de Maig és l'únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l'únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l'orella d'una cabra, ni de la mà de Déu o de l'amo.
Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l'Àfrica:
Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador.
Potser si un dia no hagués llegit aquell llibre d'en Folch i Torres avui no em diria Bel. O potser sí, qui sap si altres camins m'hi haurien portat. El cas és que les meves circumstàncies són aquestes: Tenia tretze anys, i aquell curs de vuitè d'EGB vaig guanyar els Jocs Florals de l'escola amb un relat que sóc incapaç de recordar. El premi que vaig rebre va ser el llibre 'Les aventures del pobre Friquet', de Josep M. Folch i Torres.
Són les 00.00. Comença una intensa jornada de vaga general. I servidora la secunda, amb ple convenciment. Conscient, també, que la lluita contra la reforma laboral i les retallades no és cosa d'un sol dia. Que no servirà de res? Ja ho veurem. Asseguts al sofà o anant a treballar com si tot anés bé segur que no canviarà res. Per això la lluita d'avui haurà de continuar demà, demà passat i l'altre... Conec gent que no en farà perquè no vol perdre la part proporcional del salari que es descompta per fer vaga. Segurament és la coacció "passiva" que millor funciona. Conec encara més gent disposada a assumir-la i a veure reduït el seu salari en pro d'un benefici major i col·lectiu, el de posar fre a tot aquest despropòsit.
Han existit tota la vida, però sembla que la crisi està essent una màquina de generar eufemismes. Plans d'ajustament per no dir-ne retallades, desacceleració econòmica per no parlar de crisi, creixement econòmic negatiu per evitar la paraula recessió,… L'etcètera és llarg. En parlava abastament fa poc un article a El País titulat 'No en digueu crisi, anomeneu-ho amor' (aquí, la versió en català), on també es recordava l'expressió 'tiquet moderador sanitari' en lloc de 'copagament en la sanitat' o el 'recàrrec temporal de solidaritat' a què va fer referència el govern espanyol per parlar de l'agument de l'IRPF. L'article apuntava una qüestió que és important no passar per alt, la funció d'anestèsia que tenen els eufemismes. Que per això es fan servir.
Llevar-te a les set. Fer els esmorzars, deixar el dinar preparat, dur la canalla a l'escola. Fitxar a l'oficina. Treballar al 120% conscient que el company que s'asseu al costat et supera en la nòmina. Fer un mos, fullejar el diari, trobar-te un reportatge sobre empresàries per commemorar el dia de la dona. Treballadora. Cabrejar-te i acabar de dinar indignada. Fer trucades i omplir excels. Agafar el bus. Fer una rentadora. Passar per la merceria, la llibreria i per ca'l fuster. Recollir el petit de la llar d'infants. Dur la gran a cant coral. Reunir-se amb la mestra de la mitjana. Anar a classe de pilates. Acabar un article per a la revista del barri. Recollir la roba estesa, preparar el sopar, depilar-te. Banyar la canalla a quatre mans i posar-se al dia. Rentar els plats, passar l'escombra. Repassar les factures i fer números. Posar els menuts a dormir. Aprofitar el silenci del final del dia per llegir una estona. Fins que els ulls et pesin tant que t'adormiràs sense treure't les ulleres.
He de confessar que vaig tenir el bol de confitura que m'havia portat l'Hermínia intacte damunt del marbre de la cuina durant setmanes. No em vaig atrevir mai a tastar-lo... digueu-me paranoica. Al final vaig decidir llençar la confitura i netejar el bol, conscient que tard o d'hora hauria de picar a la porta del davant per tornar-lo.
I pensar que si m'hagués quedat el bol ara no tindria aquella imatge clavada a la retina...
Després d'aquells mesos d'episodis gairebé esquizofrènics, va venir una certa calma. El timbre va deixar de sonar tan sovint i no hi havia interrupcions al replà. També el Vladi semblava més manso que mai. Vaig arribar a pensar que no li hagués passat res a la senyora Hermínia, però el llum de la seva cuina continuava encenent-se, i la sentia rondar per casa seva. Parets de paper, ja se sap.
Recordo una matinada que em vaig despertar per culpa del mal d'ovaris. Vaig anar cap al lavabo, vaig obrir la farmaciola per agafar una pastilla i me'n vaig anar cap a la cuina a buscar un got d'aigua. La finestra és translúcida, dóna a un pati de llums. A l'altra banda, el llum de la cuina del davant era encès. Sí, a aquelles hores...
Durant aquell temps em vaig sentir observada constantment. Quan arribava a casa, mentre feia girar la clau, sentia la seva mirada clavant-se al meu clatell a través de la porta de casa seva. I si ens sentia perquè sortíem de casa xerrant, obria la porta de seguida per saludar-nos i explicar-nos vés a saber quines històries.
Al principi em vaig pensar que es devia sentir sola. Que venia a veure'ns perquè volia una mica de companyia. No és que sentís compassió, només mirava d'entendre-la, potser per evitar d'emprenyar-me cada cop que veia a través de l'espiera aquella dona plantada davant de la porta de casa. A mi no m'han agradat mai les visites sense concertació prèvia, i el sol fet de sentir el timbre ja m'emprenya. Però quan el timbre sona insistentment no tens més remei que deixar estar el que feies i atansar-te a la porta. Durant unes setmanes el ritual era sempre el mateix, amb petites variacions.
Al replà de l'escala hi ha una rascada a la paret i una taca seca al terra. Perquè totes les vivències deixen un record o un altre.
U.
Em vaig trobar el senyor Joan donant voltes pel replà. S'havia deixat les claus de casa i esperava que arribés la seva muller. Entreu i espereu-vos dins de casa, li vaig oferir. No, no, vull ser aquí quan arribi aquella pècora. Els havia sentit cridar algun cop, però em va sorprendre sentir un home de vuitanta anys, i amb aquell posat tan fràgil, parlant d'aquella manera, amb cara de fàstic, de la dona amb qui vivia.
En Joan Enric em pregunta què fa el meu gat. Li va fer gràcia quan vaig explicar que el Vladi va arribar a casa acabat de néixer amb el nom de Rita i que fins al cap d'un mes no ens vam adonar que no era pas una femella. I mira, des d'aleshores que quan em veu em demana pel gat. Està gras com una mala cosa. Ja, el meu també; l'has capat? Sí, sí, i el tinc a règim, però mira... És que si no follen, s'engreixen, diu en Dani. I aclareix que al seu també li passa. Ah!, salta en Ferran, pensava que ho deies per tu.
És com si no fes un any de l'últim cop que ens vam veure, quan vam quedar per a una altra entrevista. I aquesta sensació és agradable. ...
Aquest Nadal vaig demanar a ma mare si podia pujar a la Pobla unes agulles i llana perquè m'ensenyés a fer punt en les hores mortes entre àpats i jocs de Trivial i Verbàlia. Em va ensenyar a fer el punt del dret i del revés, i em va regalar les agulles perquè continués a casa. Ho havia deixat estar fins aquest cap de setmana, que m'hi he posat tota sola. Sense el seu ajut, la cosa està quedant força horrorosa. El tros que duc fet és ple de punts mal fets, forats, punts de més en una banda, punts de menys en una altra. Pel camí hi he deixat defectes, errors i imperfeccions. Però tot just acabo de començar i suposo que, amb la pràctica, anirà sortint cada cop millor. Que, com diria la C., la vida és això. Cagar-la de tant en tant i anar millorant. Mira, ara m'ha sortit una metàfora.
