Preludi. Anem directes a la 2 de l'Apolo. Dic el meu nom a l'entrada. No em troben a la llista, però quan explico que sóc periodista, la noia fa cara de 'no cal que em diguis res més' i em dóna un parell d'entrades. Entrem. 'Hmmm... Bel, vols dir que és aquí? Veig molts grenyuts però ni un sol 'gafapasta'...'. Tornem a l'entrada i la noia ens confirma que ens hem equivocat de sala però mira de convèncer-nos perquè ens quedem. 'Ei, que els See són molt bons, eh?'. Bé, ens ho creiem, però avui teníem previst d'anar a veure Mazoni, així que sortim i fumem mentre esperem que obrin la sala gran.
Fuga. Jaume Pla/Mazoni va despullar-se ahir a la nit en un concert irrepetible i que passarà a la posteritat en forma de disc en directe. En una sala Apolo plena, en què uns quants vam poder gaudir de l'espectacle asseguts al voltant de tauletes amb les seves respectives espelmes, Mazoni va repassar un disc que es troba pràcticament descatalogat, '7 songs for a sleepless night' (Bankrobber, 2004).
'Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet', em respon quan li dic 'Cesk, t'has fet gran'. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l'Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, 'La mà dels qui t'esperen'.
Quan van aparèixer damunt l'escenari em van venir unes ganes boges
d'enfilar-m'hi i abraçar-los. De fet, crec que no em vaig treure el
somriure estúpid de la cara en tot el concert. Era una cita especial.
Era la primera vegada que els anava a veure com a ex-teclista, i la
veritat és que vaig xalar.
En Cesk s'ha fet gran i ara ja no només canta cançons sinó que les
interpreta. Se sent molt més còmode damunt l'escenari, i això es nota.
Si no estàs a gust, no fas pallassades ni imites el Núñez de Crackòvia.
Dic jo. Té el rodatge d'algú que porta cinc anys 'patejant' els
escenaris del país, i això es nota. Té el control, de l'escena i de la veu, i mostra confiança.
Escoltant aquests dies el disc i pensant en aquests últims anys m'adono
no només que ha crescut (encara que continuï sense arribar al metre
seixanta; com jo, vaja) sinó que l'he vist fer-se gran. I em vénen al
cap muntanyes d'imatges, moments i cançons...
L'ex-director d'Egunkaria, Martxelo Otamendi, ha parlat clar (i una mica català) sobre les tortures i l'estat d'excepció, que ell va patir en primera persona quan el van detenir sota la llei antiterrorista i el van tenir incomunicat cinc dies. Tres d'ells, patint tortures i tota mena de vexacions.
El vídeo és interessant no només pel què diu Otamendi, actual director de Berria, sinó perquè ho diu, sense pèls a la llengua i donant noms d'alts càrrecs, en un dels programes amb més audiència de la televisió pública catalana.
Per cert, que Otamendi (que aquests dies és a casa nostra en el marc de la setmana catalana de solidaritat amb Egunkaria) serà demà a VilaWeb per fer un xat a la una del migdia. Segur que serà molt interessant!
Entre ells hi ha un regidor de la CUP de Vilafranca, que podria arribar a ser inhabilitat
El
jutjat d'instrucció número 2 de Vilafranca del Penedès ha citat a
declarar, per al 23 i 24 de febrer, dotze penedesencs acusats de
delicte electoral per haver recollit signatures a favor del dret de
decidir durant la jornada de les eleccions espanyoles del 9 de març de
2008. Entre els encausats hi ha un regidor de Vilafranca, Xavier
Navarro (CUP), que arribat el cas, podria ser fins i tot inhabilitat:
'Crec que és molt greu que un càrrec electe, triat pel seu poble, pugui
ser rebutjat per un delicte com aquest', diu a l'Accent.
"En Bunny encén la ràdio d'una manotada i l'aparell escup una ràfega de música clàssica a tot volum, en Bunny li dóna un altre cop, sona una emissora comercial i llavors, com un miracle, un prodigi, surt dels altaveus, amb tota la seva càrrega d'optimisme emocionant, d'emancipació sexual i de shorts d'or, la mateixa cançó de la Kylie Minogue; i tota la ràbia i la indignació d'en Bunny s'evaeixen com si tingués una fuita de gas, la seva cara encesa es relaxa i es gira cap al seu fill, es prem el cap amb els nusos dels dits i diu:
- Qui sigui que va dir que Déu no existeix tenia el cap ple de merda!
- Ple de caca! - fa el nen amb un somriure mentre es frega els ulls.
- Ple de tones de fems pudents! - exclama en Bunny -. Quina cançó!
- Ple d'un cubell enorme d'excrements! - respon el noi.
En Bunny tira els malucs endavant i sacseja el cos endavant i endarrere seguint l'eufòric ritme techno, sent que la música li recorre l'espinada i li explota a la base de l'esquena amb una calidesa que li provoca la sensació d'haver-se pixat a sobre o d'haver donat a llum o d'haver-se escorregut als pantalons o alguna cosa per l'estil.
- Ostres noi! - Diu en Bunny, i s'estreny l'entrecuix amb el tou de la mà i les imatges del dia d'àvies assassines, minusvàlids malcarats, vicaris invertits i colles de meuques desdenyoses s'esfumen en l'atmosfera, i afegeix: - Cony, és una meravella que aquesta cançó sigui legal!" (Nick Cave, 'La mort d'en Bunny Munro')
belzaballa |
Música |
divendres, 11 de desembre de 2009 | 01:19h
Preludi. Si pel fet que fa més de dos mesos que no actualitzo aquest bloc algú s'espera un post currat, interessant i original, potser es decebrà. Tinc intenció de parlar del grup revelació que porta dies en boca de tothom, així que, d'original, poc. Però és el que hi ha. M'han robat el cor, què voleu que hi faça?
Teresa Forcades, metgessa, doctora en Salut Pública, i també monja i teòloga feminista, ha posat damunt la taula una reflexió molt interessant sobre la grip A. Alerta d'irregularitats farmacèutiques, dels perills de la vacuna contra el virus A/H1N1 i de les greus conseqüències polítiques de la declaració de pandèmia. El vídeo d'aquí sota (en espanyol) és gairebé d'una hora, però és totalment recomanable. Si no teniu tant de temps, podeu llegir el seu document 'Una reflexió i una proposta en relació a la grip nova'.
Sóc una ignorant del futbol. Bé, i dels esports en general, però això
ja és més comú. Segurament puc comptar amb els dits de les mans les
vegades que he vist un partit sencer de futbol (sempre del Barça), i
només he anat al camp per veure un partit de la selecció catalana. Cada
cop que miro un partit, he de preguntar a qui tinc al costat què és un
fora de joc, perquè no recordo l'explicació que me'n va fer l'anterior
vegada que vaig mirar un partit i vaig fer la mateixa pregunta. I encara recordo el tip de riure que es va fotre el meu cap de redacció quan li vaig preguntar què coi volia dir hat trick.
Ser una
ignorant no només de les regles del joc sinó també de tot el món que
envolta equips i jugadors fa que t'interroguis amb qüestions
estúpides com ara...
Un jove anomenat Gerard és acusat de doble atemptat a l'autoritat
(delicte que comporta de dos a sis anys de presó) per uns fets
ocorreguts durant l'Onze de Setembre de l'any passat a Lleida. Els mossos l'acusen de tenir una actitud violenta durant la manfestació (per a protestar de la conversió del Roser en un 'Parador Nacional'), d'intentar creuar el cordó policíac i d'agredir les autoritats. Tanmateix, fa uns
dies que la campanya 'Salvem el Roser, Gerard absolució' va fer públic
el vídeo d'aquí sota en què es veu la successió de fets que van tenir
lloc en realitat. En la meva humil opinió, qui hauria d'estar acusat d'agressió és el mosso que l'agafa pel coll.
Obres la llibreta i anotes, una damunt de l'altra, totes les coses que t'has d'emportar. Un titolet per al necesser, un altre titolet per a la roba, i un tercer, per a la resta de coses, com ara les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la biodramina, i la càmera de fotos.
Et passeges pel lavabo i l'habitació i repasses els armaris amb la mirada per no descuidar-te d'apuntar res a la llibreta.
Un cop has fet la llista, agafes les coses una per una i, mentre les poses damunt del llit, fas una creueta al costat de la paraula. La creueta significa que has agafat el raspall de dents i l'has deixat damunt del llit, però encara no l'has posat al necesser.
I un cop ha estat tot col·locat damunt del llit, comences a ficar-ho a la maleta. Plegues la roba a la manera com vas veure aquell dia a la tele. Sembla que així la roba ocupa menys espai. Ara sí, quan el fiques dins, ratlles la paraula "biquini" de la llibreta. I les paraules "xancletes", "tovallola platja", "crema solar"...
Potser hauràs de seure-hi al damunt, per poder tancar la maleta, però en tot cas, ja ho tens tot per... marxar de vacances!
A la demanda sense-sentit de Ciudadanos, ara s'hi afegeix el PP. Tots dos han demanat a l'ajuntament de Figueres que prohibeixi el concert de Cesk Freixas programat per al 29 d'agost en el marc del Festival Acústica. En un comunicat, la presidenta local del PP, M. Àngels Olmedo, es queixa que amb els seus impostos 'es contracti una persona que es mou en el món radical violent i que dóna suport al grup terrorista Terra Lliure' (per deferència, ho reprodueixo sense les faltes d'ortografia originals). Olmedo explica que el regidor del PP Diego Borrego ha demanat al batlle accidental de Figueres que retiri el concert del Cesk de la programació del festival i recorda que la regidoria de Cultura (encarregada de les contractacions musicals, segons diu) és en mans del PSC, 'partit que ha sofert també la violència que Cesk Freixas defensa.'
A alguns de vosaltres, el nom de Dave Carroll segurament no us sona de res. És un músic canadenc a qui la companyia aèria United Airlines va trencar la guitarra en un vol rutinari dins dels EUA. Com que la companyia no el va voler indemnitzar, el músic va venjar-se de la millor manera que sabia: fent cançons. Es tracta d'una trilogia de videoclips, força còmics i un pèl freaks, on acusa United Airlines de trencar guitarres. El primer vídeo ha estat vist més de cinc milions de vegades (que es diu ràpid!) a YouTube, i ara ja ha tret la segona part.
Una manera imaginativa de deixar pel terra la reputació d'algú i de publicitar-se. Perquè, si fins fa quatre dies a aquest home no el coneixia ningú, gràcies al poder d'internet, milers de persones ja saben, com a mínim, que existeix.
- Doctor, fa dies que tinc mal aquí i em noto un bony... - A veure, no deus tenir alguna càries? - Home, ara que ho diu, un dia em va semblar veure'n una per allà al fons... Palpa el lloc on tinc el bony. - Clar, això és una infecció per la càries. - Em moro de vergonya. - Tens un gangli reaccionari.
Buf, si cadascuna de les paraules aquestes ja és prou lletja tota sola, imagina't si les ajuntes... Gangli. Reaccionari. Per collons ha de ser una cosa dolenta.
Així que, just el dia que començo vacances (bé, d'aquí unes onze hores), també començo a dopar-me amb Augmentines i Ibuprofens. Tinc el do de l'oportunisme, fa temps que ho sé.
De fet, la culpa és només meva. Fa una bona colla de dies (diria mesos, però em faria vergonya reconèixer-ho) que diviso el puntet negre al mig de l'últim queixal. Aquell del fons que, de tant en tant, en mastegar, em fa sentir una fiblada. Però com que sóc com sóc i només afronto la realitat quan m'hi topo de cara i em fa un nyanyo al mig del front, ara no tinc més remei que callar i aguantar-me. A apechugar, Bel.
Preludi. Que el MySpace s'ha convertit en una eina imprescindible i molt útil per als músics, fa temps que ho sabem. Quan les vendes de discos baixen, allò que cal és fer concerts, i per a això, la gent ha de conèixer la teva música.
Fuga. Dimarts sortirà a la venda el cinquè disc de Sidonie, 'El incendio', que ja podeu escoltar de principi a final al seu MySpace. Dotze cançons que aconsegueixen estar a l'altura del treball anterior, 'Costa Azul'. Un disc de pop-rock bohemi que parla, sobretot, d'amor. (De fet, sembla que un dels últims possibles títols que van posar damunt la taula era 'Amor i rock'... buf.) Música, que passa com aigua fresca (i si no, escolteu 'Nueva York'), d'un trio de romàntics que prefereixen ser reis a l'infern abans que ser vassalls al cel.
(Podeu veure el vídeo-clip del single, 'El incendio', a la web del grup.)
Apunts previs: 1. No m'explico com és que, a aquestes alçades, encara no he creat una categoria d'articles que s'anomeni "La Renfe (dels collons)". 2. M'agradaria saber si amb el famós traspàs de rodalia (que encara s'ha de veure quant s'hi inverteix i com), desapareixeran els retards i informaran de les incidències (quin gran eufemisme) amb puntualitat i, si no és molt demanar, senyors i senyores, en català.
No sé què ho fa, però el tren de quarts d'onze acostuma a passar sempre amb retard, així que en un primer moment, ni m'hi fixo. De cop i volta, miro el rellotge i m'adono que fa un quart d'hora que el tren hauria d'haver passat. Però per la via només hi passen trens que moren a l'Hospitalet. Un rere l'altre. I un altre. I un altre. I encara un parell més. Fins que...
'Però què dius, si em sembla que cada dia sóc una mica més baixet', em respon quan li dic 'Cesk, t'has fet gran'. Ho vaig comprovar divendres passat al concert a l'Auditori, on presentava amb els Altres Bandais les cançons del disc nou, 'La mà dels qui t'esperen'. 
"En Bunny encén la ràdio d'una manotada i l'aparell escup una ràfega de música clàssica a tot volum, en Bunny li dóna un altre cop, sona una emissora comercial i llavors, com un miracle, un prodigi, surt dels altaveus, amb tota la seva càrrega d'optimisme emocionant, d'emancipació sexual i de shorts d'or, la mateixa cançó de la Kylie Minogue; i tota la ràbia i la indignació d'en Bunny s'evaeixen com si tingués una fuita de gas, la seva cara encesa es relaxa i es gira cap al seu fill, es prem el cap amb els nusos dels dits i diu:
Preludi. 
Obres la llibreta i anotes, una damunt de l'altra, totes les coses que t'has d'emportar. Un titolet per al necesser, un altre titolet per a la roba, i un tercer, per a la resta de coses, com ara les ulleres de sol, el carregador del mòbil, la biodramina, i la càmera de fotos. 
A la 
Preludi. Que el MySpace s'ha convertit en una eina imprescindible i molt útil per als músics, fa temps que ho sabem. Quan les vendes de discos baixen, allò que cal és fer concerts, i per a això, la gent ha de conèixer la teva música. 
