'Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder'. Manuel Fraga Iribarne, 1922-2012.
'Fraga és la impunitat. [...] Impunitat. El gran triomf dels feixistes espanyols'. Ho recorda avui Xavier Montanyà.
Així ha mort el ministre de Franco. Al llit, de vell, i amb les mans tacades de sang.
'FINAL!' -Havies d'haver fet una altra fi; et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos. La teva dictadura, la teva puta vida d'assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí, prou t'havia d'haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d'un arbre al fons d'algun camí.
Rata de la més mala delinqüència, t'esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d'aquell juliol.
Però l'has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-
Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d'Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa!
20 de novembre de 1975 Joan Brossa
'Assassins de raons, assassins de vides. Que mai no tingueu repòs en els vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries' Lluís Llach
La cosa està fumuda. Només cal fer un cop d’ull al mapa de mitjans catalans en perill que ha elaborat la periodista Txell Costa. Una quinzena es troben en situació crítica, amb acomiadaments múltiples i reducció de salaris, i deu ja han tancat la barraca. Tot just fa una setmana, acabaven les emissions de Ràdio Televisió de Mallorca, que deixava 117 treballadors sense feina i tota l’illa sense cap canal públic en català. Un centenar de treballadors que s’afegeixen als més de dos mil periodistes desocupats, el triple que fa tres anys.
Perquè No és No i encara falta molt camí per recórrer. Les dades així ho exigeixen: 257 dones han estat assassinades als Països Catalans durant l'última dècada. Una de cada tres dones del món ha estat colpejada, obligada a mantenir relacions sexuals o maltractada. Més: El 26,6% de les dones de Catalunya ha estat objecte d'alguna agressió masclista greu al llarg de la seva vida.
L'Institut Català de les Dones ho alertava l'altre dia: la violència masclista ha augmentat entre els adolescents. És una dada molt preocupant. Cal treballar molt, i el masclisme no desapareixerà mentre la societat continuï basant-se en una estructura patriarcal. La violència masclista té múltiples cares. Pagar sous més baixos per una mateixa feina, continuar mostrant les dones com a simples objectes sexuals o la reproducció d'estereotips femenins també són violència.
Qui t'estima et vol lliure. No et deixis trepitjar.
Un petit recull a Storify d'aquest 25N #StopViolènciaMasclista:
Hem quedat al quiosc de davant de les escales que baixen al tren. Arribo esbufegant, i ella pateix per si fem tard. Avui [divendres] Miren Etxezarreta, catedràtica d'Economia aplicada de la UAB, és la ponent del curs sobre economia crítica per entendre la crisi que fa el Seminari Taifa a Vilafranca del Penedès, organitzat per l'Assemblea de Drets Socials. Les dues teníem previst d'agafar el mateix tren cap a Vila, així que quan li demano de fer-li una entrevista, proposa que aprofitem el viatge en tren, ja que després de la classe, haurà de tornar ràpid cap a Barcelona.
Segur que us passa, que busqueu alguna cosa per internet que us
interessa i mirant, mirant, allò us porta a buscar-ne una altra, fins
que al cap d'una estona teniu quinze pestanyes del navegador obertes, i
entre la primera i l'última no sembla que hi hagi d'haver cap relació. A
mi em passa cada dos per tres. Fa una estona que miro i escolto per
YouTube cançons de Johnny Cash. Hi he anat a parar perquè he buscat la
careta d'entrada d'una sèrie que estic mirant i que aprofito per
recomanar-vos: 'The big C', una comèdia sobre una dona d'uns quaranta
anys, interpretada per Laura Linney, a qui li han diagnosticat un
melanoma en fase terminal. (Sí, com a 'Breaking bad', però les dues
sèries no tenen res a veure). Si voleu una mica d'info, aquí, aquí i aquí en trobareu.
M'agrada molt la careta d'entrada. Així que he anat a buscar de qui era la cançó. Leftover Cuties.
Un grup de Califòrnia que fa, per simplificar-ho i recorrent a
etiquetes, jazz-pop vintage. La cançó completa es titula 'Game called
life'.
Les imatges de la mort de Muammar al-Gaddafi van donar la volta al món en qüestió d’hores. O menys. No hi havia les càmeres de televisió en el moment de la seva captura, però sí telèfons mòbil. Enregistrades per un dels rebels libis, no van trigar gaire a ser a la xarxa i a obrir els noticiaris de totes les cadenes. Unes imatges repugnants i colpidores que mostraven una part del poble de Líbia, després de mesos de guerra, acarnissant-se contra un dèspota que havia dirigit el país durant dècades.
“El periodisme requereix paciència. Sovint molta”. Ho va dir Bob Woodward, un dels periodistes del cas Watergate. Es referia, sobretot, al periodisme d’investigació (tot i que, com deia en Ramon Barnils, és que n’hi ha cap altre?) i a la necessitat no només de tenir paciència sinó de recórrer una vegada i una altra a les fonts, de contextualitzar, i de no tenir pressa. Segur que molts ho tenen present, però potser val la pena recordar-ho en l’era de les notícies fast-food. I vagi per endavant que qui escriu aquestes línies és la primera que sovint ho oblida o, pitjor encara, ho arracona a consciència tapant-se el nas.
Ahir vam passar pel recital 'Quan la dignitat acampa a la plaça', el primer dels actes de la 'korrespondensia poetika 2011' que organitza l'eskamot kultural k poetika. A la plaça Doctor Bonet de Vilafranca, una desena de poetes van recitar versos relacionats amb la indignació i la dignitat, i com que la majoria eren desconeguts per mi, la d'ahir va ser una nit de descobertes poètiques poetikes. I em quedo amb una: Gemma Arimany.
Fa temps que vaig decidir deixar d’escoltar les tertúlies dels programes
matinals de televisió i de ràdio. No pas per manca d’interès en
l’actualitat sinó per manca de paciència. Perquè, com a
espectadora/oient, acostumen a posar-me dels nervis, i com a periodista,
encara m’indignen més.
Entenc que deu ser el format més pràctic i econòmic: disposar d’una
plantilla d’ics persones que van rodant durant la setmana pels platós i
estudis de ràdio. D’aquesta manera, cada dia tenen a punt quatre o cinc
persones per analitzar l’actualitat. D’acord, molt bé. I què?
Els seus versos emocionen. Sentir-los cantats per Ovidi Montllor i Paco Muñoz, posa la pell de gallina. I veure recollida l'obra i vida en el magnífic 'Poseu-me les ulleres', fou un privilegi.
El fill del forner de Burjassot que feia versos. Com els dels Amants, les Horacianes, els de M'aclame a tu, l'immens Assumiràs, els de Coral Romput, l'Un entre tants...
Proletari, com li agradava definir-se. Prolífic. Va escriure del que més sabia, del que més sentia: el dolor, en totes les seues dimensions, i l'amor. Ai, les donetes!
Del dolor, de la mort, de l'amor, en parlava Vicent Andrés Estellés en una entrevista que Josep Maria Espinàs va fer-li l'any
1987 (quan jo encara bevia en biberó), al programa 'Identitats' de TV3. Tot barrejat amb mil i una anècdotes, de les que et fan somriure i de les que t'ericen tots els pèls.
Veig un última hora per
Twitter que anuncia la mort de Carlos Sentís. Ràpidament, cerco a
l'hemeroteca de VilaWeb un article que recordo que va escriure Xavier
Montanyà sobre Sentís per compartir-lo, ja que sospito que els grans mitjans només
explicaran una part de la vida de Sentís. Tan o més important és la
informació que s'omet com la que es dóna. Així que aquí va un Storify amb un petit recull d'articles per "completar" la biografia de Carlos Sentís:
Fa un mes que TeleSur va estrenar 'Fuego sobre el Marmara', un documental del periodista valencià David Segarra sobre l'atac, el maig de l'any passat, de l'exèrcit israelià contra l'estol de vaixells, anomenat Flota de la Llibertat, que viatjava cap a Gaza per dur-hi ajut humanitari i mirar de trencar el blocatge de la Franja. En l'atac van morir nou persones i una cinquantena va quedar ferida per armes de foc. L'emissió del documental coincideix en el temps amb la segona Flota de la Llibertat, que tenia previst de sortir fa uns dies cap a Gaza però que s'ha trobat amb l'impediment de les autoritats gregues.
Ara alguns voluntaris han transcrit els subtítols del documental al català, que es pot veure a Youtube.
Aprofitant l'avinentesa, reciclo part d'un article que vaig escriure a Mèdia.cat sobre què va suposar aquell atac per al periodisme. L'atac al Marmara també fou un atac a la llibertat de premsa:
Les innovacions tecnològiques avancen a la velocitat de la llum. Recordo
els debats que teníem deu fer uns cinc anys sobre quin seria el futur
de la premsa en paper i com aquesta havia de recol·locar-se,
readaptar-se i reinventar-se, davant l’aparició dels mitjans digitals.
Hom deia que els diaris en paper desapareixerien si no es reinventaven i
que havien d’avançar cap a un periodisme de més aprofundiment, anàlisi i
opinió, perquè la informació pura i dura ja apareixia a la xarxa de
manera força immediata.
Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de
referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai
comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem
la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho
reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui
formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert.
Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis,
d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper
dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i
per la seva influència, és fonamental.
Som uns quants els periodistes que tenim clar quin és el nostre marc de
referència i que, dia a dia, reivindiquem i treballem per un espai
comunicatiu propi, fet i pensat des dels Països Catalans. Que ens mirem
la nostra societat des de la perspectiva de sí mateixa i així ho
reflectim en la nostra tasca diària. Sense anar més lluny, els qui
formem part del grup Barnils. I una bona colla més, ho sé del cert.
Aquesta capacitat d’identificar els interessos col·lectius propis,
d’observar-se, relacionar-se i interactuar amb si mateixa, aquest
autocentrament, és bàsic perquè una societat tiri endavant. I el paper
dels mitjans de comunicació, com a reflex de la societat en qüestió i
per la seva influència, és fonamental.
