‘Hem substituït el periodisme de carrer, d’investigació, de paciència, pel talla-enganxa. Hem acceptat un lloc que no ens correspon, el de copilots dels cotxes oficials. Hem de sortir d’aquests cotxes. [...] L’única manera de sobreviure és que ajudem la ciutadania a saber què és important i què no, que donem context i comprovem la informació. Si renunciem a això, som morts’. Ho diu el periodista Ramón Lobo en una entrevista de Julià Álvaro a 9exili, la ràdio i televisió per internet creada fa un mes per la plataforma de treballadors acomiadats de RTVV Mil de Nou, i que aplega unes cinc-centes persones.
Apareixen els crèdits del final de 'Searching for sugar man' i continuo tenint els pèls dels braços eriçats. Un extraordinari documental que explica una història increïble, en el sentit més literal del mot. La de Sixto Rodríguez, un músic de Detroit que va publicar dos àlbums als anys setanta després que un productor es va fixar en ell en una taverna emboirada del port. Desconegut als Estats Units, no va ser conscient de l'èxit que les seves cançons havien tingut a Sud-àfrica, on van ser part de la banda sonora de la lluita contra l'apartheid. Un home envoltat de misteri i rumors de mort tràgica.
Fins que vint anys més tard, dos homes van decidir emprendre'n la recerca...
Hem de ser ràpids. Què dic, ràpids! Hem de ser els primers. Tot passa a la velocitat de la llum i ho expliquem mirant els altres de cua d’ull. Després potser hauràs de matisar, arreglar o fins i tot rectificar. Però ara corre, Joe! Et trepitgen els talons. Has de ser veloç. Pensar i processar amb rapidesa. Capaç de prendre decisions en qüestió de segons. Adrenalina. I tensió, i estrès, i pressió. I un alè al clatell.
'Cada cop que desapareix una llengua perdem una manera d'entendre el món, una manera de viure'l i de descriure'l'. És la frase amb què acaba sempre el programa 'Do de llengües' de Catalunya Ràdio i defineix prou bé què signifiquen les llengües i quin és el seu valor. El català no és en perill d'extinció, per molt que s'hi esmercin alguns, però és cada dia una mica més pobre per culpa de la presència de l'espanyol. Pel que fa a Catalunya Nord, em remeto a aquest article de Joan Lluís-Lluís: 'Tres coses útils a saber sobre França i les llengües de l’escola'. El català és, doncs, la nostra manera de veure i de viure, de descriure el món. Per això l'ús que en fan els mitjans és tan important, perquè és a través d'aquests que expliquem la realitat.
Durant aquests quinze dies de campanya sentim per enèsima vegada a la ràdio i televisió públiques aquella cantarella que, de tant repetir-la, deixa de tenir efecte. 'Us recordem que la cobertura de la campanya electoral no respon a criteris estrictament periodístics, sinó a l’ordre d’aparició dels partits i la durada que fixa el consell de govern de la CCMA. No hi estem d’acord, perquè això condiciona el dret a la informació, i per aquesta raó no signem cap informació'. Això és tot?
Hi ha moments que et sents un xic perduda i recórrer als clàssics conforta. Retrobar-t'hi, identificar-te amb els seus pensaments lúcids. Per això he anat a buscar en Pedrolo al prestatge del menjador, perquè tinc la sensació que tot això m'ha agafat en calces. Enteneu-me. La roba, les botes i el casc els duem posats de fa anys. Però m'he trobat amb el dubte de si he de treure la pols a l'armadura que roman a l'armari, o si se'm farà malbé si ho faig. Sóc escèptica, sí. No me'n fio. I no me'n vull fiar si no hi ha prou motius. Perquè ara per ara no vull renunciar a cap utopia. Per què ho hauria de fer?
Va començar com una acció clandestina, fa prop de quinze anys. Quan s'acostava la Festa Major, una nit, un grup d'una desena de persones de l'esquerra independentista es dirigia cap a la basílica de Santa Maria i uns d'ells s'enfilaven a la torre per penjar-hi l'estelada. Va ser clandestina uns pocs anys, i avui dia és la inauguració oficiosa de la Festa Major de Vilafranca. La plaça Jaume I s'omple per assistir a la ja tradicional penjada d'estelades, un dels primers actes de la programació de la Festa Major Popular. La colla de diables convidada de cada any acompanya amb foc i tabals, i quan el núvol de pólvora s'esvaeix una mica i ja es tornen a divisar els dos estels roigs a la façana de la basílica, la gent entona els Segadors.
A dalt, unes imatges de la penjada d'estelades d'ahir a la nit, i tot seguit, un petit vídeo:
Centenars de milers de joves veneçolans, provinents de barris marginals, que deixen enrere un futur predestinat a la pobresa. Perquè el futur no està escrit enlloc. Ho fan (ho han fet) a través de la música. Concretament, a través de la Fundació de l'Estat per al Sistema Nacional d'Orquestres Juvenils i Infantils. El Sistema, com es coneix la fundació, va néixer l'any 1975 de la mà del músic i economista José Antonio Abreu, i avui té com a màxim exponent l'Orquestra Simfònica Simón Bolívar, actualment dirigida per Gustavo Dudamel, fill del Sistema i un dels directors d'orquestra més destacats a nivell internacional (vídeo d'una actuació sencera a la BBC).
L’aversió, la repugnància o l’odi a un col·lectiu és una qüestió molt greu. Expressions vomitades contra els catalans com les que van aparèixer a la xarxa arran de l’incendi de l’Empordà són preocupants. Però tractar informativament la catalanofòbia amb un recull d’exabruptes ofensius trobats per Twitter i de comentaris anònims a webs de diaris és tendenciós, massa superficial i perillós.
No sé on sóc, ni en quin dia vivim, ni quina hora deu ser. Em quedo estirada mentre el despertador va sonant.
Encara té sa clau d'ençà que el jubilaren...
Tinc les palpitacions accelerades i mal de cap. Com si no hagués dormit gaire. Vaig situant-me. Sóc a casa, al meu llit. Són les nou del matí d'un dissabte ventejat. Tot correcte, doncs. Miro de fer memòria, de rebuscar pel cap emboirat, de recordar la nit. Jo no era aquí, ahir no vaig venir a casa.
Fa dos dies commemoràvem el Primer de Maig, i avui, el dia de la llibertat de premsa. Dues cares de la mateixa moneda, com recorda el Sindicat de Periodistes: ‘Un periodista precari no pot defensar una informació de qualitat davant les pressions econòmiques i polítiques’. El dia d’avui també el teníem encerclat al calendari perquè és quan té lloc la presentació del segon Anuari de Mèdia.cat de temes silenciats. Continuem lligant: ‘El silenci és una forma de censura molt efectiva’, recorda el Grup Barnils en una de les frases del vídeo promocional de la presentació de l’Anuari.
Hi ha silencis. Hi ha censura i, encara pitjor, autocensura. Silencis i censures alimentats per interessos empresarials, econòmics, polítics, i també per la precarietat laboral. Hi ha realitats maquillades, veritats a mitges, mitges veritats i falsedats. Hi ha notes de premsa repicades, hi ha fonts oficials que no cal contrastar, i fets que no mereixen ni una trucada de telèfon. Hi ha l’agenda. Que marquen els qui tenen el bolígraf. Hi ha fets que acaben en breus. Per interessos o per desinterès. Hi ha notícies que no ho seran mai perquè no les haurem anat a buscar. Hi ha silencis que s’acaben trencant, i que passen de l’Anuari a les portades de tots els diaris.
Chicago és plena de fàbriques. N'hi ha fins i tot al bell mig de la ciutat, al costat de l'edifici més alt del món. Chicago és plena de fàbriques, Chicago és plena d'obrers. En arribar al barri de Haymarket, demano als meus amics que m'ensenyin el lloc on varen ser penjats, el 1886, aquells obrers que el món sencer saluda cada primer de maig.
-Deu ser per aquí -em diuen. Però ningú no en sap res.
Cap estàtua s'ha erigit en memòria dels màrtirs de Chicago a la ciutat de Chicago. Ni estàtua, ni monòlit, ni placa de bronze, ni res de res.
El Primer de Maig és l'únic jorn veritablement universal de la humanitat sencera, l'únic dia on coincideixen totes les històries i totes les geografies, totes les llengües i les religions i les cultures del món; però als Estats Units, el primer de maig és un dia qualsevol. Aquest dia la gent treballa normalment, i ningú, o gairebé ningú, no recorda que els drets de la classe obrera no han brotat de l'orella d'una cabra, ni de la mà de Déu o de l'amo.
Després de la inútil exploració de Haymarket, els meus amics em porten a conèixer la millor llibreria de la ciutat. I allà, per pura curiositat, per pura casualitat, descobreixo un vell cartell que està com esperant-me, barrejat entre molts altres cartells de cinema i música rock. El cartell reprodueix un proverbi de l'Àfrica:
Fins que els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de cacera continuaran glorificant el caçador.
Potser si un dia no hagués llegit aquell llibre d'en Folch i Torres avui no em diria Bel. O potser sí, qui sap si altres camins m'hi haurien portat. El cas és que les meves circumstàncies són aquestes: Tenia tretze anys, i aquell curs de vuitè d'EGB vaig guanyar els Jocs Florals de l'escola amb un relat que sóc incapaç de recordar. El premi que vaig rebre va ser el llibre 'Les aventures del pobre Friquet', de Josep M. Folch i Torres.
Són les 00.00. Comença una intensa jornada de vaga general. I servidora la secunda, amb ple convenciment. Conscient, també, que la lluita contra la reforma laboral i les retallades no és cosa d'un sol dia. Que no servirà de res? Ja ho veurem. Asseguts al sofà o anant a treballar com si tot anés bé segur que no canviarà res. Per això la lluita d'avui haurà de continuar demà, demà passat i l'altre... Conec gent que no en farà perquè no vol perdre la part proporcional del salari que es descompta per fer vaga. Segurament és la coacció "passiva" que millor funciona. Conec encara més gent disposada a assumir-la i a veure reduït el seu salari en pro d'un benefici major i col·lectiu, el de posar fre a tot aquest despropòsit.
