Jo tampoc no vull reciclar

Em van convidar a una festa residu zero. Hi havia teca per a tots els gustos, beguda, alguns regals i una taula parada com déu mana. No hi faltava res, i la nit va acabar amb mitja bossa de deixalles encara no –ampolles de vidre a banda– diligentment reciclades. Si ja hi esteu avesats, haureu assentit amb el cap. Si no, haureu arrufat les celles: eing?, i això com es fa?

La majoria del menjar havia estat cuinat abans i portat en carmanyola, i el que no, havia arribat sense embolcalls de plàstic. Encara se’n troba, de menjar sense plastificar, sí, passa que cada vegada ens ho posen més difícil. Més: embolcalls de roba, bosses de roba o reutilitzables, gerres de vidre, estovalles i tovallons de roba –quina cosa més moderna, eh?– coberts de casa i gots reutilitzables, d’aquells acumulats en festes majors i festivals perquè, no ens enganyem, ningú no torna a la barra al final de la nit a recuperar l’euro. Al desembre, es va aprovar una directiva europea per a prohibir els plàstics d’un sol ús, incloent-hi coberts, plats i gots i els envasos de poliestirè expandit: a veure.

 

Continua llegint

El català és fàcil

U

És un matí encara prou plàcid en uns grans magatzems de mobles on m’empasso les contradiccions i em trec algun principi dissimuladament d’entre les dents. Aturo la treballadora que s’encreua en aquell moment pel meu camí per demanar-li unes indicacions. Després em sabrà greu no haver-me encuriosit més per ella, saber d’on venia, què feia. El cas és que aquesta dona em respon en la llengua en què jo m’hi he dirigit, sí, però ho fa d’una manera singular. Em parla fluidament… inventant-se cada paraula que no deu saber. Jo li he parlat en català i ella em respon en el seu català particular, sense pors ni vergonyes ni manies. I ens entenem sense problema, naturalment. Perquè n’hi ha prou de voler-ho per a fer-se entendre i entendre algú. Em corprèn tant que vull abraçar-la, donar-li les gràcies, perquè tant de bo tots fóssim com ella. Em limito a acomiadar-me’n amb un somriure.

Dos

Seiem en una terrassa d’un bar. S’acosta un cambrer.
Buenos días —ens saluda—, ¿ya saben qué van a tomar?
—Jo faré l’amanida i el fricandó, si us plau.
L’home en pren nota.
Yo, los macarrones y el bacalao.
¿Para beber?
—Aigua i un parell de canyes.
Continua anotant, muy bien, gracias.

És una situació comuna que sempre visc de la mateixa manera. Quan l’interlocutor desconegut se n’ha anat, demano a qui m’acompanya: Per què li has parlat en castellà? I la resposta acostuma a ser o bé a la defensiva o bé traient-hi importància. Perquè ens ha parlat primer en castellà (la mare dels ous, perquè i què?). Perquè m’entengués (encara que hagi quedat demostrat que ens entenia perfectament en català). Perquè he suposat que no ens entendria (o ets vident o prejutges). Perquè ja es veu que és de fora (una superioritat que voreja el racisme). Ai, que pesada que ets, tant se val (depèn del dia, tiro la tovallola o engego el discurs de pesada-amb-la-llengua-perquè-ens-hi-va-molt). Qui posa el context del bar en posa qualsevol altre: el senyor que et para pel carrer, la doctora de guàrdia, el lampista, la missatgera, el botiguer, la venedora d’entrades de cinema, el telefonista de la companyia, etc.

És un exemple de situació A, en què respons en català a algú que et parla en castellà i la conversa continua així, amb cadascú parlant en la respectiva llengua i entenent l’altre sense cap problema, i aquí pau i després glòria. Hi ha una segona versió, una situació B, que també és força comuna:

Buenos días, habían llamado para que mirara el calentador, ¿verdad? —diu l’home a qui he obert la porta.
—Bon dia. Sí, des d’ahir que està espatllat i no he aconseguit de fer-lo anar. Al fons del passadís a la dreta.
—A veure què passa i si ho podem arreglar —em respon, amb accent de Sant Quintí de Mediona. Coi, haver començat per aquí.

O pot passar que no, que respongui amb accent de molt més lluny, però en tots els casos passa que a partir d’aleshores la resta de la conversa s’esdevé en una sola llengua, la que parleu tots dos interlocutors, amb els accents que sigui.

‘Català, llengua comuna’, deia fa anys un eslògan que encara avui cal brandar, potser més que mai. Avui que tothom és, pel cap baix, bilingüe, i que, per tant, som en una societat multilingüe.

Ens explicava Carme Junyent fa uns mesos que els parlants de llengües subordinades tenim el vici ‘d’optar per la llengua no marcada quan ens adrecem a un desconegut’. En el nostre cas, el castellà. I que això era letal per al català. Si n’anem reduint els àmbits i les possibilitats d’usos, l’anem fent inútil. I per a una llengua, deixar de ser útil vol dir començar a morir. Que el català sigui la llengua de comunicació, per defecte (la llengua comuna, vaja), en aquest tros de món d’on és pròpia i en què s’aplega gent que parla tantíssimes llengües diverses és la manera de mantenir-la viva.

Tres

La Hannah ha après català a la velocitat de la llum. És nord-americana, viu a Nova York i va a classes de fa uns mesos. Com la majoria dels seus companys, li va passar que es va enamorar d’un catalanoparlant, i no hi ha motor més potent per a aprendre una llengua que l’amor. Perquè si estimes algú, si el respectes i vols comprendre’n tots els detalls, si preveus compartir-hi la vida, implicar-t’hi, formar-ne part, la cosa més lògica és voler-ne aprendre la llengua, i parar-la, amb les versions particulars que sigui, i que t’animin a no tenir-ne por, que qui té boca s’equivoca. Que el català és fàcil, oh, i tant, ja ho deien els fascicles, i n’hi ha prou amb una mica d’estima. No hi ha motor més potent a seques, ben mirat.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

I així i tot, vida

Serà Nadal i no tornaràs a casa. Aquest, tampoc. Bah, estan sobrevalorades, les festes de Nadal. (Està sobrevalorat sobrevalorar.) Vam passar la fase nadalenco-adolescent i no en volíem saber res, de tions ni arbres decorats ni àpats en estovalles vermelles ni postals amb paraules boniques. Ens eixugàvem d’amagat els petons a la galta. Ui, ecs. Donàvem les culpes al capitalisme i a les religions, parlàvem de solstici d’hivern i tombàvem les figuretes del pessebre amb la mala bava del dit gros i l’anular. Que Jesucrist era comunista, pareu de gastar llum.

Les contradiccions d’aquests dies seran les esperances per a viure tot un any. Com hem viscut aquest que ja s’acaba i que semblava que tot faria un pet com una gla. Encara aguanta, l’alzina. Serà l’any del cent cinquanta-cinc, la desorientació, la cara d’idiotes i les seqüeles permanents de l’1-O. Serà l’any que els nostres presos polítics i exiliats van passar privats de llibertat, que no van tornar a casa per Nadal. Serà l’any que vam acollir persones a la deriva a la mar nostra, però que ens vam desentendre de moltes altres. Recordes aquell any que va ploure tantíssim?, direm, i pensarem en el Llevant de Mallorca. Serà l’any que n’haurà fet vint-i-cinc de l’assassinat de Guillem Agulló, ni oblit ni perdó, i que l’extrema dreta semblava que reviscolava amb més força, amb tantes coartades. També n’haurà fet vint-i-cinc de la mort de Vicent Andrés Estellés, el dels amants i la mort i la consciència de no ser res si no s’és poble. I enmig de tot plegat, a mamar tots els versos!, i un cant a la vida que ressoni i esmorteeixi els laments, que les bones notícies són breus en planes parells.

Continua llegint

Revolucionari, el compromís?

A vegades ens veig com esquirols saltant de free trial en free trial, aprofitant trenta dies de franc d’una plataforma de televisió per aquí i d’una altra per allà, i quinze més de l’oferta d’una nova aplicació musical, i anar esquivant els serveis de pagament, resignats als minuts de publicitat. Hi veig una mena de metàfora matussera d’allò que en diuen la por del compromís.

Continua llegint

Em fa més mal a mi que a tu

El ratolí és un dels animals més utilitzats en recerca científica perquè és el mamífer amb una composició biològica més semblant a la dels éssers humans. Bé, el ratolí a seques, no. Majoritàriament, el ratolí femella. Els ratolins mascle no poden compartir gàbia de laboratori. Es barallen entre ells, els mascles. I si cal matar-se, es maten. Sobretot, si dins la gàbia hi ha algun ratolí femella. Aleshores, la probabilitat que els mascles es batin en duel creix. En canvi, els ratolins femella conviuen dins la gàbia sense problemes, rarament es barallen i sovint s’ajuden. És per això que a les gàbies dels laboratoris hi ha, bàsicament, ratolins femella. Sacrificades pel bé de la humanitat.

La Sara em recorda que el Mail Obert d’aquesta quinzena coincideix amb el 25-N, i em demana si n’escriuré res. Debatem si és que s’ha d’escriure sobre el tema només en dates assenyalades, au, ja hem fitxat, o si ja va bé aprofitar l’excusa, que tota pedra fa paret, encara que en parlem pràcticament cada dia, amb els uns o amb els altres, perquè d’agressions contra les dones en trobem ara i adés. Passa que les més quotidianes acostumen a estar sota l’aigua, si agafem el famós iceberg de la violència masclista. És el xantatge subtil, el no em deus estimar tant si no pots fer ni això per mi, és interrompre’t mentre parles i continuar l’explicació, que tu no saps res, és que els col·legues riguin amb la o i segueixin la gràcia al gallet que ha deixat anar l’enèsima ocurrència en comptes de parar-li els peus, és per què parles amb aquest i li segueixes la veta que no veus que li agrades, és que les marquesines ens mostrin constantment com a objectes sexuals i sexuats, és que companys de feina t’incomodin i intimidin amb comentaris que els semblen graciosos, és el jo-no-sóc-masclista-però, és que la culpa sigui d’ella, que duia tanga, que provocava, que no va dir que no, és infantilitzar les dones i sexualitzar les nenes, és per què no em deixes veure qui t’escriu, què m’amagues. És que hi hagi homes que ens fan odiar els homes.

Continua llegint

Cançons de la resistència, encara

Una onada populista i autoritària avança per aquests mons de déu alarmant al seu pas. Donald Trump fa dos anys que aguanta a la Casa Blanca, tot i la recuperació demòcrata de la cambra dels representants aquesta setmana. Enguany, hem vist la revalidació de Vladímir Putin a Rússia, la victòria de Matteo Salvini a Itàlia i, fa quatre dies, la de Jair Bolsonaro al Brasil. Homes blancs que encarnen la intolerància, el masclisme, l’homofòbia, el racisme, i a cara descoberta, que ja no els cal el maquillatge ni cap careta. Ens esgarrifem, i un dels perills és acabar abaixant el llistó dels anhels, perquè gairebé qualsevol alternativa ens semblaria millor. Sigui com sigui, no hi ha cap més opció que no defallir. I una manera que tenim els humans de resistir és sostenint-nos en les cançons. Continua llegint

Quan ve el temps de menjar castanyes, Halloween

Truquen al timbre i faig com si sentís ploure, perquè no espero ningú i estic enfeinada i segur que és propaganda. No vull saber les històries que em dec haver perdut per no haver-los obert la porta. Però el timbre torna a sonar i, bé, aleshores sí, que tampoc no sóc de glaç i a veure si a la veïna li ha passat alguna cosa. Miro per l’espiell, perquè sí, segurament és la veïna, però potser és un assassí en sèrie ben educat, no se sap mai. Miro, deia, i al replà, en forma convexa, unes figures menudes vestides amb túniques negres i les cares pintades riuen per sota el nas, sense poder aguantar el moment de donar algun ensurt. Obro la porta, i aquelles ànimes criades a còpia de films estrangers responen a la meva hospitalitat etzibant-me un ‘truuucooo-o-traaatooo’ estrident.

Continua llegint

El pòsit del 12 d’octubre

És 12 d’octubre de 2018 i encara és dia festiu al calendari oficial de les nostres feines de cada dia.*

(*És festiu i pobre de tu que vagis a treballar si ho fas per alguna raó no econòmica com ara de consciència o una bajanada d’aquestes. Si ets un comerç, endavant, que el sistema capitalista t’empara.)

I ho podria deixar aquí, amb un que cadascú tregui les conclusions que li semblin i faci totes les metàfores que se li ocorrin. Perquè podria servir aquesta nímia dada com a punt de partida d’un balanç amarg, justament un any i dos dies després de la no-declaració de la República, de la declaració de vuit segons, de la declaració i suspensió, o com en vulgueu dir, de l’error més gros de l’últim tram del procés, segurament.

Estic massa desorientada per a escriure res sobre els esdeveniments político-parlamentaris de les últimes hores, sóc d’aquest fragment de la població que quan a l’hora de sopar li demanen amb ulls decebuts que com ho veu, diu que mira, ja no entenc res, i aviat desvia la conversa.

A més, és 12 d’octubre, festa grossa a Espanya, que celebra l’anomenada Hispanitat amb exhibició ostentosa de força militar, que commemora la cruel conquesta d’Amèrica, el genocidi, aquell antic Día de la Raza. I encara avui, més de cinc segles després, l’actitud colonialista és evident a banda i banda de l’oceà. És 12 d’octubre i jo penso en Eduardo Galeano.

El penso i el fullejo, ell que va saber narrar tan bé la història de l’Amèrica Llatina. I obro Los hijos de los días per la pàgina del 12 d’octubre i sembla que el sento, amb aquella veu parsimoniosa i les celles enfilades, ‘en 1492, los nativos descubrieron que eran indios…’

Continua llegint

Jo també m’ofego, benvolguda Coixet

Diu Isabel Coixet que l’ambient és asfixiant i irrespirable, amb tants llaços grocs pels carrers i el procés i tot plegat. Mira, jo també m’ofego. Ho he pensat manta vegada, i d’uns mesos ençà, encara més. L’última, abans-d’ahir, quan el jutge va decidir de processar l’actor Willy Toledo per haver-se cagat en déu. Sí, és irrespirable.

A uns els asfixia trobar-se llaços grocs pel carrer. No sé si perquè els incomoda que els recordin que hi ha persones tancades a la presó encara un any després per no haver comès cap delicte o si és que els brota tot d’una l’esperit ecologista. Tant de bo sempre aquesta preocupació pel plàstic que sí que asfixia, literalment, gavines i peixos i que amenaça la fauna marina del planeta.

Uns altres ens sentim asfixiats per les mordasses amb empara legal que fan callar, que no deixen dir, que empresonen el pensament i l’opinió, que obliguen a deixar el país. Sí, és irrespirable, jo també m’ofego, benvolguda Coixet.

Continua llegint

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] Continua llegint

Que l’amor s’hi posa

Té vora cinc anys i, dins d’allò que és possible i amb les contaminacions pròpies de viure en societat, la criatura va creixent en un entorn sa, sense prejudicis ni idees gaire estúpides en general. Un dia em va explicar que el seu color preferit era el rosa, que a l’escola li havien dit que era el color de l’amor i això li agradava especialment. A mi també em va agradar especialment sentir-li-ho dir perquè vaig recordar una conversa que havíem tingut temps enrere, quan vaig oferir-li un got de llet i el va rebutjar perquè el got era de color rosa i el rosa era un color de nenes, li ho havia dit no sé qui. Pocs minuts després, sortosament, mentre servidora recuperava la mida normal dels ulls, va agafar el got i va beure’n la llet. Havíem convingut que els colors no eren de nens o de nenes, quina mena de sentit tindria, que tots els colors eren de tots. I que allò era un coi de got de llet, va.

Un altre dia, anava tot cofoi amb la seva gorra rosa i un senyor amb qui es va creuar a l’escala li va deixar anar que com era que duia una gorra rosa, que el rosa era un color de nenes. Per sort, la criatura en qüestió ja estava de tornada, li va replicar ben orgullós que el rosa era el color que més li agradava i aquell senyor va prosseguir el seu camí suposem que amb un petit curtcircuit cerebral. I visca el rosa, que l’amor s’hi posa.

El rosa. El rosa i el blau. La nena i el nen. Tot ben binari, com si no hi hagués més colors. I que et recordin constantment que si vas néixer mascle, blau, i si vas néixer femella, rosa. El rosa i el blau, però sobretot el rosa. (No em sembla que el blau estigui tan connotat, ja em corregireu.) Encara. Pilota i tutú, i vinga els tòpics que crèiem superats però es veu que no. Que al bressol comencen les diferències que faran que tantes nenes siguin més insegures que no pas ells i que tantes menys s’apuntin a estudiar enginyeries, que tantes comencin a treure la pols de casa i fer el lavabo mentre tants esperaran sempre més trobar-se l’esmorzar a taula. El rosa com a exemple més bàsic, simple, elemental, si és que s’ha de ser sabatot. Però encara. Continua llegint

Fer-la anar (i treure-la del pedregar)

Omplen titulars durant uns quants butlletins informatius, salten alarmes, un altre report de la Plataforma per la Llengua que ens carreguem a l’esquena. Diuen que perdem parlants habituals. La xifra: tres-cents mil. Tres-cents mil parlants menys que fa deu anys. I més enllà dels zeros i els camps de futbol que s’omplirien, la dada: avui hi ha menys gent que parla català. Tot i entendre’l, no el fa servir. Sigui per complexos, perquè no li cal, perquè l’interlocutor no l’entén, perquè no li surt de la fava, pel que sigui. El català recula i perd parlants. Hi ha motius perquè saltin les alarmes, sí.

Som en aquest punt del trajecte on ens trobem una bifurcació. Podem agafar el camí cap a la normalització lingüística (de debò, vull dir) o podem emprendre el que ens portarà a la substitució lingüística, que de fet és on hem posat el peu. I no es tracta de ser innecessàriament catastrofista, és que la situació és tan greu com sembla, i és evident que el bonisme, els autoenganys, haver-nos ficat la llengua al cul i negar la realitat no han servit de gaire fins ara, ans al contrari. Continua llegint

Ens violen, i si no ho sabies ja ho saps

No vaig poder llegir sencera la sentència, ho reconec. I quan fa una estona que llegeixo articles i testimonis aplegats a l’etiqueta #cuéntalo he d’aturar-me, marejada. Passen hores fins que aconsegueixo fer baixar la bola que m’oprimeix la boca de l’estómac. Fa dies que s’acumula la ràbia contra tots els agressors impunes (i aquí el masculí no és genèric) de tota la història, el malestar d’haver pogut sentir part d’aquell dolor, el fàstic de la connivència, que la ment humana pot tenir una capacitat aclaparant de no voler veure les coses que té davant dels nassos. Sí, és una guerra.

Ens hem escandalitzat –n’hi ha per a això i molt més– amb la sentència del cas de la Manada. Hem exclamat, com pot ser? Hem volgut sortir al carrer amb tenalles i cridar miserables desgraciats. Tot plegat és tan bèstia, tan repugnant, i l’argumentació jurídica i la reacció corporativista dels magistrats tan denigrant, que ha esclatat tot. Malgrat que de casos així, n’hi ha més sovint que no ens pensem. Si més no, sembla que ja no és possible continuar mirant cap a una altra banda. Vull creure-ho. I en un món en què tothom, des de casa seva, pot explicar-se amb dos-cents vuitanta caràcters, la cosa s’ha tornat onada. Continua llegint

Perfums de Sant Jordi

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

‘La nit ja dura massa’

Fa tanta por, la por.

Escrivia Manuel de Pedrolo: ‘La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.’ I em sembla que és bastant això, encara avui.

Que la por ens paralitzi, que ens empenyi a fer allò que volen els altres per no contradir-los, per no fer-los enfadar, talment com si encara no ens haguéssim deslliurat de la mentalitat de servents. Sí, amo. I els amos, perquè ho són i sovint els deixem ser-ho, ja ho tenen per la mà, això de maltractar, d’amenaçar, de prohibir coses i permetre-les com els vingui en gana, de donar ordres, moltes vegades pel sol fet de sentir el gust de donar-ne. Sí, amo. Quina por, la por. Que ens fa aferrar-nos a la nostra minúscula parcel·la no fos cas que, més enllà, el buit sigui un abisme sense fons. Que irracional, la por. Que no deixa veure que el buit que des de dins sembla un abisme és molt probable que s’assembli més a la llibertat que a una altra cosa. Fa por, la por. Sobretot quan hi ha raons per a tenir-ne, i és cert que també n’hi ha. A guerra bruta no els guanya ningú, a hores d’ara compto que no queda ningú per escarmentar. Guerra bruta que vol dir clavegueres, espionatge, amenaces, xantatge. I no són paraules i prou, no és cap capítol de Peaky Blinders, són coses tan tangibles que espanten, és clar que espanten. Però la por els dóna força, i és per això que en fa, de por.

‘No ens hauran vençut fins que ens resignem.’ Continua llegint