una entre tants

Bel Zaballa Madrid

el meu estellés

Deixa un comentari

Estellés és l’Ovidi dient “Els amants” com ningú els recitarà mai. Són versos pintats a la carpeta de la universitat, el primer Vint-i-Cinc d’Abril a València, descobrir la mort petita, la vida quotidiana, la llengua i la pàtria.

Estellés són uns anys d’una vida que amb prou feines reconec com a meva si no fos per aquest pòsit que queda enganxat als gots que no vols llençar i que han canviat de pis una vegada, i tres i quatre. És recitar “Assumiràs la veu d’un poble” rere un faristol molt alt en una de les primeres campanyes de la CUP de Vilafranca.

Estellés és la meva millor amiga. És també Xàtiva i el Perelló. Dir Estellés és sentir els Països Catalans sota la pell. És dir la sexualitat versada, són nous amants. “El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles”. És encetar la tradició d’amor de regalar-nos un volum de l’obra completa a cada visita a la Fira del Llibre, són pecats cautíssims, recitar-lo engatada i escriure’l en cartes censurades. Oli cru i pimentó torrat.

És la vida obrint-se pas en temps clandestins, llibres que fan olor de nou, i passar a xiuxiuejar-lo a cau d’orella a un plançó que s’adorm al pit amb la llet vessant-li per la galta. Perquè, “una ocupació tinc, des d’ara, per tu. Insistir, brutalment, des d’ara, en l’alegria.” És el nom del bloc que vaig obrir amb vint anys. És mitja vida plegats, ell que avui en faria cent. Vicent Andrés Estellés és casa. “Com mamares la llet, vares mamar l’idioma.”

Hi ha l’Estellés patrimoni de tots, l’un entre tants, i hi ha l’Estellés de cadascú. Aquesta és una aproximació al meu. Modestament.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sense categoria el 4 de setembre de 2024 per Bel Zaballa

El puerperi també és tot això

Deixa un comentari

Primers quinze dies de puerperi, que vol dir, entre més coses:

Passar-te el dia amb la criatura als braços.

No fer res més que alimentar, abeurar, bressolar.

Anar per casa amb els pits a l’aire, els mugrons mig encetats.

Dur la roba tacada de llet i de baves.

Donar el pit.

Canviar molts bolquers. Molts. Constantment.

Que quan la tens despulladeta dispari merda talment com un aspersor i et faltin mans per eixugar-te a tu i netejar la paret de les taques de color dels ganxitos i aguantar la criatura al mateix temps.

Que encara hagis de dur roba d’embarassada.

Córrer cap a la dutxa quan poses la criatura al bressol i veus que, passats dos minuts, no ha començat a somicar.

Alletar.

Que el temps es mesuri en preses de pit, que ja no hi hagi nit i dia.

Suar i estar assedegada mentre dones el pit.

No fer res més que sostenir la criatura i que l’aclaparamenta et faci venir ganes de plorar.

Plorar.

Aixecar-te d’una revolada quan sents aquell miol que saps que et reclama.

Quedar-te adormida abans de dinar i a quarts de set del vespre, fer capcinades al llit i agafar el son profund quan surt el sol.

Donar el pit.

Quan té gana, quan té set, quan està inquieta, quan no saps què té.

No reconèixer-te al mirall.

Que a la majoria tant els faci com estiguis, volen veure la criatura i si pot ser, donar-te algun consell que no has demanat.

Tenir els canells baldats, que et faci mal l’esquena.

Dinar i sopar a l’hora que sigui, quan puguis, a batzegades.

Menjar amb la mà no dominant, atansar-te la mussolina amb els peus.

No tenir temps, tot i tenir tot el temps.

Estar anèmica.

Ara mateix també és afegir-hi el patiment per una pandèmia que no marxa i que la fa més vulnerable.

He dit donar el pit?

Ara l’un, ara l’altre, i ara l’un novament.

I tanmateix, contemplar-la mentre mama o dorm als teus braços, resseguir-li amb el tou del dit índex la cella, l’orella, la galta, el braç, aquests dits diminuts que ja tenen tots els plecs, mentre s’empassa la teva llet, glop a glop, i sentir que estimes d’una manera plena, incondicional, que t’esclataria el cor, i dir-li-ho fluixet. Plorar d’amor i pensar que no li facin mai mal i que voldràs ser a prop seu molts anys. Tenir una por desconeguda i només saber que estimes. Mirar-la que l’ompliries de petons i manyagues. Llavors tant te fan totes les línies de més amunt que has trigat tres o quatre dies a publicar perquè, exactament, braços ocupats.

Aquesta entrada s'ha publicat en Monòlegs interiors el 23 de juliol de 2021 per Bel Zaballa

Aquest ja no serà: memòria d’un avortament

Deixa un comentari

I

He trucat a l’hospital per anul·lar l’ecografia del primer trimestre. Vol anul·lar també la del segon trimestre o només la primera? Totes les programades, gràcies.

Va ser ma germana, que em va insistir que anés a urgències. Per descartar res, va dir. El ginecòleg era un home, prou amable. Se’m va presentar i em va explicar com procediríem després de les preguntes de rigor. Primer, revisió del coll d’úter amb l’espècul, tot correcte. Després, tacte, també tot correcte. Després, ecografia. I s’hi va estar molta estona, observant la pantalla, ara cap aquí, ara cap allà. El mirava i li volia dir, no fas bona cara, però potser era millor no dir-li res, que el desconcentraria. La sonda de l’ecògraf ja començava a fer-me nosa, entre les cames. No tinc bones notícies, em va dir. No, eh? No. Ja m’ho semblava. L’embaràs no ha prosperat.

Va moure la pantalla cap a mi i el va assenyalar. El veus? I vaig veure l’embrió. Li hauria de bategar el cor, va dir, però no batega. ‘Embriocàrdia NEGATIU’, diu l’informe. Per això m’hi he estat tanta estona, volia comprovar-ho bé. Havia pres mides del dret i del revés. I jo comprimia els llavis sense entendre gaire bé aquella pena, vull dir, que cada dia em recordava que no era res viable encara i que allò podia passar, que passava sovint, que els passava a moltes dones, que els havia passat a unes quantes amigues, a companyes de feina, a les àvies, el meu voltant trencava les estadístiques.

Prefereixes vestir-te i en parlem? Sí. No eren coses de comentar eixarrancada. Vaig anar al lavabo, vaig mocar-me, em vaig posar les calces i els pantalons i vaig tornar cap a la taula amb la cara neta. Va, explica’ns, i ara què. Hi érem tots dos, allà, tot i que el meu home semblava invisible a ulls del metge i la infermera. Igual com havia passat a la visita amb la ginecòloga i a la de la llevadora. Ei, que això ho fem junts! Vaig mirar-me’l mentre el metge escrivia a l’ordinador. Ostres, estàs pàl·lid. Aleshores la infermera es va aixecar de pressa i el va acompanyar a estirar-se abans no caigués en rodó. Quan va tornar, amb la tensió recuperada, ens vam agafar la mà. Avortament diferit, se’n diu. El metge ens va explicar les tres opcions. Esperar que surti tot sol: és el procés més natural, risc d’infecció, percentatge baix d’èxit i la incertesa de no saber quan serà. Avortament mèdic: prens aquest arsenal de pastilles i expulses l’embrió amb una alta probabilitat, amb molta sang, dolor més intens i algun altre efecte secundari com diarrea. Raspat: indolor, quirúrgic, pèrdua de teixit i postoperatori. Totes les opcions amb contres. Vaig optar per la segona. Fem-ho ara, sabent quan i com. Em va donar un comprimit de mifepristona i me’l vaig prendre després d’haver-ne signat l’autorització. En aquell moment deixava de produir progesterona i començava a preparar l’endometri per a l’expulsió, al cap de vint-i-quatre hores. Vam sortir de l’hospital amb la serenor fal·laç de l’estat de xoc. Ja ho sabíem, que era una possibilitat, aquestes coses passen. Ara que hagi passat el tràngol i prou. Fem una pizza?

L’endemà a migdia, va començar el compte enrere. Vaig enviar un missatge al Gerard, dinem plegats, si us plau?, i vaig trucar a l’editora del diari on feia feina per explicar-li què passaria aquella nit, tot i que en principi no havia d’alterar res. Un tràmit i prou, sóc a aquesta banda de l’estadística. Em va dir que ni se m’acudís treballar. Ni avui, ni demà, ni l’altre, torna quan t’hagis recuperat, dóna’t el temps que el cos et reclami. Vaig començar a entendre-ho. I vaig pensar en la iaia, que deien que havia parit un nen mort i mai no n’havia sabut res, perquè d’aquestes coses no se’n parla.

Al vespre, quan va ser l’hora, em vaig prendre els analgèsics i em vaig estirar al llit per introduir-me els comprimits de misoprostol. Ells havien de ser els que fessin fora tot el teixit gestacional. Se’m desfeien als dits. Que això no entra prou endins, vols dir que farà efecte? Que sí, ja ho fas bé, no et preocupis. I vinga a refregar-hi el dit i a endinsar-lo i aquella pasta que no hi havia manera que s’hi quedés tota. Ingènuament, vam pensar que miraríem un capítol de ‘The Wire’ mentre els medicaments fessin efecte i que, qui sap, amb la codeïna i tot plegat, potser avortaria mentre vèiem com en McNulty atrapava en Sobotka, així, pim-pam. No havia acabat ni la careta d’entrada quan em va saludar una mena de cremor a la vagina. Començava la festa. Millor que estigués asseguda, vam anar al sofà. Era com si em baixés la regla, però no ben bé. Provava de fer respiracions profundes, de tant en tant les cames tremolaven de manera descontrolada, tensava tots els músculs com a reacció automàtica. Premia fort la mà d’en Gerard. Si veus que t’he de trencar els dits, queixa’t. Vaig posar-me dreta, però tampoc. Porta’m més aigua, si us plau. Què em passava a la boca? Vaig posar-me de quatre grapes sobre una màrfega, tenia molt de fred. En Gerard em tapava el ronyonam amb una manta, m’escalfava els peus amb les mans, i jo que gemegava a cop de còlic. En algun moment vaig dir de tornar al llit. No parava de suplicar aigua, i ara em bullia la cara.

Era jaguda entre bardisses. Hi havia dones i homes despullats al meu voltant que m’acompanyaven amb cants i escopien pocions mirant al cel. Jo estrenyia el cos de cap a peus cada vegada que unes fiblades desconegudes em xuclaven endins. Constrenyia les genives mentre la placenta tibava per desenganxar-se’m. L’encaminava cap enfora amb vocals que allargava en tons greus. Va, vés-te’n, no t’hi pots quedar, aquí dins, no m’ho posis més difícil. Recordava les classes de ioga, inspirar en cinc, expirar en vuit, però no me’n sortia. Pensava en les dones que defensaven que els dolors de regla i els dolors de part no eren ben bé dolors, que en realitat podien ser sensacions plaents, dos antagònics que es (con)fonen en un esclat d’endorfines i oxitocina. Provava d’entomar-ho com un plaer diferent. Va, que no et fa mal, assaboreix-ho, gaudeix-ne. Dolor intens, havien dit. Que es fiquessin els eufemismes per on els cabessin. El meu cos no secretava pas oxitocina, allò era un procés artificial. Aleshores arribaven uns segons que eren la dolçor més absoluta i em semblava que sí que ho aguantaria. Uns segons que em donaven la possibilitat de reposar i destensar-me tota, deixar-me anar i agafar aire. Fins que venia una nova onada i tornava a gemegar des de les entranyes.

Però la sang encara no sortia. Va, fot el camp d’una vegada.

[Article publicat a VilaWeb] (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles publicats el 4 de març de 2020 per Bel Zaballa

saudade

Deixa un comentari

te he vuelto a soñar. te veía a lo lejos, que venías sonriendo y espléndida, como cuando quedábamos en la esquina de la pescadería para ir al centro y acelerabas aún más el paso los últimos metros con un qué-guapa-estás. tú estabas guapísima esta noche, creo que eras la de la foto esa que sales con las tías, no podías ser aún mi madre, tendrías unos veinte, pero lo eras, que te he vuelto a soñar. nos abrazábamos y no parábamos de sonreír, ay-qué-alegría, después de tanto tiempo sin vernos. casi cinco años. ​n​os sentábamos en la hierba, aún acariciándonos la cara y riéndonos yo no sé de qué, si era risa tonta o de algún chiste macabro tuyo. y entre abrazos y risas me he despertado. el regreso abrupto y desorientado de cada vez que te sueño, y un llanto desasosegado. de no soportar la verdad mientras la entiendo.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Matriu el 23 de maig de 2019 per Bel Zaballa

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Deixa un comentari

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles publicats, General el 13 d'agost de 2018 per Bel Zaballa

Perfums de Sant Jordi

Deixa un comentari

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Monòlegs interiors el 24 d'abril de 2018 per Bel Zaballa

Missió: esbrinar qui era Manuel de Pedrolo

Deixa un comentari

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo? (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles publicats el 4 d'abril de 2018 per Bel Zaballa

Jon Landaburu o com endinsar-se en el pensament dels pobles per mitjà de la llengua

Deixa un comentari

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles publicats el 30 de novembre de 2017 per Bel Zaballa

John Reed i la gran crònica de la Revolució Russa: cent anys dels dies que trasbalsaren el món

Deixa un comentari

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles publicats el 7 de novembre de 2017 per Bel Zaballa

I, tanmateix, la gent persisteix

Deixa un comentari

Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 1 d'octubre de 2017 per Bel Zaballa

Correctors i escriptors: les cinc regles de Botsford

Deixa un comentari

Una nit d’agost, abans que ens caigués gairebé a sobre el ventilador del sostre del bar, uns quants xerràvem de la feina, per variar, de l’escriptura dels periodistes i el paper dels correctors. I l’Eli em va recomanar un article sobre l’edició de textos que havia llegit en un bloc: “Com s’edita un text: les cinc regles de Botsford”. Vaig guardar l’enllaç per a l’endemà al matí, que no eren hores. Havent-lo llegit, em va venir de gust publicar-lo en català, perquè l’havia trobat molt bo. Vaig començar a obrir pestanyes amb el botó dret i vaig anar esbrinant unes quantes coses sobre Gardner Botsford. He trobat aquell fragment original a Google Books i he vist que les cinc regles d’or de Botsford han estat reproduïdes ara i adés en blocs i articles. Però com que no les he trobades enlloc en català, heus-les aquí. (més…)

Aquesta entrada s'ha publicat en Coses de llengua el 16 d'agost de 2017 per Bel Zaballa

Cafè sense sucre

Deixa un comentari

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

Aquesta entrada s'ha publicat en Matriu el 17 de febrer de 2017 per Bel Zaballa

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

Deixa un comentari
Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)
Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Aquesta entrada s'ha publicat en Entrevistes el 6 de gener de 2017 per Bel Zaballa

Avesar-s’hi

Deixa un comentari

Va empassar saliva per fer-la tirar avall, però se li’n va anar per l’altra banda. Va tossir i es va picar fort contra el pit, amb els ulls cada cop més granats. Finalment, la nosa li va quedar embarrancada entre les costelles quarta i cinquena, i va tornar a respirar.

El doctor va dir que feia de mal treure, aquella bola d’enyor, i que si no li era gaire empipadora… que ja s’hi avesaria, com qui té vint-i-un dits o una esquerda al parabrisa.

D’aleshores ençà, endevina la tardor i se li indigesta el Serrat.

Aquesta entrada s'ha publicat en Matriu el 20 de setembre de 2016 per Bel Zaballa

Juliol és ella

Deixa un comentari

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Matriu el 4 de juliol de 2016 per Bel Zaballa