El pòsit del 12 d’octubre

És 12 d’octubre de 2018 i encara és dia festiu al calendari oficial de les nostres feines de cada dia.*

(*És festiu i pobre de tu que vagis a treballar si ho fas per alguna raó no econòmica com ara de consciència o una bajanada d’aquestes. Si ets un comerç, endavant, que el sistema capitalista t’empara.)

I ho podria deixar aquí, amb un que cadascú tregui les conclusions que li semblin i faci totes les metàfores que se li ocorrin. Perquè podria servir aquesta nímia dada com a punt de partida d’un balanç amarg, justament un any i dos dies després de la no-declaració de la República, de la declaració de vuit segons, de la declaració i suspensió, o com en vulgueu dir, de l’error més gros de l’últim tram del procés, segurament.

Estic massa desorientada per a escriure res sobre els esdeveniments político-parlamentaris de les últimes hores, sóc d’aquest fragment de la població que quan a l’hora de sopar li demanen amb ulls decebuts que com ho veu, diu que mira, ja no entenc res, i aviat desvia la conversa.

A més, és 12 d’octubre, festa grossa a Espanya, que celebra l’anomenada Hispanitat amb exhibició ostentosa de força militar, que commemora la cruel conquesta d’Amèrica, el genocidi, aquell antic Día de la Raza. I encara avui, més de cinc segles després, l’actitud colonialista és evident a banda i banda de l’oceà. És 12 d’octubre i jo penso en Eduardo Galeano.

El penso i el fullejo, ell que va saber narrar tan bé la història de l’Amèrica Llatina. I obro Los hijos de los días per la pàgina del 12 d’octubre i sembla que el sento, amb aquella veu parsimoniosa i les celles enfilades, ‘en 1492, los nativos descubrieron que eran indios…’

Podria fullejar-lo més sovint, i segurament em lluiria més el pèl, però amb ell tinc la certesa que, com a mínim, el rellegiré una vegada l’any. I em deixaré acomboiar una mica per aquella prosa que filava prim, que apuntava, que era tendra amb els desprotegits i els ningú, i implacable amb els mesquins i els poderosos, que desterrava històries petites per a narrar la història en majúscules, sense alçar la veu, que explicava poèticament, que abraçava quan calia i galtejava a qui s’ho mereixia, que sacsejava amb suavitat l’ànima i la consciència. I no sé per què faig anar el pretèrit, si tots aquests verbs són ben presents.

L’altrecidi, en va dir, de l’assassinat i la mort d’indígenes en nom d’Espanya i el cristianisme o a conseqüència de la seva arribada a aquelles terres que ja tenien habitants. Passen els anys, passen els segles, i hi ha actituds que no canvien, hi ha una mena de gen colonial que és imbatible al pas del temps. ‘Al principi, el saqueig i l’altrecidi van ser executats en nom del Déu dels cels. Avui es compleixen en nom del Déu del progrés.’ Hi ha el racisme, encara, i una piràmide de classes socials que, com deia Galeano, és de color fosc a la base i clara a la cúspide. Amb aval democràtic.

«De cada dos peruans, un és indi, i la constitució del Perú diu que el quítxua és un idioma tan oficial com l’espanyol. Això diu la constitució, però la realitat no ho sent. El Perú tracta els indis com l’Àfrica del Sud tracta els negres. L’espanyol és l’únic idioma que s’ensenya a les escoles i l’únic que entenen els jutges i els policies i els funcionaris. (L’espanyol no és l’únic idioma de la televisió, perquè la televisió també parla anglès.) Fa cinc anys, els funcionaris del Registre Civil de les Persones, a la ciutat de Buenos Aires, es van negar a inscriure el naixement d’un nen. Els pares, indígenes de la província de Jujuy, volien que el nen es digués Qori Wamancha, un nom de la seva llengua. El Registre argentí no ho va acceptar perquè era un nom estranger.

Els indis de les Amèriques viuen exiliats en la seva pròpia terra. El llenguatge no és un tret d’identitat, sinó una marca de maledicció. No els distingeix; els delata. Quan un indi renuncia a la seva llengua, comença a civilitzar-se. Comença a civilitzar-se o comença a suïcidar-se?»

El genocidi, les petites històries que fan entendre el passat i el present, l’imperialisme, el capitalisme que va descobrir Amèrica el 12 d’octubre de 1492, també els va narrar en aquest article, ‘Cinco siglos de prohibición del arcoiris en el cielo americano’, de 1992. L’hauria transcrit tot sencer, però no tindria gaire sentit (ací, i a moltes altres webs, el podeu llegir). Només un parell de paràgrafs, avui que continuen menyspreant llengües ancestrals fins a fer-les desaparèixer, avui que és 12 d’octubre i hi ha famílies separades per murs de formigó, que encara hi ha un benestar només accessible a pells clares, avui que als discursos xenòfobs no els calen caretes ni edulcorants. Avui que penso en Eduardo Galeano i l’enyoro.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Continua llegint

Jo també m’ofego, benvolguda Coixet

Diu Isabel Coixet que l’ambient és asfixiant i irrespirable, amb tants llaços grocs pels carrers i el procés i tot plegat. Mira, jo també m’ofego. Ho he pensat manta vegada, i d’uns mesos ençà, encara més. L’última, abans-d’ahir, quan el jutge va decidir de processar l’actor Willy Toledo per haver-se cagat en déu. Sí, és irrespirable.

A uns els asfixia trobar-se llaços grocs pel carrer. No sé si perquè els incomoda que els recordin que hi ha persones tancades a la presó encara un any després per no haver comès cap delicte o si és que els brota tot d’una l’esperit ecologista. Tant de bo sempre aquesta preocupació pel plàstic que sí que asfixia, literalment, gavines i peixos i que amenaça la fauna marina del planeta.

Uns altres ens sentim asfixiats per les mordasses amb empara legal que fan callar, que no deixen dir, que empresonen el pensament i l’opinió, que obliguen a deixar el país. Sí, és irrespirable, jo també m’ofego, benvolguda Coixet.

Continua llegint

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] Continua llegint

Que l’amor s’hi posa

Té vora cinc anys i, dins d’allò que és possible i amb les contaminacions pròpies de viure en societat, la criatura va creixent en un entorn sa, sense prejudicis ni idees gaire estúpides en general. Un dia em va explicar que el seu color preferit era el rosa, que a l’escola li havien dit que era el color de l’amor i això li agradava especialment. A mi també em va agradar especialment sentir-li-ho dir perquè vaig recordar una conversa que havíem tingut temps enrere, quan vaig oferir-li un got de llet i el va rebutjar perquè el got era de color rosa i el rosa era un color de nenes, li ho havia dit no sé qui. Pocs minuts després, sortosament, mentre servidora recuperava la mida normal dels ulls, va agafar el got i va beure’n la llet. Havíem convingut que els colors no eren de nens o de nenes, quina mena de sentit tindria, que tots els colors eren de tots. I que allò era un coi de got de llet, va.

Un altre dia, anava tot cofoi amb la seva gorra rosa i un senyor amb qui es va creuar a l’escala li va deixar anar que com era que duia una gorra rosa, que el rosa era un color de nenes. Per sort, la criatura en qüestió ja estava de tornada, li va replicar ben orgullós que el rosa era el color que més li agradava i aquell senyor va prosseguir el seu camí suposem que amb un petit curtcircuit cerebral. I visca el rosa, que l’amor s’hi posa.

El rosa. El rosa i el blau. La nena i el nen. Tot ben binari, com si no hi hagués més colors. I que et recordin constantment que si vas néixer mascle, blau, i si vas néixer femella, rosa. El rosa i el blau, però sobretot el rosa. (No em sembla que el blau estigui tan connotat, ja em corregireu.) Encara. Pilota i tutú, i vinga els tòpics que crèiem superats però es veu que no. Que al bressol comencen les diferències que faran que tantes nenes siguin més insegures que no pas ells i que tantes menys s’apuntin a estudiar enginyeries, que tantes comencin a treure la pols de casa i fer el lavabo mentre tants esperaran sempre més trobar-se l’esmorzar a taula. El rosa com a exemple més bàsic, simple, elemental, si és que s’ha de ser sabatot. Però encara. Continua llegint

Fer-la anar (i treure-la del pedregar)

Omplen titulars durant uns quants butlletins informatius, salten alarmes, un altre report de la Plataforma per la Llengua que ens carreguem a l’esquena. Diuen que perdem parlants habituals. La xifra: tres-cents mil. Tres-cents mil parlants menys que fa deu anys. I més enllà dels zeros i els camps de futbol que s’omplirien, la dada: avui hi ha menys gent que parla català. Tot i entendre’l, no el fa servir. Sigui per complexos, perquè no li cal, perquè l’interlocutor no l’entén, perquè no li surt de la fava, pel que sigui. El català recula i perd parlants. Hi ha motius perquè saltin les alarmes, sí.

Som en aquest punt del trajecte on ens trobem una bifurcació. Podem agafar el camí cap a la normalització lingüística (de debò, vull dir) o podem emprendre el que ens portarà a la substitució lingüística, que de fet és on hem posat el peu. I no es tracta de ser innecessàriament catastrofista, és que la situació és tan greu com sembla, i és evident que el bonisme, els autoenganys, haver-nos ficat la llengua al cul i negar la realitat no han servit de gaire fins ara, ans al contrari. Continua llegint

Ens violen, i si no ho sabies ja ho saps

No vaig poder llegir sencera la sentència, ho reconec. I quan fa una estona que llegeixo articles i testimonis aplegats a l’etiqueta #cuéntalo he d’aturar-me, marejada. Passen hores fins que aconsegueixo fer baixar la bola que m’oprimeix la boca de l’estómac. Fa dies que s’acumula la ràbia contra tots els agressors impunes (i aquí el masculí no és genèric) de tota la història, el malestar d’haver pogut sentir part d’aquell dolor, el fàstic de la connivència, que la ment humana pot tenir una capacitat aclaparant de no voler veure les coses que té davant dels nassos. Sí, és una guerra.

Ens hem escandalitzat –n’hi ha per a això i molt més– amb la sentència del cas de la Manada. Hem exclamat, com pot ser? Hem volgut sortir al carrer amb tenalles i cridar miserables desgraciats. Tot plegat és tan bèstia, tan repugnant, i l’argumentació jurídica i la reacció corporativista dels magistrats tan denigrant, que ha esclatat tot. Malgrat que de casos així, n’hi ha més sovint que no ens pensem. Si més no, sembla que ja no és possible continuar mirant cap a una altra banda. Vull creure-ho. I en un món en què tothom, des de casa seva, pot explicar-se amb dos-cents vuitanta caràcters, la cosa s’ha tornat onada. Continua llegint

Perfums de Sant Jordi

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

‘La nit ja dura massa’

Fa tanta por, la por.

Escrivia Manuel de Pedrolo: ‘La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.’ I em sembla que és bastant això, encara avui.

Que la por ens paralitzi, que ens empenyi a fer allò que volen els altres per no contradir-los, per no fer-los enfadar, talment com si encara no ens haguéssim deslliurat de la mentalitat de servents. Sí, amo. I els amos, perquè ho són i sovint els deixem ser-ho, ja ho tenen per la mà, això de maltractar, d’amenaçar, de prohibir coses i permetre-les com els vingui en gana, de donar ordres, moltes vegades pel sol fet de sentir el gust de donar-ne. Sí, amo. Quina por, la por. Que ens fa aferrar-nos a la nostra minúscula parcel·la no fos cas que, més enllà, el buit sigui un abisme sense fons. Que irracional, la por. Que no deixa veure que el buit que des de dins sembla un abisme és molt probable que s’assembli més a la llibertat que a una altra cosa. Fa por, la por. Sobretot quan hi ha raons per a tenir-ne, i és cert que també n’hi ha. A guerra bruta no els guanya ningú, a hores d’ara compto que no queda ningú per escarmentar. Guerra bruta que vol dir clavegueres, espionatge, amenaces, xantatge. I no són paraules i prou, no és cap capítol de Peaky Blinders, són coses tan tangibles que espanten, és clar que espanten. Però la por els dóna força, i és per això que en fa, de por.

‘No ens hauran vençut fins que ens resignem.’ Continua llegint

Anava partera

Detall de l’exposició ‘My Birth’ de Carmen Winant al MoMA.

Preludi

Em rebrego entre crits avortats a la sortida de la gola per falta d’aire. Tinc l’esquena xopa, arrapada al respatller plastificat. Tota eixarrancada, les cames em pengen des dels genolls, com pèndols. Hi ha algú amb mascareta que em furga matusserament, alguna cosa m’esqueixa les entranyes, i jo empenyo com si anés restreta, amb l’abdomen a punt d’esbotzar-se de tant com tiba i colpeja, i diria que estic parint.

Em desperto suorosa i desubicada, trigo uns segons a adonar-me del malson. Em trobo estirada dins el meu llit, panxa enlaire, amb les cames en forma de rombe, com una granota, i les mans repenjades sobre el baix ventre. Quin descans, ja ha passat.

Unes hores més tard, em truca ma germana: ha passat la nit del lloro, amb uns dolors tan punyents, dels que tiben i colpegen el ventre i immobilitzen enmig del carrer, que el ginecòleg li ha dit que faci repòs el temps que queda d’embaràs.

Fuga

Feia dies que m’havia de venir la regla. Massa dies, si havia de fer cas a l’app que em demanava insistentment did you forget to input your period? Cagundena, no, I didn’t forget anything, don’t pressure me. Tenia mal d’ovaris, els pits inflats, però no hi havia manera. S’acostava el dia que ella sortiria de comptes. Com et trobes? Començo a tenir dolors, però encara res. El retard va durar fins que ella va començar a anar de part. He tacat una mica, em sembla que serà aquesta nit, podries venir? L’úter em bategava amb petites punxades quan vaig agafar el tren, la seva criatura es preparava per sortir. M’havia pres un calmant, però estava adolorida. Ella inclinava el tronc per repenjar-se a la taula i deixava anar l’aire suaument. Això pot trigar hores, miraré de dormir una mica. Em vaig col·locar la copa menstrual i jo també vaig anar a estirar-me. Fins que, de matinada, vaig sentir com gemegava queixosa. Em vaig tancar amb ella al lavabo, després d’una dutxa. Dóna’m la mà. I un altre cop aquell gemec etern i la contracció que li feia tremolar braços, i cap, i esquena, i cames. Els seus dits marcats al meu braç. Mentrestant, jo inspiraaaaaava i expiraaaaaava lentameeeeent, i li acaronava l’esquena. Passada la contracció, es va incorporar. Calia aprofitar els moments de distensió, i es va rentar les dents. En ve una altra, Bel. I tornem-hi. L’aguantava mentre s’estremia tota, respirava amb ella, li fregava els ronyons. Això és insuportable. T’ho recordaré quan em tornis a dir que els teus fills necessiten cosins, nena. No, no t’ho diré mai més, t’ho juro. I aquell gemec com de cantaora. Això de les contraccions és molt esquizofrènic. Es va tornar a posar dreta i va agafar el llapis d’ulls. Ara et pintes, tu? Ai, una mica! Saps que la C., la meva amiga, m’explicava que quan es va posar de part el marit anava tot atabalat i ella li va dir, espera un moment, que m’he de planxar els cabells, que no puc anar amb aquestes pintes a parir! I l’anècdota ens va fer pixar de riure; literalment, de fet. Ai, ai, ai, que en ve una altra. Es va acabar el riure nerviós i van tornar els gemecs i els espasmes. I quan va acabar la contracció, ho vam aprofitar, passa’m els leggins i els mitjons. En va venir una altra, ara ja eren molt seguides. Ja no hi havia estona distesa per a riure. T’anirem informant des de l’hospital.

Hi érem ella i jo, allà, l’una amb dolors de part i l’altra acompanyant-la, amb dolors de regla, però jo sabia que hi érem totes tres. Lo estás haciendo muy bien, cariño. Com tantes altres vegades que ens ajuntàvem al lavabo, que era el nostre lloc de reunió, l’una a la dutxa, l’altra traient-se pèls de les celles amb les pinces i l’altra fent un riu o, senzillament, asseguda al vàter fent-la petar. Allà, passant les primeres hores del part, hi érem totes tres. També.

És aquí on volien dur-nos?

Ja veus on som. Enlairant cartells enginyosos per a exigir drets tan bàsics, tan fonamentals, que cap societat democràtica no s’entén si no els té. Em demano si no som on volien dur-nos. I ja em disculpo d’entrada: potser aquest grapat de ratlles tindran flaire de capficament, però és que les he començades a escriure amb les celles arrufades*.

D’acord, res de nou, res que no sabéssim. Tantes vegades l’estat espanyol ha ensenyat la poteta i tantes vegades hem obert la porta confiats, que a hores d’ara ja no ens empassem cap conte. I tanmateix, fa quatre dies encara sentíem que ui, no, això no s’atrevirà pas a fer-ho. I han anat passant els dies, els mesos, i la regressió democràtica, la vulneració de drets fonamentals ha estat tan flagrant, que no em sé imaginar la feinada que ve ara per a recuperar-los i fer-los valer.

Que ens havíem arromangat i fet la pinya més gran per un objectiu comú, que era la independència; i després ens trobàvem arromangant-nos per defensar les urnes, que és la sobirania, que és la veu del poble, que és qui mana; i ara ens pleguem les mànigues fins als colzes i els pantalons fins als camals per defensar el dret fonamental de dir què pensem sense que ens tanquin a la garjola, d’expressar-nos i manifestar-nos i queixar-nos lliurement i sense por.

He dit por? L’hem mastegada, l’hem vista als ulls dels altres. Encara que no quedi bé dir-ho, encara que ho diguem fluixet. Lògica i legítima, la por, començant per la meva. Ara: de què serveix empassar-se-la? Si volem ser persones lliures en una societat lliure, potser caldrà aplegar totes aquestes pors i escopir-les. I fer que valgui la pena viure. L’alternativa a plantar cara és mossegar-se la llengua fins que, de tan adolorida, ja no puguem ni parlar. Qui vol donar-los el gust de tenir-nos muts?

Demà pots ser tu, puc ser jo, i malament rai si això ens intimida, per molt legítim que sigui el sentiment. Jo no vull viure en un lloc on la gent tingui por de dir què pensa, i fa mesos que això passa; on hàgim de recórrer a metàfores i fer reunions clandestines per por que ens vinguin a buscar (un altre cop de matinada); on ens hàgim resignat a viure entre murs, cansats d’intentar-los saltar. Davant aquesta regressió democràtica tan bèstia i impune de l’estat espanyol, és més necessari que mai no callar.

Ja veus on som. Fent accions per a defensar els drets civils més bàsics. I em demano si no som allà on volien: tan ocupats entomant la repressió constant de cada dia i havent de batallar pels drets més elementals que no tinguem temps d’avançar en el camí que havíem començat a fer cap a la República.

(*Encara no s’havien aturat les rotatives per l’alliberament de Puigdemont a Alemanya. Això no canvia el grau de repressió de l’estat espanyol, però sí una mica l’ànim i, per què no, potser també les esperances.)

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Missió: esbrinar qui era Manuel de Pedrolo

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo? Continua llegint

Agermanades, que és més suportable

Sona un bolero al tocadiscs i em deixo endur per la música fins que ja no puc fer veure més que no sento què diu la cantant, tan angoixada ella perquè l’han deixada i sense aquell home no sap què fer amb una vida que es veu que serà una merda tota sola. Ja ho sé, que tots ens hem sentit així alguna vegada, ai, el desamor, però deixo anar un, a la mè, tu, que això no s’aguanta per enlloc i quin mal que ens han fet aquestes lletres. I tanmateix, que no deixin de sonar els boleros i de treure’ns a ballar.

No sé des de quan tinc graduades les ulleres per a enfocar en violeta a més de corregir la miopia, sé que ja no puc mirar res sense passar per alt el biaix masclista. Em passa amb cançons, amb films i, és clar, amb un dia a dia ple de comentaris i gestos que encara no ens hem tret del damunt.

Som les filles d’aquelles dones que no solament assumien la criança dels fills –d’un, de dos, de tres– i cada matí els tenien preparada la roba, l’esmorzar i el dinar perquè quan arribessin només l’haguessin de posar al microones, sinó que també tenien el cap estructurat per saber què hi faltava, a la nevera, i quines rentadores havien de posar. Som les filles que durant anys ens vam trobar sempre net el lavabo, i la roba planxada dins l’armari, i el menjar en un tàper, i que durant anys tot allò ens semblava normal perquè és el que havíem vist fer sempre. Fins que un dia alguna cosa ens va fer veure que no, que no era normal. Potser algú de fora, ens en va avisar: pst, que no feu res, vosaltres? Com és que ta mare és l’única que s’aixeca de la taula i serveix i despara i renta els plats i deixa la casa com una patena mentre tu passes una estona escarxofada al sofà o ets a l’habitació tancada acabant els deures? I ell, què fa ell? Ah, ell té coses d’home per a fer. Feines de despatx i coses importants. Que no en té, de feina, ella, també? Que no treballa vuit o nou hores cada dia fora, també? Que no podria escarxofar-se al sofà, ella, també? Que no podria mirar una pel·li o llegir un llibre tranquil·lament sense haver de pensar si marit i criatures tindran la roba neta demà i menjar per a dinar i si ha quedat pols en algun racó de casa?

Som les filles de les superdones que no volem ser. Que les respectem i admirem perquè sabem totes les coses que feien: les hem vistes, viscudes, les hem arribat a comprendre. Però precisament per això encara tenim més clar que així no. Que hem matat l’àngel de la llar de la Woolf, siguem escriptores, mestres, caixeres, dissenyadores, traductores, arquitectes, cuidadores o investigadores, perquè és l’única manera de començar a viure, ja ho escrivia la Capmany fa anys. Que volem estimar des de la llibertat, sense dependències ni toxicitats.

I, tanmateix, puc dir sense por d’equivocar-me que no és gens fàcil. I que els àmbits íntims, personals, domèstics, són els més difícils de canviar. Per això és tan important fer polític tot allò personal. S’acostava el Vuit de març i pensava si escriuria sobre micromasclismes, sobre jotambés o què podria dir de nou, i cada vegada sentia més clarament que no volia escriure sobre ells ni victimitzar-nos més encara, que tenia ganes d’unes ratlles en positiu, per molt que el bagatge no es pot esborrar, ni s’ha de. Que la millor cosa d’aquest Vuit de març, ara que sembla que ens hem començat a alçar en massa, som nosaltres. És la nostra germandat. És tenir-nos, saber-nos, acompanyar-nos, estimar-nos. La sororitat que recull el diccionari Alcover-Moll des del segle XV. (Veus? Ara faria un parèntesi sobre la quantitat de dones que hi ha en l’àmbit filològic i com en canvi i també aquest és un món encara dominat pels homes.) D’acord, és aconseguir de sumar-hi també els homes i fer tots plegats una societat feminista, que és l’única per la qual val la pena de lluitar. Però és, sobretot, tenir-nos les unes a les altres. Germanes.

Que la vaga feminista sigui un èxit de totes nosaltres, deslliurades de davantals i sostenidors imposats. Que no sigui flor d’estiu sinó un punt d’inflexió, ja sense aturador. Perquè només essent lliures cadascuna de nosaltres podrem viure en un lloc lliure.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Què ens costaria sacrificar-nos

No me’n sé avenir, dic mentre deixo l’abric i la bossa repenjats al respatller de la cadira. Un cafè, si us plau. Sol? Bé, i sucre, si pot ser. Torno la mirada a la col·lega, que decideix entre els cinquanta mil tes de la carta. Què vols que et digui, fa dies que no entenc res. Comentàvem la jugada des de la cantonada. La típica conversa encetada amb un, i què, tu com ho veus?, que serveix més per a esporgar judicis i teories que no per a anar enlloc, però que ai las si no les tinguéssim.

Quan surti publicat aquest article potser ja s’han posat d’acord en l’estratègia i ja tenim programat un ple d’investidura, i potser hauran decidit que sí, que investim Puigdemont, i jo pensaré, és clar que sí, no podem fer res més, o potser hauran decidit que no, que millor un altre, en pro de l’efectivitat amb què tant s’omplen la boca, i jo tornaré a dir, és que no entenc res, i d’aquí a uns dies ja ho hauré començat a entendre i segurament conclouré que d’acord, si ho han decidit així, deu ser que és la millor manera, i confiem-hi per enèsima vegada. Hi ha dies que costa més, de confiar-hi. Però tu, des del teu racó, què vols fer, què vols dir, prou feina tens a entendre-ho, a comprendre-ho tot, sobretot el dolor de què parlava Francesc Serés l’altre dia.

Més enllà de la brúixola que fa el boig i que belluga l’agulla incapaç de fixar una direcció clara, sí que hi ha uns fets ben determinats i determinants, i és a això que m’agafo, són aquestes les coses que recordo, que em recordo, per no oblidar la ignomínia, per tenir clar que, sigui quina sigui la direcció que marqui avui la brúixola, el nord és inequívoc. Continua llegint

Per què ploreu, desgraciades?

Les consideraríem desafortunades, si haguessin estat unes declaracions fetes en un moment calent, sense pensar, passant pel carrer. Però no. Aquests senyors eren asseguts davant una comissió parlamentària, es devien haver preparat la compareixença. Les penoses i insultants comparacions del conflicte catalano-espanyol amb la violència de gènere fan venir gitarada. No sé quantes vegades caldria dir-ho perquè quedés clar, però feu-nos cas, de debò: deixeu estar aquestes comparacions. No sé si us adoneu de com en són, d’ofensives. Continua llegint

Escriviu-nos aviat

Què en farem, de totes aquestes cartes electròniques aplegades sota contrasenya, qui sap si etiquetades, deixades de la mà de google o del hardware de torn? M’ho pregunto sovint, quan llegeixo epistolaris de temps pretèrits i penso en la correspondència d’avui. I si hi he tornat a pensar ara, és per les Cartes a Mahalta que aquests dies em duen a Puig d’Olena i a les habitacions de Màrius Torres i Mercè Figueras.

Què tenen les cartes, que les fa tan atractives i estimulants? Potser és aquest endinsar-se en la intimitat d’uns altres i esbrinar-los consciències i debilitats. Perquè ens agraden les històries i les vides, i què pot haver-hi de més vivencial, quotidià, identificatiu i, d’aquí, sovint, universal, que les històries que s’expliquen en les cartes? Continua llegint