saudade

te he vuelto a soñar. te veía a lo lejos, que venías sonriendo y espléndida, como cuando quedábamos en la esquina de la pescadería para ir al centro y acelerabas aún más el paso los últimos metros con un qué-guapa-estás. tú estabas guapísima esta noche, creo que eras la de la foto esa que sales con las tías, no podías ser aún mi madre, tendrías unos veinte, pero lo eras, que te he vuelto a soñar. nos abrazábamos y no parábamos de sonreír, ay-qué-alegría, después de tanto tiempo sin vernos. casi cinco años. ​n​os sentábamos en la hierba, aún acariciándonos la cara y riéndonos yo no sé de qué, si era risa tonta o de algún chiste macabro tuyo. y entre abrazos y risas me he despertado. el regreso abrupto y desorientado de cada vez que te sueño, y un llanto desasosegado. de no soportar la verdad mientras la entiendo.

Nova York, quinze dígits de sol a sol

Entre làpides i estanys, mausoleus i arbres majestuosos, des de dalt d’aquest turó de l’altra banda de l’East River, hi ha les millors vistes de Manhattan. Som al cementiri de Green-Wood, el punt més elevat de Brooklyn, i allà baix, la veieu?, l’estàtua més famosa del món és una de les primeres a donar la benvinguda a la ciutat de Nova York.

No sé si la gent sol anar als cementiris quan va de visita per aquests mons de déu. N’hi ha que valen molt la pena. A mi m’agraden, els cementiris. I posats a començar una ruta per la ciutat sobre la qual es deuen haver escrit més guies i llibres i filmat més escenes i que ja no deu quedar gairebé cap català que no l’hagi trepitjada, posats a escriure’n, deia, començarem per un lloc un pèl menys clàssic i igualment aconsellable.

Aquest de Green-Wood és un dels primers cementiris rurals que es van fer als Estats Units, el 1838, al mateix turó que mig segle i escaig abans havia estat escenari de la batalla de Long Island. Quan les ciutats començaven a quedar-se sense espai per a tombes, van haver d’anar als afores per continuar soterrant els morts. Cent noranta-quatre hectàrees de prats, estanys, escultures i un dels arborètums més importants de Nova York. Tothom volia passar l’eternitat aquí, era un lloc idíl·lic. Expliquen els entesos que Green-Wood va inspirar el disseny de Central Park, a Manhattan, i de Prospect Park, que és a la vora i que és una altra joia encara mig amagada a les guies turístiques convencionals. Després hi podem anar.

Podríem enfilar cap a Manhattan amb metro, ‘take the A train‘ fins a Harlem, que diu la cançó, però aquí hem vingut a caminar, ja ens farem un fart d’anar sota terra. Amb la veu d’Ella Fitzgerald, ens n’anirem cap al barri de Dumbo i travessarem el pont de Brooklyn, si us abelleix. Gaudiu de les vistes, i aneu pel carril que toca, que hi passen moltes bicicletes.

[Article publicat a VilaWeb] Continua llegint

Perfums de Sant Jordi

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlàtov, El parc.

Anava partera

Detall de l’exposició ‘My Birth’ de Carmen Winant al MoMA.

Preludi

Em rebrego entre crits avortats a la sortida de la gola per falta d’aire. Tinc l’esquena xopa, arrapada al respatller plastificat. Tota eixarrancada, les cames em pengen des dels genolls, com pèndols. Hi ha algú amb mascareta que em furga matusserament, alguna cosa m’esqueixa les entranyes, i jo empenyo com si anés restreta, amb l’abdomen a punt d’esbotzar-se de tant com tiba i colpeja, i diria que estic parint.

Em desperto suorosa i desubicada, trigo uns segons a adonar-me del malson. Em trobo estirada dins el meu llit, panxa enlaire, amb les cames en forma de rombe, com una granota, i les mans repenjades sobre el baix ventre. Quin descans, ja ha passat.

Unes hores més tard, em truca ma germana: ha passat la nit del lloro, amb uns dolors tan punyents, dels que tiben i colpegen el ventre i immobilitzen enmig del carrer, que el ginecòleg li ha dit que faci repòs el temps que queda d’embaràs.

Fuga

Feia dies que m’havia de venir la regla. Massa dies, si havia de fer cas a l’app que em demanava insistentment did you forget to input your period? Cagundena, no, I didn’t forget anything, don’t pressure me. Tenia mal d’ovaris, els pits inflats, però no hi havia manera. S’acostava el dia que ella sortiria de comptes. Com et trobes? Començo a tenir dolors, però encara res. El retard va durar fins que ella va començar a anar de part. He tacat una mica, em sembla que serà aquesta nit, podries venir? L’úter em bategava amb petites punxades quan vaig agafar el tren, la seva criatura es preparava per sortir. M’havia pres un calmant, però estava adolorida. Ella inclinava el tronc per repenjar-se a la taula i deixava anar l’aire suaument. Això pot trigar hores, miraré de dormir una mica. Em vaig col·locar la copa menstrual i jo també vaig anar a estirar-me. Fins que, de matinada, vaig sentir com gemegava queixosa. Em vaig tancar amb ella al lavabo, després d’una dutxa. Dóna’m la mà. I un altre cop aquell gemec etern i la contracció que li feia tremolar braços, i cap, i esquena, i cames. Els seus dits marcats al meu braç. Mentrestant, jo inspiraaaaaava i expiraaaaaava lentameeeeent, i li acaronava l’esquena. Passada la contracció, es va incorporar. Calia aprofitar els moments de distensió, i es va rentar les dents. En ve una altra, Bel. I tornem-hi. L’aguantava mentre s’estremia tota, respirava amb ella, li fregava els ronyons. Això és insuportable. T’ho recordaré quan em tornis a dir que els teus fills necessiten cosins, nena. No, no t’ho diré mai més, t’ho juro. I aquell gemec com de cantaora. Això de les contraccions és molt esquizofrènic. Es va tornar a posar dreta i va agafar el llapis d’ulls. Ara et pintes, tu? Ai, una mica! Saps que la C., la meva amiga, m’explicava que quan es va posar de part el marit anava tot atabalat i ella li va dir, espera un moment, que m’he de planxar els cabells, que no puc anar amb aquestes pintes a parir! I l’anècdota ens va fer pixar de riure; literalment, de fet. Ai, ai, ai, que en ve una altra. Es va acabar el riure nerviós i van tornar els gemecs i els espasmes. I quan va acabar la contracció, ho vam aprofitar, passa’m els leggins i els mitjons. En va venir una altra, ara ja eren molt seguides. Ja no hi havia estona distesa per a riure. T’anirem informant des de l’hospital.

Hi érem ella i jo, allà, l’una amb dolors de part i l’altra acompanyant-la, amb dolors de regla, però jo sabia que hi érem totes tres. Lo estás haciendo muy bien, cariño. Com tantes altres vegades que ens ajuntàvem al lavabo, que era el nostre lloc de reunió, l’una a la dutxa, l’altra traient-se pèls de les celles amb les pinces i l’altra fent un riu o, senzillament, asseguda al vàter fent-la petar. Allà, passant les primeres hores del part, hi érem totes tres. També.

Missió: esbrinar qui era Manuel de Pedrolo

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo? Continua llegint

Jon Landaburu o com endinsar-se en el pensament dels pobles per mitjà de la llengua

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes. Continua llegint

John Reed i la gran crònica de la Revolució Russa: cent anys dels dies que trasbalsaren el món

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

I, tanmateix, la gent persisteix

Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia. Continua llegint

Correctors i escriptors: les cinc regles de Botsford

Una nit d’agost, abans que ens caigués gairebé a sobre el ventilador del sostre del bar, uns quants xerràvem de la feina, per variar, de l’escriptura dels periodistes i el paper dels correctors. I l’Eli em va recomanar un article sobre l’edició de textos que havia llegit en un bloc: ‘Com s’edita un text: les cinc regles de Botsford.’ Vaig guardar l’enllaç per a l’endemà al matí, que no eren hores. Havent-lo llegit, em va venir de gust de traduir-lo al català i publicar-lo perquè l’havia trobat molt bo. Vaig escriure a l’autor del bloc, Daniel Gascón, per demanar-li permís per a traduir la seva traducció castellana. ‘Por supuesto, encantado.’ Vaig començar a obrir pestanyes amb el botó dret i vaig anar esbrinant unes quantes coses sobre Gardner Botsford. He trobat aquell fragment original a Google Books i he vist que les cinc regles d’or de Botsford han estat reproduïdes ara i adés en blocs i articles. Però com que no les he trobades enlloc en català, heus-les ací. Continua llegint

Joan Fuster, amb totes les lletres

Joan Fuster i Ortells se’n va anar amb el solstici d’estiu del 1992. Avui fa vint-i-cinc anys. En tenia seixanta-nou, i ens deixava, com a llegat, desenes d’obres en què va plasmar el seu pensament. I molt més. Pare intel·lectual dels Països Catalans i un dels assagistes més importants del segle passat, va influir en la seva generació i totes les que l’han succeït. Brillant, lúcid, irònic, agut… Els adjectius elogiosos, que ell tant defugia, podrien allargar aquesta introducció línies i més línies. Per a retratar aquell home alt amb la cigarreta sota el bigoti, hem optat per una fórmula que ell també va fer servir en una de les seves obres més destacades: el diccionari. Us convidem a passejar pel món de Joan Fuster, de la a a la ve doble. (Les citacions han estat extretes d’articles, llibres, entrevistes i cartes.)

[Un diccionari fusterià a quatre mans amb Pere Cardús per a VilaWeb]

Cafè sense sucre

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Avesar-s’hi

Va empassar saliva per fer-la tirar avall, però se li’n va anar per l’altra banda. Va tossir i es va picar fort contra el pit, amb els ulls cada cop més granats. Finalment, la nosa li va quedar embarrancada entre les costelles quarta i cinquena, i va tornar a respirar.

El doctor va dir que feia de mal treure, aquella bola d’enyor, i que si no li era gaire empipadora… que ja s’hi avesaria, com qui té vint-i-un dits o una esquerda al parabrisa.

D’aleshores ençà, endevina la tardor i se li indigesta el Serrat.

Juliol és ella

Juliol és ella.
És dinar fred amb la finestra oberta i la llum filtrada pel groc del tendal del balcó.
És anar sense sostenidors, és abaixar persianes.
És agafar tovallola, crema solar i raquetes i anar-nos-en juntes a Vilanova.
Són els primers gelats de la temporada, de torró o de llimona, són novel·les gruixudes i quadernets d’estiu.
És anar descalça, és gaspatxo i síndria, és tenir un vano a cada bossa i racó de la casa.
És el nostre sant, sense grans festes, però nosaltres. És fer-me un regal tot i saber que acabaria tornant a la botiga. El detall, el no me n’oblido, i felicidades cariño.
Ella és olor i llum de juliol.
Era.

 

Caiguda lliure

free-falling

«rebaixar
2 pron Humiliar-se, abaixar-se. S’ha rebaixat tant que ja no li queda dignitat.» (Gran diccionari de la llengua catalana)

 

 

 

Cap avall no hi ha sostre, diuen. Però bé hi deu haver un fons, en algun moment, que impedeixi continuar el descens. Un fons que aturi la caiguda. Que deixi el cos masegat per totes bandes, d’acord, però que no doni cap més opció que la d’aferrar-se amb les urpes a la paret i grimpar cap a la llum.

A tu també m’hi aferrava, amb les ungles i amb les dents. I amb la llengua i els malucs i els dits dels peus. Un dia ho haurem d’aturar, avisàvem perquè no fos dit. Les cartes, damunt la taula, però una vegada més i prou. Assedegats, ens xarrupàvem la vida. Mira’m. Vull morir-me així, aquí dins. Aquesta vegada és l’última. Fins que va ser veritat.

Dic el teu nom que no puc dir, el dic ensordit per la fressa de la dutxa, el dic amb el raig d’aigua apuntant la ment en blanc. Torno a ser sobre els teus ulls, torno a arrapar-te entre els genolls. Gemego el teu nom aquí dins que ningú no el sent perquè se l’empassi l’aigüera i s’arrossegui fins a la depuradora. Dos sons vocàlics d’un mot indesxifrable que em fan relliscar rajola avall, sempre avall, fins a culminar reclosa al plat d’acer. Xopa, aquí les llàgrimes tenen gust d’extracte d’alvocat sense parabens.

Quan va ser veritat, era tard. Ja ens havíem obert en canal.