Perfums de Sant Jordi

El menjador fa olor de roses, aquest matí. No recordo quan va ser l’última vegada. Es pansiran demà passat o l’altre, és clar, però en vindran més, ho sé. I si no, bé: el menjador ha fet olor de roses aquest matí. Diuen que a la meva edat ja hauria d’haver après a dir que no més sovint, tot i que m’havia convençut que en el meu cas l’avenç era haver començat a dir que sí. I totes les hores viscudes gràcies a haver fet, vinga, va, som-hi. Però sí, també hauria de començar a saber dir que no. De tot s’aprèn. I aquí una és més de passejar incògnitament i fer crònica de les coses vistes i sentides que no pas d’exposar-se a les vistes d’altri. Però sí, totes les coses viscudes per haver dit que sí, també. Toc, toc, la contradicció us envia salutacions cordials.

El dia més bonic de l’any, entesos. Però pixa-t’hi, si et ve de gust, amb tanta felicitat i tanta llum i tants llibres i tant d’amor i tanta roseta dels pebrots. No tens gaire espai, però heus aquí un estand amb una pissarra en blanc perquè hi deixis anar improperis i l’Scrooge que portes dins, si els altres segur que fingeixen, que no ho veus? Passa, passa, que ara ens asseurem en rotllana, direm el nostre nom de pila i ens explicarem anònimament.

D’aquest Sant Jordi, m’enduc el record amable d’un dia avall i amunt i un altre cop avall i les cares dels qui es van atansar demanant una signatura (jo, que mai no ho he entès, això de les signatures). Les meves nenes, que sempre saben com fer-me la millor companyia, i que cada dia les estimo més, l’editor que va aguantar sota el sol, les visites sorpreses de part de, companys de feina i ex-companys de facultat ensopegats enmig del passeig de Gràcia, la directora general destituïda, que amb el rebombori no vas signar-me el llibre, deia. I la rambla de Vilafranca, cares que feia anys que no veia, i ara una de la colla per aquí, ara un de la colla per allà, que ho fan passar més bé i sentir la certesa que me’ls estimo. (Què coi em passa? Deu ser la lluna.) La conversa amb la companyia que em va amenitzar l’hora llarga del final de la jornada entre copes de cava. Sí, Pep, d’aquí a deu anys en tornarem a parlar. Però vegem-nos –i llegim-nos– abans. Les capelletes, els rànquings, el poder i els interessos, que no tot és literatura i prou, ves.

Ben mirat, sort de l’amor, en totes les seves formes, que ens sosté i ens fa companyia en la felicitat i en la pena, en el goig i en el dol, en la salut i en la malaltia, en un parc de Brooklyn i a la plaça de la Revolució. M’ho recorden les roses, en plural, que aquest matí fan olor de futur.

«Encara que pugui semblar estrany, sentia una cosa que semblava amor.

Com podia ser? D’on sortia? De quina pila de porqueria? De quin racó profund d’aquella vida miserable i envilida? En quina terra erma i pobra creixien aquelles flors tropicals? Sota els rajos de quin sol?

Uns quants tallers plens de merda, noies vestides de manera vulgar… La guitarra, el vodka, aquella mena de dissidència penosa… I de cop i volta, ai Senyor, l’amor!

Com pot ser tan positivament inescrutable, aquest rei de l’univers!»

Sergei Dovlatov, El parc.

‘La nit ja dura massa’

Fa tanta por, la por.

Escrivia Manuel de Pedrolo: ‘La llibertat no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres.’ I em sembla que és bastant això, encara avui.

Que la por ens paralitzi, que ens empenyi a fer allò que volen els altres per no contradir-los, per no fer-los enfadar, talment com si encara no ens haguéssim deslliurat de la mentalitat de servents. Sí, amo. I els amos, perquè ho són i sovint els deixem ser-ho, ja ho tenen per la mà, això de maltractar, d’amenaçar, de prohibir coses i permetre-les com els vingui en gana, de donar ordres, moltes vegades pel sol fet de sentir el gust de donar-ne. Sí, amo. Quina por, la por. Que ens fa aferrar-nos a la nostra minúscula parcel·la no fos cas que, més enllà, el buit sigui un abisme sense fons. Que irracional, la por. Que no deixa veure que el buit que des de dins sembla un abisme és molt probable que s’assembli més a la llibertat que a una altra cosa. Fa por, la por. Sobretot quan hi ha raons per a tenir-ne, i és cert que també n’hi ha. A guerra bruta no els guanya ningú, a hores d’ara compto que no queda ningú per escarmentar. Guerra bruta que vol dir clavegueres, espionatge, amenaces, xantatge. I no són paraules i prou, no és cap capítol de Peaky Blinders, són coses tan tangibles que espanten, és clar que espanten. Però la por els dóna força, i és per això que en fa, de por.

‘No ens hauran vençut fins que ens resignem.’

El conseller de Cultura va arribar pocs minuts abans de començar l’acte. Quan va ser el torn de paraula del Casal Català, van fer l’única cosa digna i decent que podien fer: cedir-li la paraula improvisadament. I quan va haver parlat i va tornar a la seva cadira, el vam aplaudir. Molt. Molta estona. El tenia de cara, li veia els ulls emocionats, i per un moment vaig pensar que no sabria reprendre el fil, que no tenia gaire sentit obrir la boca, de fet. El cos em demanava d’atansar-m’hi i fer-li una abraçada, gràcies, aguanteu, no us oblidem, jo què sé, què es diu sense sonar ridícul a algú que s’ha hagut d’exiliar? No res, l’abraçada, l’abraçada que no vaig fer.

I es veu que una cosa tan natural i lògica ha fet enfadar tant l’amo que ara amenaça amb represàlies i està tothom molt crispat i nerviós i hi ha un gran rebombori. Doncs… resposta autocensurada.

‘La llibertat no consisteix a ser lliure dins d’uns límits, sinó en la possibilitat de franquejar-los.’

Gràcies, conseller de Cultura, per haver assistit i intervingut en l’acte commemoratiu de l’Any Pedrolo a la seu de la delegació de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les, on sou un ciutadà lliure. Alguns diuen que va ser un gest irresponsable, a mi em sembla que ja n’hi ha prou d’acotar el cap, més encara quan s’ha demostrat que això no serveix sinó perquè encara s’acarnissin més. Una mica de dignitat, que ja convé. O és que ens empassarem tant com vulguin? Arriba un punt que l’embut s’omple i vessa. Si guanya la por, hem perdut.

‘La nit ja dura massa, i som gent que estimem la llum.’

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Anava partera

Detall de l’exposició ‘My Birth’ de Carmen Winant al MoMA.

Preludi

Em rebrego entre crits avortats a la sortida de la gola per falta d’aire. Tinc l’esquena xopa, arrapada al respatller plastificat. Tota eixarrancada, les cames em pengen des dels genolls, com pèndols. Hi ha algú amb mascareta que em furga matusserament, alguna cosa m’esqueixa les entranyes, i jo empenyo com si anés restreta, amb l’abdomen a punt d’esbotzar-se de tant com tiba i colpeja, i diria que estic parint.

Em desperto suorosa i desubicada, trigo uns segons a adonar-me del malson. Em trobo estirada dins el meu llit, panxa enlaire, amb les cames en forma de rombe, com una granota, i les mans repenjades sobre el baix ventre. Quin descans, ja ha passat.

Unes hores més tard, em truca ma germana: ha passat la nit del lloro, amb uns dolors tan punyents, dels que tiben i colpegen el ventre i immobilitzen enmig del carrer, que el ginecòleg li ha dit que faci repòs el temps que queda d’embaràs.

Fuga

Feia dies que m’havia de venir la regla. Massa dies, si havia de fer cas a l’app que em demanava insistentment did you forget to input your period? Cagundena, no, I didn’t forget anything, don’t pressure me. Tenia mal d’ovaris, els pits inflats, però no hi havia manera. S’acostava el dia que ella sortiria de comptes. Com et trobes? Començo a tenir dolors, però encara res. El retard va durar fins que ella va començar a anar de part. He tacat una mica, em sembla que serà aquesta nit, podries venir? L’úter em bategava amb petites punxades quan vaig agafar el tren, la seva criatura es preparava per sortir. M’havia pres un calmant, però estava adolorida. Ella inclinava el tronc per repenjar-se a la taula i deixava anar l’aire suaument. Això pot trigar hores, miraré de dormir una mica. Em vaig col·locar la copa menstrual i jo també vaig anar a estirar-me. Fins que, de matinada, vaig sentir com gemegava queixosa. Em vaig tancar amb ella al lavabo, després d’una dutxa. Dóna’m la mà. I un altre cop aquell gemec etern i la contracció que li feia tremolar braços, i cap, i esquena, i cames. Els seus dits marcats al meu braç. Mentrestant, jo inspiraaaaaava i expiraaaaaava lentameeeeent, i li acaronava l’esquena. Passada la contracció, es va incorporar. Calia aprofitar els moments de distensió, i es va rentar les dents. En ve una altra, Bel. I tornem-hi. L’aguantava mentre s’estremia tota, respirava amb ella, li fregava els ronyons. Això és insuportable. T’ho recordaré quan em tornis a dir que els teus fills necessiten cosins, nena. No, no t’ho diré mai més, t’ho juro. I aquell gemec com de cantaora. Això de les contraccions és molt esquizofrènic. Es va tornar a posar dreta i va agafar el llapis d’ulls. Ara et pintes, tu? Ai, una mica! Saps que la C., la meva amiga, m’explicava que quan es va posar de part el marit anava tot atabalat i ella li va dir, espera un moment, que m’he de planxar els cabells, que no puc anar amb aquestes pintes a parir! I l’anècdota ens va fer pixar de riure; literalment, de fet. Ai, ai, ai, que en ve una altra. Es va acabar el riure nerviós i van tornar els gemecs i els espasmes. I quan va acabar la contracció, ho vam aprofitar, passa’m els leggins i els mitjons. En va venir una altra, ara ja eren molt seguides. Ja no hi havia estona distesa per a riure. T’anirem informant des de l’hospital.

Hi érem ella i jo, allà, l’una amb dolors de part i l’altra acompanyant-la, amb dolors de regla, però jo sabia que hi érem totes tres. Lo estás haciendo muy bien, cariño. Com tantes altres vegades que ens ajuntàvem al lavabo, que era el nostre lloc de reunió, l’una a la dutxa, l’altra traient-se pèls de les celles amb les pinces i l’altra fent un riu o, senzillament, asseguda al vàter fent-la petar. Allà, passant les primeres hores del part, hi érem totes tres. També.

És aquí on volien dur-nos?

Ja veus on som. Enlairant cartells enginyosos per a exigir drets tan bàsics, tan fonamentals, que cap societat democràtica no s’entén si no els té. Em demano si no som on volien dur-nos. I ja em disculpo d’entrada: potser aquest grapat de ratlles tindran flaire de capficament, però és que les he començades a escriure amb les celles arrufades*.

D’acord, res de nou, res que no sabéssim. Tantes vegades l’estat espanyol ha ensenyat la poteta i tantes vegades hem obert la porta confiats, que a hores d’ara ja no ens empassem cap conte. I tanmateix, fa quatre dies encara sentíem que ui, no, això no s’atrevirà pas a fer-ho. I han anat passant els dies, els mesos, i la regressió democràtica, la vulneració de drets fonamentals ha estat tan flagrant, que no em sé imaginar la feinada que ve ara per a recuperar-los i fer-los valer.

Que ens havíem arromangat i fet la pinya més gran per un objectiu comú, que era la independència; i després ens trobàvem arromangant-nos per defensar les urnes, que és la sobirania, que és la veu del poble, que és qui mana; i ara ens pleguem les mànigues fins als colzes i els pantalons fins als camals per defensar el dret fonamental de dir què pensem sense que ens tanquin a la garjola, d’expressar-nos i manifestar-nos i queixar-nos lliurement i sense por.

He dit por? L’hem mastegada, l’hem vista als ulls dels altres. Encara que no quedi bé dir-ho, encara que ho diguem fluixet. Lògica i legítima, la por, començant per la meva. Ara: de què serveix empassar-se-la? Si volem ser persones lliures en una societat lliure, potser caldrà aplegar totes aquestes pors i escopir-les. I fer que valgui la pena viure. L’alternativa a plantar cara és mossegar-se la llengua fins que, de tan adolorida, ja no puguem ni parlar. Qui vol donar-los el gust de tenir-nos muts?

Demà pots ser tu, puc ser jo, i malament rai si això ens intimida, per molt legítim que sigui el sentiment. Jo no vull viure en un lloc on la gent tingui por de dir què pensa, i fa mesos que això passa; on hàgim de recórrer a metàfores i fer reunions clandestines per por que ens vinguin a buscar (un altre cop de matinada); on ens hàgim resignat a viure entre murs, cansats d’intentar-los saltar. Davant aquesta regressió democràtica tan bèstia i impune de l’estat espanyol, és més necessari que mai no callar.

Ja veus on som. Fent accions per a defensar els drets civils més bàsics. I em demano si no som allà on volien: tan ocupats entomant la repressió constant de cada dia i havent de batallar pels drets més elementals que no tinguem temps d’avançar en el camí que havíem començat a fer cap a la República.

(*Encara no s’havien aturat les rotatives per l’alliberament de Puigdemont a Alemanya. Això no canvia el grau de repressió de l’estat espanyol, però sí una mica l’ànim i, per què no, potser també les esperances.)

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Missió: esbrinar qui era Manuel de Pedrolo

Durant el procés de documentació per a la biografia de Manuel de Pedrolo, vaig entrevistar-me amb diverses persones que o bé l’havien conegut i hi havien mantingut algun vincle o bé eren estudiosos de la seva obra. Quan ja havia fet unes quantes entrevistes, em vaig adonar de la dicotomia que se’m presentava tot sovint: un dia, un em deia que Pedrolo era, per damunt de tot, un escriptor i que calia destacar la seva obra i el seu llegat literari, més enllà de les seves posicions polítiques, i un altre dia, algú altre em deia que Pedrolo era, en primer lloc, patriota, que aquesta era la cosa més important i que tota la resta anava darrere. Vaig comentar-ho a un dels entrevistats: mireu, és que uns em dieu una cosa, i uns altres una altra, i jo no acabo de veure clara cap de les dues. Ah, Bel, aquesta ha de ser la teva missió, doncs: esbrinar-ho i explicar-ho. Qui era Manuel de Pedrolo? Continua llegint

Agermanades, que és més suportable

Sona un bolero al tocadiscs i em deixo endur per la música fins que ja no puc fer veure més que no sento què diu la cantant, tan angoixada ella perquè l’han deixada i sense aquell home no sap què fer amb una vida que es veu que serà una merda tota sola. Ja ho sé, que tots ens hem sentit així alguna vegada, ai, el desamor, però deixo anar un, a la mè, tu, que això no s’aguanta per enlloc i quin mal que ens han fet aquestes lletres. I tanmateix, que no deixin de sonar els boleros i de treure’ns a ballar.

No sé des de quan tinc graduades les ulleres per a enfocar en violeta a més de corregir la miopia, sé que ja no puc mirar res sense passar per alt el biaix masclista. Em passa amb cançons, amb films i, és clar, amb un dia a dia ple de comentaris i gestos que encara no ens hem tret del damunt.

Som les filles d’aquelles dones que no solament assumien la criança dels fills –d’un, de dos, de tres– i cada matí els tenien preparada la roba, l’esmorzar i el dinar perquè quan arribessin només l’haguessin de posar al microones, sinó que també tenien el cap estructurat per saber què hi faltava, a la nevera, i quines rentadores havien de posar. Som les filles que durant anys ens vam trobar sempre net el lavabo, i la roba planxada dins l’armari, i el menjar en un tàper, i que durant anys tot allò ens semblava normal perquè és el que havíem vist fer sempre. Fins que un dia alguna cosa ens va fer veure que no, que no era normal. Potser algú de fora, ens en va avisar: pst, que no feu res, vosaltres? Com és que ta mare és l’única que s’aixeca de la taula i serveix i despara i renta els plats i deixa la casa com una patena mentre tu passes una estona escarxofada al sofà o ets a l’habitació tancada acabant els deures? I ell, què fa ell? Ah, ell té coses d’home per a fer. Feines de despatx i coses importants. Que no en té, de feina, ella, també? Que no treballa vuit o nou hores cada dia fora, també? Que no podria escarxofar-se al sofà, ella, també? Que no podria mirar una pel·li o llegir un llibre tranquil·lament sense haver de pensar si marit i criatures tindran la roba neta demà i menjar per a dinar i si ha quedat pols en algun racó de casa?

Som les filles de les superdones que no volem ser. Que les respectem i admirem perquè sabem totes les coses que feien: les hem vistes, viscudes, les hem arribat a comprendre. Però precisament per això encara tenim més clar que així no. Que hem matat l’àngel de la llar de la Woolf, siguem escriptores, mestres, caixeres, dissenyadores, traductores, arquitectes, cuidadores o investigadores, perquè és l’única manera de començar a viure, ja ho escrivia la Capmany fa anys. Que volem estimar des de la llibertat, sense dependències ni toxicitats.

I, tanmateix, puc dir sense por d’equivocar-me que no és gens fàcil. I que els àmbits íntims, personals, domèstics, són els més difícils de canviar. Per això és tan important fer polític tot allò personal. S’acostava el Vuit de març i pensava si escriuria sobre micromasclismes, sobre jotambés o què podria dir de nou, i cada vegada sentia més clarament que no volia escriure sobre ells ni victimitzar-nos més encara, que tenia ganes d’unes ratlles en positiu, per molt que el bagatge no es pot esborrar, ni s’ha de. Que la millor cosa d’aquest Vuit de març, ara que sembla que ens hem començat a alçar en massa, som nosaltres. És la nostra germandat. És tenir-nos, saber-nos, acompanyar-nos, estimar-nos. La sororitat que recull el diccionari Alcover-Moll des del segle XV. (Veus? Ara faria un parèntesi sobre la quantitat de dones que hi ha en l’àmbit filològic i com en canvi i també aquest és un món encara dominat pels homes.) D’acord, és aconseguir de sumar-hi també els homes i fer tots plegats una societat feminista, que és l’única per la qual val la pena de lluitar. Però és, sobretot, tenir-nos les unes a les altres. Germanes.

Que la vaga feminista sigui un èxit de totes nosaltres, deslliurades de davantals i sostenidors imposats. Que no sigui flor d’estiu sinó un punt d’inflexió, ja sense aturador. Perquè només essent lliures cadascuna de nosaltres podrem viure en un lloc lliure.

[Mail Obert publicat a VilaWeb]

Què ens costaria sacrificar-nos

No me’n sé avenir, dic mentre deixo l’abric i la bossa repenjats al respatller de la cadira. Un cafè, si us plau. Sol? Bé, i sucre, si pot ser. Torno la mirada a la col·lega, que decideix entre els cinquanta mil tes de la carta. Què vols que et digui, fa dies que no entenc res. Comentàvem la jugada des de la cantonada. La típica conversa encetada amb un, i què, tu com ho veus?, que serveix més per a esporgar judicis i teories que no per a anar enlloc, però que ai las si no les tinguéssim.

Quan surti publicat aquest article potser ja s’han posat d’acord en l’estratègia i ja tenim programat un ple d’investidura, i potser hauran decidit que sí, que investim Puigdemont, i jo pensaré, és clar que sí, no podem fer res més, o potser hauran decidit que no, que millor un altre, en pro de l’efectivitat amb què tant s’omplen la boca, i jo tornaré a dir, és que no entenc res, i d’aquí a uns dies ja ho hauré començat a entendre i segurament conclouré que d’acord, si ho han decidit així, deu ser que és la millor manera, i confiem-hi per enèsima vegada. Hi ha dies que costa més, de confiar-hi. Però tu, des del teu racó, què vols fer, què vols dir, prou feina tens a entendre-ho, a comprendre-ho tot, sobretot el dolor de què parlava Francesc Serés l’altre dia.

Més enllà de la brúixola que fa el boig i que belluga l’agulla incapaç de fixar una direcció clara, sí que hi ha uns fets ben determinats i determinants, i és a això que m’agafo, són aquestes les coses que recordo, que em recordo, per no oblidar la ignomínia, per tenir clar que, sigui quina sigui la direcció que marqui avui la brúixola, el nord és inequívoc. Continua llegint

Per què ploreu, desgraciades?

Les consideraríem desafortunades, si haguessin estat unes declaracions fetes en un moment calent, sense pensar, passant pel carrer. Però no. Aquests senyors eren asseguts davant una comissió parlamentària, es devien haver preparat la compareixença. Les penoses i insultants comparacions del conflicte catalano-espanyol amb la violència de gènere fan venir gitarada. No sé quantes vegades caldria dir-ho perquè quedés clar, però feu-nos cas, de debò: deixeu estar aquestes comparacions. No sé si us adoneu de com en són, d’ofensives. Continua llegint

Escriviu-nos aviat

Què en farem, de totes aquestes cartes electròniques aplegades sota contrasenya, qui sap si etiquetades, deixades de la mà de google o del hardware de torn? M’ho pregunto sovint, quan llegeixo epistolaris de temps pretèrits i penso en la correspondència d’avui. I si hi he tornat a pensar ara, és per les Cartes a Mahalta que aquests dies em duen a Puig d’Olena i a les habitacions de Màrius Torres i Mercè Figueras.

Què tenen les cartes, que les fa tan atractives i estimulants? Potser és aquest endinsar-se en la intimitat d’uns altres i esbrinar-los consciències i debilitats. Perquè ens agraden les històries i les vides, i què pot haver-hi de més vivencial, quotidià, identificatiu i, d’aquí, sovint, universal, que les històries que s’expliquen en les cartes? Continua llegint

Si tu no hi vas, ells ens anihilen

Sóc dels qui confiaven que l’endemà ens quedaríem al carrer defensant-nos. Que no ens faríem enrere, després d’haver arribat tan lluny, sobretot després d’haver-nos trencat literalment la cara. I d’haver estat vexats, i contracturats els cossos, i abusades les dones, i buidat un ull.

Sóc dels qui es negaven a anar a unes noves eleccions catalunyeses. Què hi havíem d’anar a fer? Per què? No érem sobirans i ens havíem declarat República? Per quin motiu hauríem de sucumbir-hi? No hi volia anar, jo, a unes noves eleccions. Jo volia anar a defensar la República. Però què en sé, jo, dels perills i les amenaces. I a veure qui són els guapos que no els fa res que els tanquin a la presó. Jo em fotria a córrer esporuguida, ja us ho dic ara. Tenim uns homes a la presó i uns altres a l’exili, i jo, davant seu, callo i inclino uns graus el cap. Continua llegint

Fascinats per Irene

Vaig trobar el llibre de Quaderns Crema en una lleixa de la llibreria 3 i 4 de València fa uns quants anys. Feia poc, havia llegit un article de la Laia Altarriba que reivindicava una tal Irene Polo de la qual a mi no m’havia parlat mai ningú. Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Trobar aquell llibre era un senyal evident, oi?, i tenia moltes ganes de fullejar-lo. Avui és ple de cantons de pàgines plegades, frases subratllades i paràgrafs marcats.

La vida d’Irene Polo ja és prou fascinant. L’explicaven bé Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, responsables de treure a la llum aquell recull d’articles i d’esbossar la biografia d’una dona que va exercir un ofici que aleshores era d’homes i, encara més, va reeixir-hi. Sense estudis, nascuda en una família humil on el pare guàrdia civil va morir jove, Polo era totalment autodidacta i va publicar el primer article a tot just vint anys. Continua llegint

Jon Landaburu o com endinsar-se en el pensament dels pobles per mitjà de la llengua

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes. Continua llegint

Tenim futur perquè tenim memòria

Ho dèiem poques hores després de la proclamació feta pel Parlament de Catalunya. Que l’havíem suada, que alguns l’havien sagnada, que molts s’havien trencat la cara per la República, i que un cop proclamada, restava la tasca més difícil: defensar-la. I això fem des d’aleshores, com havíem fet abans, des de l’1-O, i el mateix 1-O, i també abans, mesos abans, anys abans, dècades. Per tots els qui hi havien dedicat tota la vida i força, per nosaltres, pels qui han de venir. Perquè ens la mereixem. Ens la devem. Perquè no hi ha cap possibilitat de futur digne, si no.

I ara arriben d’alguna banda exigències d’autocrítica i, au, de quatre grapes. Com si no en féssim ni en tinguéssim. I quan les exigències arriben de part d’alguns que han mantingut comportaments còmplices amb l’exercici de l’opressió, freguen l’insult.

Perquè aquí hi ha uns opressors i uns oprimits, no podem perdre-ho de vista ni mig segon. O és que hem oblidat com s’ha acarnissat l’estat, i el bloc del 155, amb nosaltres? Continua llegint

John Reed i la gran crònica de la Revolució Russa: cent anys dels dies que trasbalsaren el món

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

L’auto a la carretera, i el català del dret

‘Las catalanas’. Així ens havia anomenat unes quantes vegades el professor de dret penal a la meva colla de classe. Estudiàvem a la universitat que duia el nom del mestre, del ‘seny ordenador de la llengua catalana’, i hi havia qui ens feia sentir pageroles per parlar català. Va ser una de les coses que més em van impactar quan, al tombant del nou segle, vaig aterrar a la Facultat de Dret: la quantitat de companys que parlaven en castellà. Els demanava d’on eren, pensant-me, innocent de mi, que devien ser estudiants d’Erasmus, i em responien que eren d’allà mateix, de Barcelona, i jo no entenia res. Amb mi –i altres companys– acabaven parlant en català, però entre ells continuaven parlant-se en castellà. I de tant en tant aquell comentari que aleshores encara no sabia encaixar: ‘És que ets molt catalana, tu’, forçant la ela velar i les neutres. Què collons volia dir ser molt catalana i on era la gràcia, exactament? Continua llegint