Correctors i escriptors: les cinc regles de Botsford

Una nit d’agost, abans que ens caigués gairebé a sobre el ventilador del sostre del bar, uns quants xerràvem de la feina, per variar, de l’escriptura dels periodistes i el paper dels correctors. I l’Eli em va recomanar un article sobre l’edició de textos que havia llegit en un bloc: ‘Com s’edita un text: les cinc regles de Botsford.’ Vaig guardar l’enllaç per a l’endemà al matí, que no eren hores. Havent-lo llegit, em va venir de gust de traduir-lo al català i publicar-lo perquè l’havia trobat molt bo. Vaig escriure a l’autor del bloc, Daniel Gascón, per demanar-li permís per a traduir la seva traducció castellana. ‘Por supuesto, encantado.’ Vaig començar a obrir pestanyes amb el botó dret i vaig anar esbrinant unes quantes coses sobre Gardner Botsford. He trobat aquell fragment original a Google Books i he vist que les cinc regles d’or de Botsford han estat reproduïdes ara i adés en blocs i articles. Però com que no les he trobades enlloc en català, heus-les ací. Continua llegint

Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Se n’ha parlat tant i els entesos ho han explicat tan bé, que no entraré en el debat, ni sobre el desdoblament en masculí i femení que ho enfarfega tot, ni sobre l’invent del femení genèric que acaba parlant dels polítics i banquers i les treballadores i estafades, fent un bones-i-dolents que m’esgarrifa. Un femení genèric sense cap base lingüística (el gènere no marcat, neutre, en català és l’anomenat masculí), però que te’l defensen des d’una posició política i sense voler entrar en debats lingüístics. Tot i que puc entendre l’estratègia, no la comparteixo. Però no m’hi posaré, ara. Continua llegint

Joan Fuster, amb totes les lletres

Joan Fuster i Ortells se’n va anar amb el solstici d’estiu del 1992. Avui fa vint-i-cinc anys. En tenia seixanta-nou, i ens deixava, com a llegat, desenes d’obres en què va plasmar el seu pensament. I molt més. Pare intel·lectual dels Països Catalans i un dels assagistes més importants del segle passat, va influir en la seva generació i totes les que l’han succeït. Brillant, lúcid, irònic, agut… Els adjectius elogiosos, que ell tant defugia, podrien allargar aquesta introducció línies i més línies. Per a retratar aquell home alt amb la cigarreta sota el bigoti, hem optat per una fórmula que ell també va fer servir en una de les seves obres més destacades: el diccionari. Us convidem a passejar pel món de Joan Fuster, de la a a la ve doble. (Les citacions han estat extretes d’articles, llibres, entrevistes i cartes.)

[Un diccionari fusterià a quatre mans amb Pere Cardús per a VilaWeb]

Voleu fer el favor de callar?

Giro la cantonada i començo a travessar l’avinguda, pel camí del metro. Uns trepants gegants que foraden la vorera. Una màquina asfaltadora. Un gos que borda un senyor que crida. La parada de bus i els busos, les motos, els cotxes. Sonen tots els motors, però no fa tanta gràcia com quan ho cantava Antònia Font. De sobte, em transporto a un curt-metratge de thriller, cada soroll fa créixer la tensió. Se succeeixen les seqüències, cada vegada a més velocitat. Trepant, cotxe, gos. Crits, moto, grua. Més fort. Ta-ta-ta-ta-tà. Bruuuuum. Piiiiip-piiiiip. Bub-bub, BUB-BUB! Tra-tra-tra-tra-trà. Bus frenant i obrint portes. Pau, no cooooorris. Que no em sents? Ja et trucaré d’aquí a una estona, que ara no et sento bé. Em sents? Que ara et truuuco. Niiii-noooo-niiii-noooo-niiii-noooo. Barrabum, bum, bum. Clàxons. Sirenes d’ambulàncies. Enèsima moto que arrenca. Meeeec-meeeeec. Bum-bum, taf-taf, zum-zum i quaranta-sis onomatopeies més rebentant decibels. Gent amunt i avall, atrezzo d’aquest film angoixós. Però no sóc dins de cap film i no puc aturar-me a butxaquejar cap comandament a distància i prémer mute. No puc fer callar ni camions, ni grues, ni trepants, ni tubs d’escapament, ni crits, ni clàxons, ni sirenes, ni lladrucs. Continua llegint

Que sigui l’última vegada

Dilluns, el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller d’Afers Estrangers Romeva aniran a Madrid amb l’Última Oferta de Diàleg. L’enèsim déjà vu causa un curtcircuit cerebral momentani. Una altra vegada?, demana l’hemisferi més cansat del meu cervell, mentre hi ressona aquell ‘us esperarem a l’andana’. Que sí, que s’ha de fer, que s’han de fer totes les etapes, passar totes les pantalles, que diuen ara, cremar tots els cartutxos i carregar-nos de raons. Fa tants anys que anem carregant-nos de raons que devem caminar amb una bona gepa. Potser per això sembla que costi tant d’avançar. Però allà seran, és clar que sí, per nosaltres que no quedi. D’acord, doncs. A l’altra banda, tenen tantes ganes de diàleg i d’escoltar que, entre els qui han dit que no hi anirien, els qui amenacen perquè no volen que els representants catalans hi posin els peus i els qui convocaran actes de protesta perquè com s’atreveixen aquests totalitaris que vénen a explicar-nos que els catalans volen votar però què s’han pensat, el resultat final sembla bastant dat i beneït. Continua llegint

Maneres de procrastinar

Allò que tota la vida n’hem dit perdre el temps, i que deu ser tan antic com l’anar en cotxe. Ajornar, diferir, postergar, demorar, retardar, deixar per a l’últim moment. Faig això i m’hi poso. Ens ho retreien els pares amb esbroncada i ara ens ho retraiem nosaltres mateixos a pilota passada, sense remei, una procrastinació rere una altra. Paraulota que no apareix als nostres diccionaris, que ja en tenim moltes altres de sinònimes, però que té llibres que en parlen, assaigs i estudis de psicologia. Bé, no ens posem més transcendentals del compte, que ja en tenim prou amb l’alè del deadline al clatell a les onze de la nit. Continua llegint

La tieta que Serrat no va conèixer

Llegeixo que Maria-Mercè Marçal s’indignava amb la cançó ‘La tieta’ de Joan Manuel Serrat, ella que tenia una tia Mercè que no tenia res a veure amb aquell reguitzell rimat de tòpics i estereotips. Penso que tan d’acord, i recordo que un dia, fa uns mesos, en acabat d’haver-la sentida, vaig fer cap a Twitter, empesa per la necessitat de compartir la sensació que me n’havia quedat. Que han passat molts anys i moltes coses, però no sé si es fa prou, en la literatura, en el cinema, en les cançons, o on sigui que es facin aquestes coses, per a actualitzar la imatge col·lectiva que tenim de ‘la tieta soltera’. Continua llegint

Una sèrie potser val més que mil articles: ‘The Fall’

Enfilàvem Pelai cap a Urquinaona i Sant Jaume, i ens sentíem fortes, entre tanta altra gent que marxava, alegre i combativa, recordant la revolució imparable de les dones, cridant que cap agressió sense resposta, que la nostra vida, el nostre cos i la nostra manera de cardar no s’agenollava davant del sistema patriarcal, i que no hi érem totes: faltaven les mortes. No era cap miratge, el Vuit de Març, perquè la lluita feminista avança sense aturador, però no vam trigar gaire a tornar a la realitat. Aviat ens en va faltar una més. Aquest cop a Son Servera. I una de ferida, a Nou Barris, a qui l’home va matar el fill que esperava. La llista que es va engrossint, com cada any, també sense aturador. Si aquest degoteig de morts no fossin feminicidis, no crec que hi assistíssim tan impassibles. Continua llegint

Cafè sense sucre

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.

A vegades ens en sortim

Diuen que dissabte és el dia mundial contra el càncer. Ens parlaran de les lluites dels pacients, dels avenços mèdics i la inversió en recerca, ens donaran xifres i percentatges, ens repetiran el decàleg de recomanacions, ens diran que si el menjar, el tabac i el sedentarisme. I els farem cas i ens aferrarem a l’optimisme que pertoca, ves quin remei. Continua llegint

Borja Penalba: ‘La música és la millor manera que he trobat de relacionar-me amb el món’

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Borja Penalba (Foto: Gemma Boada)

Fa mitja hora era a l’escenari tocant amb Maria del Mar Bonet, a Barcelona. Després d’un mos fugaç, arrenca el cotxe i emprèn l’AP-7. Podria fer-la amb els ulls tancats, mitja vida a la carretera. Però bé, al volant posem-hi tots cinc sentits. Tres hores de camí fins a casa, a València. Fa vint-i-cinc anys que Borja Penalba es dedica a la música: durant molt de temps, des d’una posició més a l’ombra, però de mica en mica el focus se li ha anat acostant. «No he buscat absolutament res del que m’ha passat en aquesta vida. No vaig buscar ser músic, no vaig buscar ser arranjador, no vaig buscar ser productor, no vaig buscar les persones, ni el Lluís, ni la Maria del Mar… Mire enrere en la meua vida, i em costa no pensar que som ací per alguna raó.» Una cadena de casualitats, potser, però també una passió, un do natural i hores i hores de treball que acaben donant fruits.

Com a copilot, m’encarrego del fil musical del cotxe: comencem amb els Beatles. Quan sona ‘A day in the life‘, interromp la conversa: «M’agrada fer-los xicotets homenatges en algunes cançons. A veure si endevines quin fragment d’aquesta apareix en una cançó de Feliu…» Ah! Ho diem? Potser fa més il·lusió trobar-ho per un mateix, oi? Endavant, música i lletra. Feliu és Feliu Ventura, és clar. Amb ell van començar i han viscut moltíssimes coses, tot i que la primera vegada que es van veure no es van fer gaire gràcia. «Ens va presentar Vicent Sangermés, una persona imprescindible en la música en valencià des dels anys noranta, un catalitzador. Feliu volia gravar una maqueta i Vicent va pensar que quadraria amb mi. Vàrem quedar un dia. Jo li vaig caure molt malament, a Feliu, i ell a mi no em va agradar gens. De manera que allà es va quedar la cosa, amb un ‘ja ens trucarem’.» Allò era el 1996. Sis anys abans, a Borja Penalba li havia caigut una guitarra a les mans…

[Entrevista de carretera al músic valencià, que fa vint-i-cinc anys que va enganxat a una guitarra. VilaWeb, 02.01.2017]

Nadala en prosa

Escrivia Rainer Maria Rilke en una de les cartes al jove poeta que la soledat no és res que es pugui triar o rebutjar. Hi és, la tenim, amb nosaltres, intrínsecament. «Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d’això.»

Com més aviat reconeguem la nostra solitud, més temps viurem conscients del nostre ésser. Passa que això només s’aprèn vivint. Un cop après, tot i el possible vertigen, també arriba una nova manera de relacionar-se amb l’entorn. Que tots estem sols i morim sols, però no vivim sols. I viure amb els altres des de la consciència de la pròpia solitud pot fer més sincera, profunda, honesta i sana la relació amb els altres. Donar-se i obrir-se a rebre, sense por, construint les petites estimes a partir del nostre ésser solitari. Continua llegint

Oblidar en temps de Facebook

Memory-LaneEls records vénen quan volen, no sempre els controles, però convindrem que normalment hi ha una mínima coherència, encara que sigui subtil, inconscient, entre el record i el context en què apareix. Encendre l’ordinador a primera hora del matí per posar-se a treballar, fer uns quants control+T per obrir el correu i les xarxes socials –que és la primera cosa que fem, no ens enganyarem ara–, entrar a Facebook amb la calma del moment previ a fer feina, disposats a entomar un dia ara per ara encara neutral, i patapam, ‘we care about you and the memories you share here. We thought you’d like to look back on this post from 3 years ago’. Aquí, la coherència te la pintes a l’oli. Doncs, no penseu tant ni us hi interesseu tant, senyors, que ja m’heu esguerrat el cafè. Continua llegint

Els homes que no estim(av)en les dones

sabates vermellesLa Míriam, estudiant de segon d’ESO, alumna d’un amic, bones notes. No es posa faldilles curtes si surt de festa sense el seu xicot, a ell no li agrada. M’ho diu perquè m’estima. L’Alba, havíem anat juntes a la facultat, milita en moviments veïnals i feministes. Fa temps que ja no surt a fer uns gots sense el seu company. No passa res, ell es queda més tranquil i a mi ja m’està bé, ens estimem. La Rosa, una antiga veïna, mestressa de casa, educada i reservada, sempre ens guardava una bossa de tomàquets del seu hort. Una vegada la vaig sentir plorar mentre el marit l’escridassava. Ha estat només una vegada, diu que no ho farà més. Si hi torna, me n’aniré. La Neus, amiga d’una amiga, dues carreres universitàries, càrrec directiu, una filla. Un dia els crits van donar pas a la primera bufetada. Denúncia i petició d’ordre d’allunyament. La Lupe, la dona de fer feines que venia un cop el mes i de qui només sabíem que tenia un marit i dos fills. Un dia va arribar amb un blau al braç. No ho digueu, podria perdre-ho tot. Continua llegint

Fins que la merda ens ofegui

residus‘Per què he de separar els residus, si després tot ho aboquen al mateix lloc?’ No sé on deu haver passat. En alguna banda, segurament, de manera aïllada. Però el cas és que, com si fos una llegenda urbana, aquest mantra mandrós sobre el reciclatge s’ha propagat no sabem com pel boca-orella i ha anat travessant les comarques catalanes talment les fotocòpies del Son Goku. I ja ho tenim, l’excusa perfecta per a encabir tota la merda de casa en un sol cubell d’escombraries. Si, total, després ho barregen; a mi que no m’ensarronin.

Ara la Generalitat ha començat una nova campanya, més agressiva que aquella –amb polèmica inclosa– de l’envàs on vas i que apel·la a la consciència i als sentiments, fent una mica de xantatge emocional. Si esperes que siguin els teus fills qui reciclin, ja serà tard, les deixalles ens hauran colgat. A mi, si té impacte i funciona i aconsegueix que el percentatge de recollida selectiva augmenti del minso 40%, ja em sembla bé, perquè és evident que hi ha camí per a recórrer en la separació i el reciclatge. Ara, on encara n’hi ha més és en l’estratègia del residu zero. A veure de què ens voldrà parlar ara la columnista hippy aquesta. Continua llegint