Què ens costaria sacrificar-nos

No me’n sé avenir, dic mentre deixo l’abric i la bossa repenjats al respatller de la cadira. Un cafè, si us plau. Sol? Bé, i sucre, si pot ser. Torno la mirada a la col·lega, que decideix entre els cinquanta mil tes de la carta. Què vols que et digui, fa dies que no entenc res. Comentàvem la jugada des de la cantonada. La típica conversa encetada amb un, i què, tu com ho veus?, que serveix més per a esporgar judicis i teories que no per a anar enlloc, però que ai las si no les tinguéssim.

Quan surti publicat aquest article potser ja s’han posat d’acord en l’estratègia i ja tenim programat un ple d’investidura, i potser hauran decidit que sí, que investim Puigdemont, i jo pensaré, és clar que sí, no podem fer res més, o potser hauran decidit que no, que millor un altre, en pro de l’efectivitat amb què tant s’omplen la boca, i jo tornaré a dir, és que no entenc res, i d’aquí a uns dies ja ho hauré començat a entendre i segurament conclouré que d’acord, si ho han decidit així, deu ser que és la millor manera, i confiem-hi per enèsima vegada. Hi ha dies que costa més, de confiar-hi. Però tu, des del teu racó, què vols fer, què vols dir, prou feina tens a entendre-ho, a comprendre-ho tot, sobretot el dolor de què parlava Francesc Serés l’altre dia.

Més enllà de la brúixola que fa el boig i que belluga l’agulla incapaç de fixar una direcció clara, sí que hi ha uns fets ben determinats i determinants, i és a això que m’agafo, són aquestes les coses que recordo, que em recordo, per no oblidar la ignomínia, per tenir clar que, sigui quina sigui la direcció que marqui avui la brúixola, el nord és inequívoc. Continua llegint

Per què ploreu, desgraciades?

Les consideraríem desafortunades, si haguessin estat unes declaracions fetes en un moment calent, sense pensar, passant pel carrer. Però no. Aquests senyors eren asseguts davant una comissió parlamentària, es devien haver preparat la compareixença. Les penoses i insultants comparacions del conflicte catalano-espanyol amb la violència de gènere fan venir gitarada. No sé quantes vegades caldria dir-ho perquè quedés clar, però feu-nos cas, de debò: deixeu estar aquestes comparacions. No sé si us adoneu de com en són, d’ofensives. Continua llegint

Escriviu-nos aviat

Què en farem, de totes aquestes cartes electròniques aplegades sota contrasenya, qui sap si etiquetades, deixades de la mà de google o del hardware de torn? M’ho pregunto sovint, quan llegeixo epistolaris de temps pretèrits i penso en la correspondència d’avui. I si hi he tornat a pensar ara, és per les Cartes a Mahalta que aquests dies em duen a Puig d’Olena i a les habitacions de Màrius Torres i Mercè Figueras.

Què tenen les cartes, que les fa tan atractives i estimulants? Potser és aquest endinsar-se en la intimitat d’uns altres i esbrinar-los consciències i debilitats. Perquè ens agraden les històries i les vides, i què pot haver-hi de més vivencial, quotidià, identificatiu i, d’aquí, sovint, universal, que les històries que s’expliquen en les cartes? Continua llegint

Si tu no hi vas, ells ens anihilen

Sóc dels qui confiaven que l’endemà ens quedaríem al carrer defensant-nos. Que no ens faríem enrere, després d’haver arribat tan lluny, sobretot després d’haver-nos trencat literalment la cara. I d’haver estat vexats, i contracturats els cossos, i abusades les dones, i buidat un ull.

Sóc dels qui es negaven a anar a unes noves eleccions catalunyeses. Què hi havíem d’anar a fer? Per què? No érem sobirans i ens havíem declarat República? Per quin motiu hauríem de sucumbir-hi? No hi volia anar, jo, a unes noves eleccions. Jo volia anar a defensar la República. Però què en sé, jo, dels perills i les amenaces. I a veure qui són els guapos que no els fa res que els tanquin a la presó. Jo em fotria a córrer esporuguida, ja us ho dic ara. Tenim uns homes a la presó i uns altres a l’exili, i jo, davant seu, callo i inclino uns graus el cap. Continua llegint

Fascinats per Irene

Vaig trobar el llibre de Quaderns Crema en una lleixa de la llibreria 3 i 4 de València fa uns quants anys. Feia poc, havia llegit un article de la Laia Altarriba que reivindicava una tal Irene Polo de la qual a mi no m’havia parlat mai ningú. Irene Polo. La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936). Trobar aquell llibre era un senyal evident, oi?, i tenia moltes ganes de fullejar-lo. Avui és ple de cantons de pàgines plegades, frases subratllades i paràgrafs marcats.

La vida d’Irene Polo ja és prou fascinant. L’explicaven bé Glòria Santa-Maria i Pilar Tur, responsables de treure a la llum aquell recull d’articles i d’esbossar la biografia d’una dona que va exercir un ofici que aleshores era d’homes i, encara més, va reeixir-hi. Sense estudis, nascuda en una família humil on el pare guàrdia civil va morir jove, Polo era totalment autodidacta i va publicar el primer article a tot just vint anys. Continua llegint

Jon Landaburu o com endinsar-se en el pensament dels pobles per mitjà de la llengua

‘És una persona que pots admirar sense por d’acabar decebut.’ Així presentava Carme Junyent el lingüista Jon Landaburu en la conversa que van tenir dimarts al vespre en una de les sales del magnificent Palau de Baró de Quadras que és la casa de l’Institut Ramon Llull. I la cronista, sense els anys de coneixença mútua dels ponents, diria que Landaburu és una persona que pots escoltar sense por d’acabar avorrit ni cansat. Aquest home de cabells blancs, ulls clars i bigoti ben retallat, que arrossega fonemes del francès de la infantesa i que parla castellà amb accent de Colòmbia, l’hauríem escoltat tota la nit, explicant anècdotes d’una vida dedicada a l’estudi de llengües indígenes. Continua llegint

Tenim futur perquè tenim memòria

Ho dèiem poques hores després de la proclamació feta pel Parlament de Catalunya. Que l’havíem suada, que alguns l’havien sagnada, que molts s’havien trencat la cara per la República, i que un cop proclamada, restava la tasca més difícil: defensar-la. I això fem des d’aleshores, com havíem fet abans, des de l’1-O, i el mateix 1-O, i també abans, mesos abans, anys abans, dècades. Per tots els qui hi havien dedicat tota la vida i força, per nosaltres, pels qui han de venir. Perquè ens la mereixem. Ens la devem. Perquè no hi ha cap possibilitat de futur digne, si no.

I ara arriben d’alguna banda exigències d’autocrítica i, au, de quatre grapes. Com si no en féssim ni en tinguéssim. I quan les exigències arriben de part d’alguns que han mantingut comportaments còmplices amb l’exercici de l’opressió, freguen l’insult.

Perquè aquí hi ha uns opressors i uns oprimits, no podem perdre-ho de vista ni mig segon. O és que hem oblidat com s’ha acarnissat l’estat, i el bloc del 155, amb nosaltres? Continua llegint

John Reed i la gran crònica de la Revolució Russa: cent anys dels dies que trasbalsaren el món

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

L’auto a la carretera, i el català del dret

‘Las catalanas’. Així ens havia anomenat unes quantes vegades el professor de dret penal a la meva colla de classe. Estudiàvem a la universitat que duia el nom del mestre, del ‘seny ordenador de la llengua catalana’, i hi havia qui ens feia sentir pageroles per parlar català. Va ser una de les coses que més em van impactar quan, al tombant del nou segle, vaig aterrar a la Facultat de Dret: la quantitat de companys que parlaven en castellà. Els demanava d’on eren, pensant-me, innocent de mi, que devien ser estudiants d’Erasmus, i em responien que eren d’allà mateix, de Barcelona, i jo no entenia res. Amb mi –i altres companys– acabaven parlant en català, però entre ells continuaven parlant-se en castellà. I de tant en tant aquell comentari que aleshores encara no sabia encaixar: ‘És que ets molt catalana, tu’, forçant la ela velar i les neutres. Què collons volia dir ser molt catalana i on era la gràcia, exactament? Continua llegint

Dies de whatsapps amb els cosins andalusos

És difícil fer-se entendre a l’altra banda. Fa dies que el grup de whatsapp que tinc amb els cosins treu fum. Una vintena de cosins, tots andalusos tret de dos castellans. Explicant, argumentant, contraargumentant. Hi ha hagut moments que he llançat la tovallola, esgotada dels intents de fer-me entendre. Una mena de barrera infranquejable amb què he topat de cap. Una impotència que em fa cridar per dedins: mitjans que heu manipulat fins a la indecència, no us ho perdonaré mai, tampoc.

Hi havia hagut un silenci molest després del cop d’estat del dia 20. Confesso que em sabia greu no rebre cap missatge de suport o interès de persones que m’estimo i que s’ho miren de lluny. Però diumenge va esclatar tot. Ma germana va enviar un vídeo dels tants que corrien de la violència que havia emprat aquell dia la policia espanyola contra gent pacífica. S’obria la caixa dels trons. Missatges de suport acompanyats constantment d’un però. Jo aquell dia no podia acceptar cap però. Això no fa sinó créixer l’odi, i jo els deia que nosaltres no en teníem pas, d’odi! Doncs aquí sí que n’hi ha, d’odi als catalans, em confessava el de Valladolid, i a mi se’m tancava l’estómac. Ens estan atonyinant, els deia, esperant una condemna absoluta i una abraçada. I sí, va arribar, i tant. Totes les discussions d’aquests dies han acabat sempre amb la cara aquella del petó en forma de cor multiplicada per quatre o cinc i un cuideu-vos. Ho tenim tan clar, els cosins, que per sobre de tot hi som nosaltres. Continua llegint

I, tanmateix, la gent persisteix

Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia. Continua llegint

Cants i somriures de la revolta permanent

Ens havíem llevat amb un grapat d’alertes al mòbil. Detencions, setge a les institucions, estat d’excepció. I la gent ha respost. Sempre respon, la gent. I a mi no deixa de sorprendre’m. Que ho faci i que ho faci amb somriures i cançons. Convocats, el primer dia, per Twitter, que és per on es retransmeten avui les revolucions, i per Whatsapp. I convocats, després, pels portaveus d’ANC i Òmnium enfilats damunt el 4×4 de la Guàrdia Civil. Quina imatge més potent. Tothom al carrer, mobilització permanent.

Dimecres al matí, arribant al punt de trobada que era Gran Via amb la rambla de Catalunya, em va passar per darrere un home que deia: ‘Tota aquesta gent, no té res a fer? No deuen tenir feina. Jo els agafaria totes aquestes banderes i…’ Es va allunyar i no vaig sentir el final de la bajanada. Unes quantes passes més enllà, un home deia al seu company, talment com si respongués al d’abans: ‘Bé, si no estem disposats ni a perdre un parell de dies…’ Doncs, això. Continua llegint

Quines hores, amics

Aplaudiment després d’haver aprovat la llei del referèndum (fotografia: Albert Salamé).

«Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació.» Hem quedat formalment convocats. Finalment convocats. Després de tots aquests últims anys de tomba i gira, plens de proves d’obstacles i trampes i argúcies legalistes, el 6 de setembre de 2017 ha estat el dia. El dia que els diputats sobiranistes, complint el mandat democràtic, van ser desobedients i van tirar pel dret per a començar a obeir la nova legalitat catalana. Continua llegint

Correctors i escriptors: les cinc regles de Botsford

Una nit d’agost, abans que ens caigués gairebé a sobre el ventilador del sostre del bar, uns quants xerràvem de la feina, per variar, de l’escriptura dels periodistes i el paper dels correctors. I l’Eli em va recomanar un article sobre l’edició de textos que havia llegit en un bloc: ‘Com s’edita un text: les cinc regles de Botsford.’ Vaig guardar l’enllaç per a l’endemà al matí, que no eren hores. Havent-lo llegit, em va venir de gust de traduir-lo al català i publicar-lo perquè l’havia trobat molt bo. Vaig escriure a l’autor del bloc, Daniel Gascón, per demanar-li permís per a traduir la seva traducció castellana. ‘Por supuesto, encantado.’ Vaig començar a obrir pestanyes amb el botó dret i vaig anar esbrinant unes quantes coses sobre Gardner Botsford. He trobat aquell fragment original a Google Books i he vist que les cinc regles d’or de Botsford han estat reproduïdes ara i adés en blocs i articles. Però com que no les he trobades enlloc en català, heus-les ací. Continua llegint

Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Se n’ha parlat tant i els entesos ho han explicat tan bé, que no entraré en el debat, ni sobre el desdoblament en masculí i femení que ho enfarfega tot, ni sobre l’invent del femení genèric que acaba parlant dels polítics i banquers i les treballadores i estafades, fent un bones-i-dolents que m’esgarrifa. Un femení genèric sense cap base lingüística (el gènere no marcat, neutre, en català és l’anomenat masculí), però que te’l defensen des d’una posició política i sense voler entrar en debats lingüístics. Tot i que puc entendre l’estratègia, no la comparteixo. Però no m’hi posaré, ara. Continua llegint