John Reed i la gran crònica de la Revolució Russa: cent anys dels dies que trasbalsaren el món

Pocs es devien pensar que la gran crònica de la Revolució Russa de 1917 la faria un home de trenta anys original d’una família burgesa de Portland, Oregon. Però avui hi ha força unanimitat a citar Deu dies que trasbalsaren el món, de John Reed, com un dels llibres cabdals per a saber i entendre què va passar a Rússia la tardor de fa cent anys. El seu autor, un periodista i poeta i aventurer que havia començat a simpatitzar amb el socialisme de jove, va endinsar-se en les entranyes d’aquella Rússia que ‘anava de part’, ‘un part del qual naixeria un nou món’, i va deixar-ne testimoni en una de les cròniques més importants del segle XX.

Reed va ser testimoni directe dels grans esdeveniments que van canviar el curs de la història, va participar del sorgiment d’aquell món nou que tanta gent somiava esperant que fos millor, també ell, i va transmetre-ho amb la mateixa passió amb què els va viure.

[L’article sencer, publicat a VilaWeb]

L’auto a la carretera, i el català del dret

‘Las catalanas’. Així ens havia anomenat unes quantes vegades el professor de dret penal a la meva colla de classe. Estudiàvem a la universitat que duia el nom del mestre, del ‘seny ordenador de la llengua catalana’, i hi havia qui ens feia sentir pageroles per parlar català. Va ser una de les coses que més em van impactar quan, al tombant del nou segle, vaig aterrar a la Facultat de Dret: la quantitat de companys que parlaven en castellà. Els demanava d’on eren, pensant-me, innocent de mi, que devien ser estudiants d’Erasmus, i em responien que eren d’allà mateix, de Barcelona, i jo no entenia res. Amb mi –i altres companys– acabaven parlant en català, però entre ells continuaven parlant-se en castellà. I de tant en tant aquell comentari que aleshores encara no sabia encaixar: ‘És que ets molt catalana, tu’, forçant la ela velar i les neutres. Què collons volia dir ser molt catalana i on era la gràcia, exactament? Continua llegint

Dies de whatsapps amb els cosins andalusos

És difícil fer-se entendre a l’altra banda. Fa dies que el grup de whatsapp que tinc amb els cosins treu fum. Una vintena de cosins, tots andalusos tret de dos castellans. Explicant, argumentant, contraargumentant. Hi ha hagut moments que he llançat la tovallola, esgotada dels intents de fer-me entendre. Una mena de barrera infranquejable amb què he topat de cap. Una impotència que em fa cridar per dedins: mitjans que heu manipulat fins a la indecència, no us ho perdonaré mai, tampoc.

Hi havia hagut un silenci molest després del cop d’estat del dia 20. Confesso que em sabia greu no rebre cap missatge de suport o interès de persones que m’estimo i que s’ho miren de lluny. Però diumenge va esclatar tot. Ma germana va enviar un vídeo dels tants que corrien de la violència que havia emprat aquell dia la policia espanyola contra gent pacífica. S’obria la caixa dels trons. Missatges de suport acompanyats constantment d’un però. Jo aquell dia no podia acceptar cap però. Això no fa sinó créixer l’odi, i jo els deia que nosaltres no en teníem pas, d’odi! Doncs aquí sí que n’hi ha, d’odi als catalans, em confessava el de Valladolid, i a mi se’m tancava l’estómac. Ens estan atonyinant, els deia, esperant una condemna absoluta i una abraçada. I sí, va arribar, i tant. Totes les discussions d’aquests dies han acabat sempre amb la cara aquella del petó en forma de cor multiplicada per quatre o cinc i un cuideu-vos. Ho tenim tan clar, els cosins, que per sobre de tot hi som nosaltres. Continua llegint

I, tanmateix, la gent persisteix

Hem dormit poc i ens hem alçat ben d’hora. A les cinc, dempeus. Negra nit, encara, i plujosa. A la porta del col·legi no para d’arribar gent. Salutacions a coneguts, a veïns, alguns dels quals no hauries dit mai que te’ls trobaries aquí, a gent que feia anys que no veies. Hi ha qui ha baixat de casa una cadira plegable, que el dia serà llarg. Hi ha emoció. Ganes. Alguns seuen a terra i passen l’estona jugant a cartes. Fa olor de xocolata desfeta, l’ha portada la Pilar, la veïna del primer. I a les sis, el so de les gralles que s’acosta: un grup de grallers desperta la ciutat al to de les matines. Els grups de whatsapp treuen fum. Imatges de tractors tallant algunes carreteres. A les set en punt, la gent que quedava dins surt tota a fora: el col·legi ha d’estar buit quan es constitueixi la mesa. Disciplina i rigor. I les urnes, que no arriben? Arribaran aviat. Ahir a la matinada, en J., un dels voluntaris encarregat de la missió, va rebre el missatge amb la localització on havia d’anar-les a buscar. S’espera uns carrers més enllà fins que s’assegura que no hi ha policia per portar-les. Clandestinament, com qui portés un carregament de droga. Però som a l’Espanya més involucionada i antidemocràtica que s’ha vist en dècades, i així és com hem de votar en un referèndum. Quan arriben, silenci inicial, ‘què passa, què passa?’, passadís i, com qui fa les últimes passades d’una llarga marató, aplaudiments fins que són tots dins fora de perill. Diria que són les primeres llàgrimes del dia. Continua llegint

Cants i somriures de la revolta permanent

Ens havíem llevat amb un grapat d’alertes al mòbil. Detencions, setge a les institucions, estat d’excepció. I la gent ha respost. Sempre respon, la gent. I a mi no deixa de sorprendre’m. Que ho faci i que ho faci amb somriures i cançons. Convocats, el primer dia, per Twitter, que és per on es retransmeten avui les revolucions, i per Whatsapp. I convocats, després, pels portaveus d’ANC i Òmnium enfilats damunt el 4×4 de la Guàrdia Civil. Quina imatge més potent. Tothom al carrer, mobilització permanent.

Dimecres al matí, arribant al punt de trobada que era Gran Via amb la rambla de Catalunya, em va passar per darrere un home que deia: ‘Tota aquesta gent, no té res a fer? No deuen tenir feina. Jo els agafaria totes aquestes banderes i…’ Es va allunyar i no vaig sentir el final de la bajanada. Unes quantes passes més enllà, un home deia al seu company, talment com si respongués al d’abans: ‘Bé, si no estem disposats ni a perdre un parell de dies…’ Doncs, això. Continua llegint

Quines hores, amics

Aplaudiment després d’haver aprovat la llei del referèndum (fotografia: Albert Salamé).

«Sia notori a tots els ciutadans que el Parlament de Catalunya ha aprovat la Llei 19/2017, del 6 de setembre, del referèndum d’autodeterminació.» Hem quedat formalment convocats. Finalment convocats. Després de tots aquests últims anys de tomba i gira, plens de proves d’obstacles i trampes i argúcies legalistes, el 6 de setembre de 2017 ha estat el dia. El dia que els diputats sobiranistes, complint el mandat democràtic, van ser desobedients i van tirar pel dret per a començar a obeir la nova legalitat catalana. Continua llegint

Correctors i escriptors: les cinc regles de Botsford

Una nit d’agost, abans que ens caigués gairebé a sobre el ventilador del sostre del bar, uns quants xerràvem de la feina, per variar, de l’escriptura dels periodistes i el paper dels correctors. I l’Eli em va recomanar un article sobre l’edició de textos que havia llegit en un bloc: ‘Com s’edita un text: les cinc regles de Botsford.’ Vaig guardar l’enllaç per a l’endemà al matí, que no eren hores. Havent-lo llegit, em va venir de gust de traduir-lo al català i publicar-lo perquè l’havia trobat molt bo. Vaig escriure a l’autor del bloc, Daniel Gascón, per demanar-li permís per a traduir la seva traducció castellana. ‘Por supuesto, encantado.’ Vaig començar a obrir pestanyes amb el botó dret i vaig anar esbrinant unes quantes coses sobre Gardner Botsford. He trobat aquell fragment original a Google Books i he vist que les cinc regles d’or de Botsford han estat reproduïdes ara i adés en blocs i articles. Però com que no les he trobades enlloc en català, heus-les ací. Continua llegint

Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Se n’ha parlat tant i els entesos ho han explicat tan bé, que no entraré en el debat, ni sobre el desdoblament en masculí i femení que ho enfarfega tot, ni sobre l’invent del femení genèric que acaba parlant dels polítics i banquers i les treballadores i estafades, fent un bones-i-dolents que m’esgarrifa. Un femení genèric sense cap base lingüística (el gènere no marcat, neutre, en català és l’anomenat masculí), però que te’l defensen des d’una posició política i sense voler entrar en debats lingüístics. Tot i que puc entendre l’estratègia, no la comparteixo. Però no m’hi posaré, ara. Continua llegint

Joan Fuster, amb totes les lletres

Joan Fuster i Ortells se’n va anar amb el solstici d’estiu del 1992. Avui fa vint-i-cinc anys. En tenia seixanta-nou, i ens deixava, com a llegat, desenes d’obres en què va plasmar el seu pensament. I molt més. Pare intel·lectual dels Països Catalans i un dels assagistes més importants del segle passat, va influir en la seva generació i totes les que l’han succeït. Brillant, lúcid, irònic, agut… Els adjectius elogiosos, que ell tant defugia, podrien allargar aquesta introducció línies i més línies. Per a retratar aquell home alt amb la cigarreta sota el bigoti, hem optat per una fórmula que ell també va fer servir en una de les seves obres més destacades: el diccionari. Us convidem a passejar pel món de Joan Fuster, de la a a la ve doble. (Les citacions han estat extretes d’articles, llibres, entrevistes i cartes.)

[Un diccionari fusterià a quatre mans amb Pere Cardús per a VilaWeb]

Voleu fer el favor de callar?

Giro la cantonada i començo a travessar l’avinguda, pel camí del metro. Uns trepants gegants que foraden la vorera. Una màquina asfaltadora. Un gos que borda un senyor que crida. La parada de bus i els busos, les motos, els cotxes. Sonen tots els motors, però no fa tanta gràcia com quan ho cantava Antònia Font. De sobte, em transporto a un curt-metratge de thriller, cada soroll fa créixer la tensió. Se succeeixen les seqüències, cada vegada a més velocitat. Trepant, cotxe, gos. Crits, moto, grua. Més fort. Ta-ta-ta-ta-tà. Bruuuuum. Piiiiip-piiiiip. Bub-bub, BUB-BUB! Tra-tra-tra-tra-trà. Bus frenant i obrint portes. Pau, no cooooorris. Que no em sents? Ja et trucaré d’aquí a una estona, que ara no et sento bé. Em sents? Que ara et truuuco. Niiii-noooo-niiii-noooo-niiii-noooo. Barrabum, bum, bum. Clàxons. Sirenes d’ambulàncies. Enèsima moto que arrenca. Meeeec-meeeeec. Bum-bum, taf-taf, zum-zum i quaranta-sis onomatopeies més rebentant decibels. Gent amunt i avall, atrezzo d’aquest film angoixós. Però no sóc dins de cap film i no puc aturar-me a butxaquejar cap comandament a distància i prémer mute. No puc fer callar ni camions, ni grues, ni trepants, ni tubs d’escapament, ni crits, ni clàxons, ni sirenes, ni lladrucs. Continua llegint

Que sigui l’última vegada

Dilluns, el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller d’Afers Estrangers Romeva aniran a Madrid amb l’Última Oferta de Diàleg. L’enèsim déjà vu causa un curtcircuit cerebral momentani. Una altra vegada?, demana l’hemisferi més cansat del meu cervell, mentre hi ressona aquell ‘us esperarem a l’andana’. Que sí, que s’ha de fer, que s’han de fer totes les etapes, passar totes les pantalles, que diuen ara, cremar tots els cartutxos i carregar-nos de raons. Fa tants anys que anem carregant-nos de raons que devem caminar amb una bona gepa. Potser per això sembla que costi tant d’avançar. Però allà seran, és clar que sí, per nosaltres que no quedi. D’acord, doncs. A l’altra banda, tenen tantes ganes de diàleg i d’escoltar que, entre els qui han dit que no hi anirien, els qui amenacen perquè no volen que els representants catalans hi posin els peus i els qui convocaran actes de protesta perquè com s’atreveixen aquests totalitaris que vénen a explicar-nos que els catalans volen votar però què s’han pensat, el resultat final sembla bastant dat i beneït. Continua llegint

Maneres de procrastinar

Allò que tota la vida n’hem dit perdre el temps, i que deu ser tan antic com l’anar en cotxe. Ajornar, diferir, postergar, demorar, retardar, deixar per a l’últim moment. Faig això i m’hi poso. Ens ho retreien els pares amb esbroncada i ara ens ho retraiem nosaltres mateixos a pilota passada, sense remei, una procrastinació rere una altra. Paraulota que no apareix als nostres diccionaris, que ja en tenim moltes altres de sinònimes, però que té llibres que en parlen, assaigs i estudis de psicologia. Bé, no ens posem més transcendentals del compte, que ja en tenim prou amb l’alè del deadline al clatell a les onze de la nit. Continua llegint

La tieta que Serrat no va conèixer

Llegeixo que Maria-Mercè Marçal s’indignava amb la cançó ‘La tieta’ de Joan Manuel Serrat, ella que tenia una tia Mercè que no tenia res a veure amb aquell reguitzell rimat de tòpics i estereotips. Penso que tan d’acord, i recordo que un dia, fa uns mesos, en acabat d’haver-la sentida, vaig fer cap a Twitter, empesa per la necessitat de compartir la sensació que me n’havia quedat. Que han passat molts anys i moltes coses, però no sé si es fa prou, en la literatura, en el cinema, en les cançons, o on sigui que es facin aquestes coses, per a actualitzar la imatge col·lectiva que tenim de ‘la tieta soltera’. Continua llegint

Una sèrie potser val més que mil articles: ‘The Fall’

Enfilàvem Pelai cap a Urquinaona i Sant Jaume, i ens sentíem fortes, entre tanta altra gent que marxava, alegre i combativa, recordant la revolució imparable de les dones, cridant que cap agressió sense resposta, que la nostra vida, el nostre cos i la nostra manera de cardar no s’agenollava davant del sistema patriarcal, i que no hi érem totes: faltaven les mortes. No era cap miratge, el Vuit de Març, perquè la lluita feminista avança sense aturador, però no vam trigar gaire a tornar a la realitat. Aviat ens en va faltar una més. Aquest cop a Son Servera. I una de ferida, a Nou Barris, a qui l’home va matar el fill que esperava. La llista que es va engrossint, com cada any, també sense aturador. Si aquest degoteig de morts no fossin feminicidis, no crec que hi assistíssim tan impassibles. Continua llegint

Cafè sense sucre

Amb la mare teníem una mena de tradició. Quan érem de viatge, robàvem culleretes de cafè. D’un aeroport o d’una cadena d’hotels, que teníem els escrúpols de no fer-ho en qualsevol lloc. Xiulava mentre la netejava amb un tovalló de paper i ara que no mira ningú, flap, cap dins la bossa. Com qui comet la més gran malifeta, rèiem per sota el nas. Un dia, ja no recordo en quina ciutat, no en vam tenir prou amb la cullereta, devia ser un restaurant molt dèspota. Quina tassa de capuccino més mona. T’agrada?

Poques coses com l’olor de cafè de bon matí. A tu salud.

Compto que tot això ja ha prescrit, naturalment.