La setmana passada la meva amiga L. va deixar voluntàriament la feina. Poca estona després de presentar la seva carta de renúncia va venir a dir-m’ho al despatx. Els ulls li brillaven i encara que s’esforçava a dissimular-ho semblava força afectada. (n’hi ha més)
Feia tot just sis mesos que havia ingressat en la diguem-ne empresa (la mateixa en la que jo treballo) plena d’il·lusió i ganes de fer coses. Així almenys m’ho havia manifestat, amb una brillantor als ulls diferent, diverses vegades mentre esmorzàvem. Sembla, però, que qui la va cridar per treballar al seu costat li va presentar un panorama que després no ha pogut fer-se realitat.
Per circumstàncies que ara no vénen al cas la meva amiga L. i jo hauríem pogut arribar a ser alguna cosa més que amics (ara que m’hi fixo, qui llegeixi això que acabo d’escriure i no sàpiga de què va la cosa pot arribar a suposicions absolutament errònies). I curiosament en aquests sis mesos que hem estat companys de diguem-ne empresa puc dir que la meva amiga L. i jo ens hem vist i hem xerrat més que en tots els anys anteriors (sona estrany, ja ho sé, però és la pura veritat).
Ja he dit que de vegades ens trobàvem per esmorzar. Sempre molt d’hora: a les vuit del matí. Travessàvem la Rambla mentre anàvem cap al bar i davant del cafè amb llet i el croissant parlàvem de la feina o de la família. I gairebé sempre de M., la seva filla. Una dama adorable, per cert.
Algunes vegades em demanava coses concretes per a la seva feina i jo les hi facilitava en la mesura que m’era possible. Altres vegades volia saber què pensava sobre assumptes molt concrets i jo li responia sense embuts ni trampes. Sempre he estat sincer amb la meva amiga L. Encara que els nostres idearis no fossin exactament els mateixos (que no ho són). Ella escoltava els meus raonaments amb respecte i més d’una vegada m’havia demanat que allò que li acabava d’argumentar de paraula li ho passés per escrit perquè podia ser útil per a la seva feina i per a la persona a qui servia directament.
Ara la L. i jo ja no compartim feina en la diguem-ne empresa. “De moment me’n vaig a casa”, em va dir. L’endemà es va acomiadar de tothom per mitjà d’un correu electrònic. Jo li vaig respondre amb un “Anima’t, L. I una vegada més t’ho dic: ja saps on sóc” que ella va rematar poca estona després amb un “Moltes, moltes gràcies per tot, Joan Josep. Una abraçada”.
És curiosa la vida. La meva amiga L. és més amiga meva ara que sis mesos enrere, tot i que segurament a partir d’ara es reprendrà el període de veure’ns molt esporàdicament. Per no saber ni tan sols sap que ara estic escrivint aquestes ratlles. Quatre cosetes dedicades expressament a ella que si li arriben serà per mitjà de terceres persones, no pas perquè jo li ho hagi fet saber. (Uf! No vull ni pensar la bronca que m’espera la propera vegada que ens vegem amb la senyora M. si llegeix això).
Ja ho he dit més amunt: és ben curiosa la vida… I nosaltres, tots plegats, que n’arribem a ser, de rarets…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!