Maridatges. D’Anglaterra i altres nacions britàniques.
Literatura :
Night train . Martin Amis, 1997. El detectiu Mike Hoolihan confessa haver vist centenars d’ homicidis. S’ha trobat amb l’espectacle posterior a l’assassinat, el suïcidi, l’accident. Té el cervell saturat d’aquest tipus d’imatges. Però cap ha quedat fixada en el seu interior com el cos de Jennifer Rockwell. Hi explica per què. El setmanari Time en va assegurar ‘empeny el llindar del gènere negre fins a la frontera amb l’obscuritat total.’ I el NewYorkTimes en va dir ‘Martin Amis ha creat una mercurial narrativa que agafa el lector i no el deix anar.’
Altres referents. La solitud del corredor de fons. Allan Sillitoe .La lluita per la dignitat d’un noi que comença a córrer. També Trainspotting , precisament la novel·la original i extremadament transgressora de l’escriptor escocès Irving Welsh. D’on es basà el film del mateix títol, i on “el millor de cada casa” s’obre pas en la perifèria urbana. Va resultar que propulsava, sense haver-ho previst, el marginat fins a elevar-lo a una figura de pseudo-heroi. No hi ha ni visió condescendent ni pedagògica, sinó gairebé una mirada d’entomòleg.
ISBN 0-099-744871-1
Cinema :
A Clockwork orange. Stanley Kubrick, 1971 Estem a mitjan del s.XXI. En una societat mol tecnificada, un carismatic delincuent britanic és apresat. Accepta un programa de rehabilitació novedós. Però no tot surt com estava previst. Una pel·lícula de cinema realitzada per l’Stanley Kubrick? Aleshores anem a veure-la. O és una obra mestra, o té molts elements interessants per reflexionar-hi.
Altres referents : Full Monty, Snatch and Diamonds, també Trainspotting. La maduresa d’una societat britànica que permet els seus artistes que esmolin ganivet i ullals al moment de diseccionar els elements tèrbols de la mateixa societat. Són molt crítics amb ells mateixos. Gairebé donen una visió sòrdida de les seves gents. Llibertat creativa. Resultat: Un lloc on s’acull raonablement bé els ciutadans, on la llibertat és envejable, malgrat tot.
O’clok Orange, de Stanley Kubrick
Música:
London Calling. The Clash,1976 Anglaterra anys setantes. Llibertat de dir les coses als escenaris, però el poder continua tirant pel dret. Tampoc no hem avançat tant. O sí. Poc a poc, estrofa a estrofa, paràgraf a paràgraf, escena a escena la cultura és evolució civilitzada. I es fent solatge. I sí, arriba un temps en què la societat ja reclama una altra cosa. Però són canvis lents, que potser no es mesuren en anys, sinó en dècades o generacions. En tot cas, els britànics The Clash cridaven contra les elits, l’statu quo, i avisaven d’un possible incident nuclear. Particularment no són els músics que m’acostumen a agradar, però els reconec força, originalitat, …i segons els entesos molta influència posterior.
Altres referents: The Who, Sex Pistols, Queen, Morrisey, Van Morrison, Status Quo , The Police, Fletwood Mac , Pink Floyd, Mike Oldfield, i evidentment The Rolling Stones i The Beatles, aquests dos darrers , tenint ja la millor feina feta en els setantes. Després, dins d’aquest món urbà britànic, en els 80’s David Bowie, Culture Club, els U2 ; en els 90’s han vingut els Oasis , Blur. Aquest segle, Amy Winehouse, Adele.