Memorandum

Vertigen: Alteració del sentit de l’equilibri. Torbament del judici.

La definició s’assembla bastant a les sensacions que alguns podrem  experimentar a mesura que s’apropi l’hora V.  Esperem que sigui una alteració i un torbament temporal, que en definitiva es superi davant el repte nacional de les nostres vides.

1.Vertigen.  Si ara estiguéssim  escalant un cim,  -i a fe de Déu que ho sembla, un pic costerut-  semblaria que es comença a notar una mica la falta d’oxigen. Portem ja bastant de tram empinat, molt de temps pujant passa a passa.  Si mirem cap a dalt, semblaria que encara hi ha força dificultats fins arribar-hi.

Però, què passa si mirem avall?  Segur que els excursionistes de raça ho explicarien millor, però en la meva imaginació, el que  em passaria si m’aturés i mirés amunt i avall , es pot definir com a vertigen. Doblement.

Per una banda per la constatació de l’alçada aconseguida pas a pas.  Avançant dos passos, retrocedint-ne un. Fent via.  Queda molt lluny la vall, el punt de partida.

De l’altre costat,  observar que malgrat la dificultat final, fer el cim és a les nostres mans. Queda molt a prop el pic, el punt d’arribada Els darrers metres d’esforç i si no defallim,  guanyarem la muntanya.  Res ni ningú, cap dels obstacles que fins ara ens podien impedir la gesta,  ja no ens poden vèncer. Ni el vent, ni el fred, ni la boira, ni el gel. Res. Ja està superat. Ara mateix només podem perdre l’oportunitat d’aconseguir la fita, si nosaltres fallem. Bé per la por, -pel vertigen final-,  (la por a guanyar, en diuen els psicòlegs).   O bé pel mecanisme mental contrari, per la fanfarroneria de creure que ja hem guanyat, ignorant  aquest esforç pels metres finals.  Però ja només depèn de nosaltres, dels que volem votar. I volem votar sí-sí. 

Si ens ho creiem,  si continuem treballant per la victòria final ; si actuem així :  a) sense menysprear l’últim tram de dificultat, i  b) sense flaquejar per la vertiginosa  pressió de l’èxit, el cim és nostre.  Tindrem un estat sobirà i independent.

Qui no voldria estar en aquesta situació : davant un repte, davant una batalla, davant una fita tan desitjada: el triomf  només depèn d’acabar de fer bé les coses, el rival ja no té opcions , guanyar ja només depèn de nosaltres (i perdre ,  també)

2.  Perspectiva . Asserenem-nos un moment, respirem fondo, i recordem:

A veure. L’any 2010. Estàvem votant amb un horitzó pel  pacte fiscal. Per part de CiU, era una reclamació més que correcta. Per a PSC, una sol·licitud de col·laboració i comprensió federal per la banda espanyola. Per part d’ ERC, la reivindicació sobirana es mantenia ferma.

La manifestació contra la decisió del TC, de juliol de 2010, anul·lant articles de l’Estatut votat, sancionat i refrendat, va camviar-ho tot.  Més d’un milió de persones a Barcelona, exigint dignitat.

Any 2012. L’exigència de dignitat continuava, però ara ja s’interpretava com la necessitat, la urgència de tenir un estat propi, perquè la col·laboració amb l’estat espanyol , empíricament, havia quedat negada. La manifestació de setembre, altre cop més d’un milió de persones a Barcelona, “Catalonia, next state in Europe”  va provocar avançament d’ eleccions al Parlament de Catalunya, amb el programa electoral del partit guanyador en què reclamava  la celebració d’una consulta plebiscitària.

El pacte fiscal, i l’encaix amb Espanya ja era pantalla passada.

Des de gener de 2013 tenim una declaració de sobirania de la nació catalana feta pel Parlament. La sobirania rau en el poble català representat en el Parlament de Catalunya. Poca broma.

Setembre de 2013. La Via Catalana, amb les mans de més d’un milió de catalans enllaçades de punta a punta del Principat,  un altre tour de force d’organització, il·lusió i civisme, confirmen que la voluntat és la independència “normal” de Catalunya.   L’èxit desbordant provoca una nova passa endavant de govern i grups pro-consulta :

Desembre  2013. Es posa data i pregunta per un referèndum sobre la independència : 9novembre2014 de tenim un decret de celebració d’una consulta per triar la independència de Catalunya.

Setembre 2014 La V quadribarrada per la Diagonal i la Gran Via de la nostra capital. Què dir? Una nova i majestuosa convocatòria multitudinària de l’ANC i Òminum, les dues organitzacions que cusen la societat civil.  Provoca un altre moviment en el tauler.  A l’octubre el president que diu que aquesta es la consulta penúltima.  L’última,  la consulta definitiva serà en forma d’unes eleccions amb caràcter plebiscitari, per declarar al món el nou estat català.

Ho veiem en perspectiva?  Un milió de persones, les votants fidels del partit que governa al nostre país, estan passant de ser catalanistes possibilistes, allò de peix al cove,  a ser catalanistes tossudament utòpics, exigents,  declarant que l’únic pacte que volen és el divorci amb l’estat espanyol.  Poca broma. El mateix estat que ha proporcionat un dni als seus pares, que els ha cobrat els impostos, que els ha escolaritzat, que els ha deixat jugar a la Loteria Nacional, que gestiona una lliga de futbol, que els ha representat a la UE. Molts lligams. Però també el mateix estat que els ha donat una guerra civil als seus avis, un retard en el benestar material i social, i una persecució inmemorial de la seva cultura i economia, que ha creat moltes síndromes d’Estocolm.

Doncs bé , els hereus d’aquesta societat escaldada, un xic poruga, possibilista, assenyada,prudent, treballadora, a cops mesella, i a cops heroica, aquesta generació comformada pels independentistes de darrera hora que es sumen als independentistes de sempre, ara mateix lidera un pols, un torcebraç amb un estat  set vegades més gran i poblat,  per guanyar-los el premi que més els sap greu perdre, la seva unitat, la nostra llibertat. Poca broma.

Ho veiem, tot això? En som conscients de la situació vertiginosa que estem protagonitzant?

3. Poder .  Vindrà un dia, un moment, en què estarem davant d’una urna, amb una papereta a la mà, lliurement escollida.  Independència de Catalunya : Sí / No.  El 9/N serà un assaig general, però vindrà un dia d’aquest proper 2015,  en que la funció serà real. Aleshores, en aquell instant, davant la matriu del nostre destí, tindrem la llibertat i la responsabilitat absolutes. En  aquell instant  nosaltres, cadascú de nosaltres, tindrem molt de poder. Cadascú només una porció ben petita d’aquest poder. Però poder.  No serà una votació normal. No decidirem com gestionar el nostre país durant els propers quatre anys. No. Decidirem la història definitiva del nostre país. Votarem la qüestió que molts catalans abans de nosaltres haguessin volgut votar. Votarem llibertat. Votarem independència. Votarem si en els propers anys serem tan sobirans com són els habitants d’altres estats.

Ens ho imaginem?  Ens podem imaginar tanta plenitud?  Sentir-nos tan lliurement normals com els holandesos, els danesos, el francesos, els alemanys, els suïssos, els txecs, els noruecs?

Volem viatjar a l’estranger amb l’orgull al rostre i el passaport català  a la butxaca?

Volem sentir-nos dignes del moment històric, i  gaudir del fet que,  quan dintre d’uns anys el 9 de novembre de 2014 sigui als llibres de text, i es facin reportatges televisius, i assaigs,  i potser alguna pel·lícula èpica,  nosaltres hi vam ser , i ho vam fer possible?

Som conscients que amb un acte tan pacífic com votar provocarem una situació transcendent?

Vertigen.

4. Persistència. La comunitat internacional, després dels 14.000 llibres de Catalonia calling, pagats per nosaltres i enviats a personalitats rellevants del món de la política, la societat, l’academicisme, la cultura, l’esport, la religió, i evidentment després de la feina discreta i esperem que eficaç de la diplomàcia catalana, comença a fer-se pública. Deu personatges rellevants del món, entre ells dos premis Nobel de la Pau, un cineasta, un escriptor i un hispanista subscriuen un text en què sol·liciten “Let’s Catalan Vote”.  Així es comença. Pas a Pas.

D’altra, per la constatació de què només depèn de nosaltres, -per a bo i per a dolent- de continuar esforçar-nos i fer el cim. I cal persistència, astúcia, i una dosi de resiliència i d’esforç.   I si no estàs acostumat a guanyar, hi ha el perill d’haver-te acostumat a perdre, i a llençar la tovallola davant la imminència del triomf.

Josep Maria Martí i Font  El dia que va caure el mur.  AraDiumenge, 26.10.14 , escriu  que l’historiador greco-romà Polibi va esbossar un text en el que teoritzava sobre la importància relativa de l’individu que mou la palanca dels fets històrics, i feia èmfasi en la importància superior de la comunitat, de la població i del context, que fa aparèixer el factor de lideratge. No negava la importància dels subjectes individuals en el moment de canviar la història, però delimitava la seva importància a l’espurna que pren si hi ha material a la vora prou sec (prou madur) per a estendre el foc.

L’escriptor ho relacionava amb el fet gairebé anecdòtic i equívoc que va suposar l’obertura del check-point de Berlin, que va suposar en una nit la caiguda del mur, i en uns pocs dies, la implosió dels sistemes comunistes a l’Europa de l’Est. Resulta que en una conferència de premsa un càrrec de la RDA, va llegir un paper en què es preveia un inici de liberalització de les sortides a través de la frontera, en casos especials i amb limitacions. Les preguntes dels periodistes, l’astorament general, el nerviosisme i la incapacitat per donar més respostes va precipitar el desenllaç que tots coneixem. Però abans, entre bambalines, hi havia un descontentament dels comandaments intermitjos, i una certa predisposició a acceptar que el vell Hoeneker estava acabant-se. I una roda de premsa ho va accelerar tot.

Bé, en el nostre procés, els periodistes i els historiadors també tindran feina a delimitar quin personatge i quina situació va ser el desencadenant de la ruptura amb Espanya i  de la independència de Catalunya. Com a observador contemporani, i seguint aquesta idea del savi greco-romà, també aventuro que no hi haurà un moment absolut, ni una persona determinant, sinó la sinergia de moltes aportacions de moltes persones.  Jo m’inclinaria a pensar que l’espurna va ser la consulta popular de 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, i la decisió d’un nucli dur a Omnium i sobretot a ANC que van apostar decididament per empènyer els polítics i fer-los “cremar les naus” de retorn a l’autonomisme.

Tot i que en els llibres d’història puguin sortir com a referents  el president Mas i el 9N.

En fi, bé està el que bé acaba.

[per cert,  el text no s’acaba avui, demà segona part]