Maridatges. De la França més arrauxada, menys cartesiana.
Hi ha l’art francès exquisit, culte, acadèmic.Però també hi ha una producció artística francesa més esqueixada. No és la lògica d’un país centralista, ben endreçat, cartesià. No és l’alta literatura de l’Académie, ni el Goncourt, ni el classicisme de Yourcenar, ni la transcendència de Camus o Sartre, ni l’escriptura enciclopèdica de Cohen, no són els que sortirien fàcilment en els programes de Bernat Pivot, per entendren’s.En el setè art, tampoc no són els referents Truffaut, ni Rohmer, evidentment nous i trencadors, però seguint una voluntat seriosa dins la seva producció.En la cançó tampoc ens referirem als clàssics Aznavour, ni Piaf, Bécaud, ni tan sols Holliday, perquè tot i rocker rebel, en el fons no sembla pas que jugués amb el seu art, sinó que se’l prenia massa seriosament. Més aviat s’hauria d’anomenar Moustaqui, amb petites joies lúdiques, o l’ambivalent Brel, amb cançons canòniques com Ne me quitte pas, o Quand on n’a que l’amour, que no fan el cas, però també l’exaltat i suador intèrpret d’ Amsterdam himne a la disbauxa portuària.Continua sent la creació pròpia d’artistes cultes, cultivats, però que es tornen juganers, transgressors, experimentals. Exemples n’hi ha força. N’he escollit els segúents:LiteraturaParoles. Jacques Prévert,1972 . En la meva opinió Prévert agafa el relleu dels surrealistes d’abans de la guerra, se’ls fa seus, i aleshores, digerits, es permet d’incorporar dosis del mateix , (o de realisme màgic) en els seus poemes sobre la quotidianeïtat, i sobretot en els que aporten una falsa èpica referits a les gestes dels militars francesos. En això enllaçaria amb el sarcasme del cantautor francès amb pipa. Llegint Prévert és fàcil imaginar-se arquetips dels anys de la recuperació francesa: Louis de Funes, Jacques Tati, Robert Doisneau, continuant amb Claude Lelouch, Boris Vian, i els contemporanis Queneau i Pérec. “A l’enterrement d’une feuille morte, deux escargots s’en vont…” . O bé la supersintètica declaració d’una passió incipient: Alicante : “Une orange sur la table, ta robe sur le tapis, et toi dans mon lit. Doux présent du présent, fraîcheur de la nuit, chaleur de ma vie.” Que poques paraules es necessiten per descriure una nit llarga d’amor físic i turgent!2-07-036762-2L’herbe rouge.Boris Vian. 1950 Uns joves, i les seves cabòries, i el seu desconcert, i els seus somnis i els seus malsons.Cinema:Les amants du Pont Neuf, Leos Carax,1991París, les nits gens turístiques. L’esprit bohemi, transgressor d’uns amants parisencs. Després encara vindria un altre film impactant, espiritual de Carax, amb l’àngel de la limousina . imdb.com/title/tt0101318/?ref_=nv_sr_1 També Danton. Andrzej Wajda,1983 . Classicista en el format, però trencador en la forma. La descripció del sanguini i bon vivant, tolerant revolucionari, que com és sabut, finalment és aclaparat per els més radicals dels radicals, els més intolerants dels revoltats.També el poder. Tenir-lo, utilitzar-lo i perdre’l. Aparentment, i segons en sabem Danton va ser un home més integre i amb les seves contradiccions…..Robespierre va ser integrista, conspirador, sanguinari. Els dos van arribar a través de la Revolució Francesa al domini de la població. Es van fer rodar caps, alguna testa reial. Però després la Revolució es va menjar els seus fills, com Saturn, com ja és habitual en aquests casos. Danton va ser sacrificat primer, i posteriorment Robespierre també caigué. imdb.com/title/tt0083789/?ref_=nv_sr_2
