Bloc de notes

Aquest article m’ha fet venir ganes de llegir un llibre: La civilización de la memoria de pez (Alianza Editorial, 2020), subtitulat: Pequeño tratado sobre el mercado de la atención.

L’autor es diu Bruno Patino i diu que ha “deixat de creure en les virtuts d’una societat de la informació digital més lliure i igualitària”. Es veu que ha treballat a primera línia digital amb grans empreses del ram, plataformes digitals, etc., i diu que aquesta experiència professional l’ha fet arribar a la conclusió que ens han enganyat.

Segons ho explica en Xavier Montanyà a la seva ressenya, les grans plataformes digitals –Amazon, Apple, Google, Facebook– han creat un sistema econòmic de capitalisme digital depredador que actua sobre la nostra voluntat i el nostre cervell amb l’objectiu de retenir els individus a les xarxes com més temps millor només (o sobretot) per augmentar els ingressos de publicitat. El sistema que han ideat i construït a còpia d’estratègies que generen dependència i addicció ha enganxat molta gent a les xarxes.

Llàstima que el llibre no sigui en català però tot i així el buscaré. Potser el trobaré en francès, ara que estem a punt de passar uns dies a Tolosa de Llenguadoc.

Aquest matí he fet una escapada per tornar de mirar de trobar com tancar la circumval·lació del nord de les Gavarres en bici i he pedalat amunt i avall del congost sense trobar el que buscava: un pas sense cotxes, o al menys amb pocs de cotxes. Potser no existeix i l’única opció és esperar la via verda promesa entre Girona i Celrà. Però hi tornaré.

De tornada a casa, cap sorpresa: les forces d’ocupació encara hi són; per tant, tornem a algunes de les rutines de la resistència a què ja ens hem acostumat. Avui: parada al passeig, com cada primer dissabte de mes.

Es tracta de mantenir-se ferms no només perquè la injustícia nacional continua sinó perquè a més a més ara hem de fer front a més de repressió. Les formes de la lluita van canviant i s’adapten a la situació; ara cal que fem calaix per als companys i companyes que estan essent investigats pel tall de la Jonquera. Ells no van fallar; nosaltres tampoc no ho farem, però l’Estat se’n surt perquè mentre estem distrets ajudant els companys, l’Estat continua fent la seva feina de repressió i desnacionalització.

Dia sense gaire història, ha passat volant. De fet, només mig dia als Països Baixos i la resta travelling perquè per acabar aquesta escapada a Amsterdam aquest matí hem agafat el ferri per anar fins al Lookout. Potser hi hauríem d’haver anar el primer dia perquè tenir una visió global de la ciutat abans de començar-ne la visita sempre és una bona idea. Salvant les distàncies, el ferri m’ha fet pensar en els d’Istanbul que travessen el Bòsfor i comuniquen la part europea de la ciutat amb l’asiàtica. Tot i això, les diferències entre uns i altres són nombroses, com per exemple que en aquest ferri d’avui hi havia tantes persones a peu com en bicicleta.

Tornada cap a les tres i corrent a última hora pels passadissos de l’aeroport (de poc que se’ns escapa l’avió!).

Arribada súper calorosa; el canvi climàtic està castigant el Mediterrani i ja ens en havíem desacostumat!

Passeig fent el badoc fins al castell de Muiderslot. Tota una experiència, això d’anar en bici per Amsterdam! La primera vegada que hi vaig estar vaig fer servir una bici només per una petita ruta (acompanyat de guia) per quatre carrers comptats del centre. Avui, en canvi, la MJ i jo ens hem atrevit amb un bon recorregut que ens ha portat des del centre mateix de la ciutat fins a un castell dels afores (més de vint quilòmetres).

Aquesta nit l’he acabat.

Jo mateix em sorprenc d’haver estat capaç de llegir un llibre tan llarg. Diuen que el propi Bolaño, que tota la vida va haver de patir per arribar a final de mes, tenia pensat de publicar la novel·la a poc a poc, en cinc llibres diferents, com una manera d’assegurar el futur econòmic de la seva família. Són cinc parts que al final es van publicar pòstumament com un sol llibre (1200 pàgines!) però que es poden llegir independentment.

El vincle que uneix les diverses històries (les principals de cada part, vull dir, perquè la quantitat de petites històries, anècdotes i digressions que hi ha a cadascuna és un disbarat) potser són els assassinats que tenen lloc en una ciutat imaginària. Dic “potser” perquè d’aquests crims gairebé no se’n parla directament en almenys dues de les cinc parts. La ciutat del llibre es diu Santa Teresa però sembla ser que l’autor tenia al cap els feminicidis de Ciudad Juárez, al nord de Mèxic.

El mateix Bolaño va descriure “2666” com “un monstre” perquè era tan ambiciosa i hi va esmerçar tanta energia que va tenir por de deixar-hi la pell. Es veu que va dir això:

«2666 es una obra tan bestial, que puede acabar con mi salud, que ya es de por sí delicada. Y eso que al terminar Los detectives salvajes me juré no hacer nunca más una novela río: llegué a tener la tentación de destruirla toda, ya que la veía como un monstruo que me devoraba.»

Afortunadament va poder acabar-la i des de la seva publicació la crítica no es cansa d’elogiar-la i deixar-la pel núvols. Segons alguns és una de les obres cabdals de la literatura contemporània (no només espanyola).

A mi m’ha vingut d’una altra manera però també m’ha deixat esgotat. Hi havia dies que no podia deixar de llegir, i després no podia deixar de pensar en alguns dels temes i personatges que hi surten. M’agrada molt escoltar històries i les d’aquest llibre m’han enganxat totalment. Sovint m’imaginava en Bolaño parlant-me en veu alta com si estigués explicant les històries del llibre amb un got d’alcohol a la mà.

Un llibre magnífic, extraordinari.

No sé si ho puc dir tan alegrement perquè, en realitat, de l’hort de casa només hi ha les tomates però cal que consti que el pa i l’oli (i el formatge que hi afegiré després de fer la foto) ve tot de cooperatives properes. Quin goig, poder menjar així!

I que bo que és!

Un passeig fins al riu dóna l’oportunitat de mostrar unes fotos que poden voler dir algunes coses. Food for thought.

Diu que quan ens morim les ungles continuen creixent en el cadàver. La primera foto seria l’equivalent vegetal d’aquest fet tan inquietant. En una planta, però, el fenomen no em fa gens d’angúnia.

La segona va d’una soca que es resisteix a morir. Resistència, fortalesa, perseverància, resiliència… fins quan? 

I la tercera fa fàstic, el mateix que ens fa quan anem passejant pel Carrilet i ens trobem cagarades de cavall al mig del pas. Ara que em fixo en el lloc on tenen tancats els cavalls, el que m’estranya és que hi hagi tan poques tifes a la via verda.

He sortit de casa cap a Quart i Gavarres amunt però no comptava que la baixada des de St Mateu de Montnegre fins a la carretera de Cassà a la Bisbal és per una pista en un estat tan dolent que he rebentat el pneumàtic dues vegades. Per postres, la manxa no m’anava gaire bé i he perdut molt de temps reparant i mirant d’inflar la roda de darrere. Per sort, he pogut arribar fins a St Sadurní de l’Heura, on he vist que un avi i la seva neta estaven per engegar un cotxe i de seguida els he anat a empaitar; han estat molt amables i m’han deixat amb la bici en un taller de la Bisbal per poder canviar les càmeres i inflar les rodes com cal.

Havia sortit de Salt cap a Girona i agafat la via verda fins a Quart. A la sortida de Quart, pujada per la carretera de St Mateu fins que s’acaba l’asfalt i aquí la pista que deia amb el resultat de dues punxades a la mateixa roda.

En el taller no hi havia cap mecànic però sí que tenien recanvis, de manera que jo mateix m’he arreglat la bici i encabat he anat de la Bisbal a Cruïlles per la carretera de Cassà. De Cruïlles he pujat cap a Monells (per cert, estan eixamplant la carretera???), Madremanya, St Martí Vell, Juià, Celrà, Girona i Salt.

Dues dreceres (o més ben dit camins alternatius, que no pas sempre escurcen via) són a Monells i a Campdorà. La de Campdorà me l’he d’estudiar una mica més, potser demà.

El problema continua essent anar de Celrà a Girona perquè el congost fa de molt mal passar, sempre carregat de trànsit a motor i amb poc espai per respirar i pedalar.

La Plataforma per la Llengua denuncia la manca de voluntat del Govern per aplicar les lleis del cinema i del Codi de Consum, de manera que incompleix des de fa 10 anys aquestes normes aprovades pel Parlament i que suposarien un avenç per als drets lingüístics dels catalans.

Si aquests partits gestionen així l’autonomia, no m’estranya que no es vegin amb cor de tirar endavant la independència.

Al final hem decidit de llogar un cotxe (suposo que podrem fer-ho tot i les restriccions pel Covid-19) per anar uns dies a Palamós aquesta setmana entrant i al mateix temps jo fer un puja-i-baixa al Vendrell dilluns per dinar amb els nens.

Sembla que la situació sanitària a Barcelona està cada vegada pitjor i les perspectives tampoc no conviden ni tan sols a parar-hi ni que sigui per fer transbord amb el tren. Per altra banda, portar les dones de casa a Palamós en cotxe ens estalvia esforços i cues i temps i a més ens dona llibertat de moviments, tant a Palamós com quan jo sigui al Penedès.

Diners i temps. Pel que fa al cost econòmic, no és pas molt és elevat que si haguéssim de comprar quatre bitllets d’autobús Salt-Palamós-Salt i un de tren/bus Salt-El Vendrell-Palamós-Salt. En termes de temps, el guany és clar.

El començament de la ruta és la que alguna vegada segueixo per anar a Palamós si vull travessar les Gavarres. Potser més endavant aquesta setmana passaré per aquí i provaré de fer una ruta circular que ressegueixi el perímetre de la part més septentrional de les Gavarres, ja ho veurem.

Avui m’he tornat a embolicar per camins que em pensava que em duien a un lloc i han acabat duent-me a un altre després de fer unes quantes voltes, però no passa res: voltar en bici i explorar territori és el que m’agrada.

Diuen que demà hi haurà el cerimonial en què es presentarà oficialment el nou hospital i que l’agraciat pel sorteig serà Salt! Collonut, però haurem de llegir la lletra petita.

He tornat altre cop a aquesta ruta però amb alguna variant per fer-la més divertida; ho he aprofitat per actualitzar la ressenya en el wikiloc. Al final no ha sortit pas tan diferent però una mica passada per aigua sí. Cap problema; diu que cada dia hauríem de provar de fer alguna cosa que ens faci por, no? Travessar el Ter a la Pilastra no em feia pas por, allò que se’n diu por, però sí que abans d’arribar-hi sentia una mica d’inquietud per si el riu baixava molt ple. Tot i això, estava disposat a passar de riba a riba a menys que hi hagués un corrent fort. Quan hi he arribat i he vist el riu, però, el cabal s’escolava més aviat tranquil i poc carregat i només m’he mullat fins a les cuixes. 😅

Avui s’ha sabut que la visita que el rei d’Espanya tenia previst de fer aquest cap de setmana a Girona i l’Empordà no es farà. Diuen que és perquè les mostres populars de rebuig que s’estaven preparant l’haurien deixat malament. No sé si acabar de creure-m’ho, ni la no-visita ni que sigui per por de les manis de rebuig, però això és el que ha sortit a la premsa.

La monarquia espanyola està cada vegada més mal vista per més de gent i cal aprofitar-ho per desmarcar-se del règim, no només del seu cap visible. A més, cal rebutjar també tot i tothom que des de Catalunya li dona suport o hi contemporitza, des del Círculo Ecuestre fins als germans Roca.