marginàlies

La becaina no ha estat tan reparadora com esperava: m’he desvetllat tan emprenyat com m’he lliurat al xubec. Es tracta d’un emprenyament total, com les tempestes cinematogràfiques; vull dir una agrura generalitzada que, en pegar, fa matx. No té origen ni epifania: ve de cop, imprevisiblement, i amb una força devastadora; i te toma el capell de la compostura com si et fes una broma pesada. Un  emprenyament, en fi, fatxenda, pinxo, malcarat; metropolità, colonial; prepotent, cínic. Una emprenyadura que m’obliga a fer-me enfora de la gent, arraconar-me i flastomar una estona. No udolar, que fa fi i és elegant –res més fascinant que un llop que vigila-, sinó cridar energúmenament, fer davallar tot el santoral per quedar-te a plaer i exhalar la rosa de la porcor d’ànim. Sort que escriure com raja, en casos d’emprenyadura supina, evita fer el ridícul.