marginàlies

La llum neta de les sis del capvespre feria la tauleta baixa de la sala d’estar i destacava les marques de  les llaunes de cervesa que s’havia pres durant el matí i el dinar. I també les miques de pa, reclams silenciosos de teuladers i titines que defugen les ciutats com els estugosos el verrim. Els cinc pisos de  naips que havia aconseguit aixecar lluïen en la fulgència domèstica d’un capvespre dominical presidit per la mandra i els remordiments: mai no hauria d’haver propiciat amb la seva estúpida verborrea que ella partís farta de discutir per bajanades i de riure-li les (poques) gràcies. Ella era l’única que li voleiava  totes les rareses i que li sabia contenir les pomeries. L’única que li havia demostrat afecte quan l’aflicció el consumia. Una casa sense dona és una casa sense llum, deia el galleguet veí de cals pares quan estrenà viduïtat. Li revenia ara quan la solitud li tornava a passar la mà per la cara. El castell de naips li envolava les misèries i la misantropia, i al punt es convertí en espill. Veure reflectits en aquell caramull agradós de paper els ous nials dels seus somnis no li agradà gens i d’una manotada netejà la taula. Sols se salvà de l’arrasada el post-it on hi havia escrit  feia dies: Tothom mereix un estel, però molts pocs són els que el poden lluir sense témer el ridícul.