marginàlies

Quan a les nou tocades decidí d’aixecar-se, recordà com si el revisqués la cua del darrer somni: una platja mallorquina indeterminada; ni fresca ni calor; la projecció d’una pel·lícula waltdisneiana de dibuixos
animats en una pantalla descomunal; ell espatarrat a una butaca de cinema; el silenci sepulcral de la gent i l’aigua, com si aquells personatges absurds en diguessin de molt profundes, i la demanda explícita a la seva dona que li infongués serenor. “Necessit que algú em tranquil·litzi”, eren les paraules exactes en el somni.

Serenor, això és el que demandava a l’aimada i no per viure atropelladament –fer part dels serveis jurídics d’una conselleria no suposava festejar l’estrès- sinó per embossar-se per no-res. Era així, ell: propens a l’atabalament i al curtcircuit anímic per causes insignificants. Sostenia, però, que no era ell qui s’havia d’esforçar per no ser tan susceptible ni irritable, sinó els altres que, atenent la seva naturalesa
hipersensible, havien de contenir-se davant ell. Anant a preparar la cafetera, de l’esvaïment del somni en rescatà la imatge d’aquell mico eixerit que se la pelava mentre mirava amb delit morbós com una hiena es rentava en un revolt d’un riu emmirallat mentre cantava estúpidament l’enyor del seu gran amor: un guepard
esquerp i canalla que s’havia tirat mitja jungla, i que no li feia gens de cas. Somrigué i es quedà amb la cara de bleda de la hiena mentre es disposava a anar a cercar els dos croissants preceptius dels diumenges per desdejunar amb la seva dona. Just posar peu al carrer, se sentí una humitat a la closca que, a l’instant de percebre-la, sospità que no es tractava de cap gota d’aigua escapada de cap aire condicionat, ni de cap test acabat de regar. Per com li havia caigut, deduïa que era una cagada d’ocell, pot ser de gavina. No s’atreví
a tocar-la i tornà a ca seva per passar per la dutxa, mort d’oi. Es fregà i refregà el crani -que començava a patir els efectes letals de l‘alopècia- fins que desaparegué l’escarrufament. Tornà a davallar al forn i ja havien exhaurit els croissants. Collons, amb això no hi comptava. La pastissera, que el coneix, li recorda que sa dona a vegades també es decanta per les ensaïmades. Mai els diumenges, però, li recorda rabent ell. Cert, però un diumenge és un diumenge, replica la fornera. En veure que tenia les mans suades i que pel front ja li corrien
les formigues del neguit, féu cas a la madona i s’emportà les dues ensaïmades. En entrar a casa, sa dona encara dorm i no sap si despertar-la de seguida per comunicar-li que avui, diumenge, no hi haurà croissants perquè, per mor de la cagada inoportuna d’una gavina mentre anava al forn, s’ha hagut de dutxar i, perdent aquest temps preciós, no ha arribat a temps de fer-se amb el quemullar preceptiu dels diumenges, però que sí l’ha substituït per l’ensaïmada, aconsellat per la fornera que li ha dit que entre setmana, ella, sa dona, en
menjava qualcuna. Va per fer-ho, però en el darrer moment pensa que és millor preparar el cafè amb llet i en tenir-lo a taula, cridar-la. Així ho fa, però no cal que la cridi perquè amb les primeres regurgitacions sorolloses de la cafetera apareix amb la cara arruada pels regruixos dels llençols. Ell s’ha tranquil·litzat l’indispensable per no fer coneixedor l’atabalament i poder fer dues besades a la seva madona, que, en rebre-les morta de son, les deixa passar. Poc li agrada a ell aquell gest lleig i li tornen a suar les mans. No puc més de son, diu sa dona. Duc una ressaca de cal déu. Tenc la boca més pastosa que una formigonera. Ja me’n donaran, ja, de fer herbes amb gel! Crec que me’n torn al llit i no m’aixecaré fins a l’hora de dinar, li diu ulls clucs. No vols prendre la llet, dius? Ecs, fa la dona, només me falta una ensaïmada per treure’m la llet de l’enconar! I mentre sa dona se’n torna al llit com ho faria un borratxo, ell se’n torna a la pel·lícula waltdisneiana on ell és la hiena estúpida i sa dona el guepard canalla.