marginàlies

El cafè amb llet que es pren en un dels bars que més estima, bofega. Podria omplir paners amb les  imatges que li volten el pensament mentre fixa la vista en l’escuma de la tassa. La més nítida, la de les incomptables banderes de guerra i eixordidors crits amb baioneta dels artillers del dictat i de la mà de ferro que assaltaren fa uns dies alguns carrers arterials de la capital. Instintivament, puja les mans al coll per preservar la jugular, no fos cas s’hagués perdut algun matxet.

Refet de l’estrany ensurt, una nova fogonada li enlluerna la pensada en fixar novament la vista en una de les fotografies que adornen les parets de la cafeteria i que se sap de memòria: no estant molls els carrers, no cal endegar elegies, barrina a les totes. Bat el sol a la plaça, cal que s’armin de valor els tiradors, s’escriu al front de la memòria. Li sona el mòbil i no li fa cas. No vol saber qui és ni què vol. Vol no ser ningú, ara. No cal que pateixi per si algú sent el timbre del telèfon: només són quatre els parroquians que han preferit el sòtil a la terrassa espaiosa del bar, però el brogit soterra els sorolls poc consistents. No vol que res ni ningú distregui el ruixim d’imatges selvatgines que li empaparren el cervell, com ara que no és rar que les rajoles de les voreres dels carrers bufin perillosament, si cap infant no hi arrisca els genolls jugant-hi. Plenament enderiat i a mercè de les sensacions més poca-soltes, veu entrar amb frisor un home gran, maleta en mà, que s’asseu a la primera taula disponible que troba; treu de la maleta un plec i un bolígraf, i escriu quelcom amb impaciència abans que el cambrer s’hi adreci.

En haver acabat d’expel·lir allò que li vessava, demana al cambrer un Beefeater i una aigua mineral amb gas. Mirat des d’on el veu, té totes les traces de ser professor, en actiu o emèrit, i fins i tot aventura que acaba d’escriure uns versos. I tanmateix, somriu, no hi ha res, en l‘aparença, que el lligui a Kavafis. Té la  cara il·lustrada, això sí, i la cabellera poc ordenada, però no són elements suficients, s’autoalliçona, per proclamar que recita Ovidi de memòria ni que sigui especialista en els clàssics grecs. Esperonat per aquella presència ennoblidora, també ell pren el bloc de notes per escriure-hi la darrera tanka:

De les ferides
en degota l’escarruf
que esperonarà
la precipitació
de la veu escarnida