Que callin els rosers, que no deixen sentir les reclamacions de les ortigues. Que les verdolagues cessin d’increpar les vinagrelles. I els cabirols, que s’aquietin, ara que els llops tracten la pau. Qui ha demanat que s’apagui la llum de París? I que es negui Venècia? Deixeu passar les raons que van en bicicleta i no us fieu dels passos de vianants, que són esquers per a incauts. Que ningú no parli d’exili, que és un terme rocallós i que fereix moltes susceptibilitats; que es parli de deslocalització d’idees –o d’ideals-, que és més apropiat.
Per on paren els esperits de contradicció? Que algú els avisi, que sense ells no partirem i cau la nit i amb ella es desvetllen els licantrops. Que deixin de xisclar els falziots, que els durbecs, afamegats, volen saber quins olivars els pertoquen. No cal que els ressagats surtin com pinyols de cirera: temps hi haurà de dur els capitosts i els mossens a la barra. Que s’afanyin les meretrius, que l’èxode serà llarg i caldrà mantenir l’ànim del poble alt. Que s’adverteixi els pingüins que no llancin monedes als bassiots, que després vénen els borratxos i s’estomaquen entre ells per recollir-les. I empastifen els parcs amb el seu alè putrefacte, a més d’espantar les padrines. Advertiu també els escrivans que es preparin, que ho han d’escriure tot amb lletra clara per poder no recordar res de la travessia del llac glaçat. I que espavilin, també, els mestres del moltoneig, que sense les seves lliçons gregàries no assolirem l’ermot comprat a preu de canari jove. Qui diu que no és calma, l’illa? Per quatre esvolotadors a sou de la incúria, no s’ha de macular l’ordre i la compostura amb què s’han derruït les cases pairals i els boscatges de l’avia. Molt sovint les ruïnes esdevenen el millor aixopluc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!