marginàlies

No hi ha res que no sigui cruent, diu per ell l’escrivent de vacances. I closa nit, el record del cruixit del llangardaix en la boca del gat li ho testimonia. A l’insomni que ha aparegut sense fer-ne comptes, no se li escapa cap soroll, ni l’alenada fatigosa de la rata que no troba res per entretenir la gana i que acaba de comparèixer a la cambra. Va plena de clapes i amb la cua escatada. Sembla com si remugàs, com una vella xaruga, fent-se trons del fàstic que encomana.

L’escrivent, amb molta cura, es treu una avarca, s’aixeca de la cadira de bova baixa i l’emprèn a sandaliades contra la bestiola. Encerta la rata a la primera i queda atordia, circumstància que aprofita per envergar-li la primera puntada de peu. Xiscle, la rata, i en rebotar de la paret, resta immòbil sobre el seu costat esquerre.

L’escrivent de vacances no s’està de pegar-li la segona puntada de peu. La rata torna a rebotar a la paret i hi deixa una taca de sang. Torna a quedar immòbil en terra sobre el seu costat esquerre. S’hi  atansa l’escrivent per comprovar el resultat de la seva ira, de la seva ferotge depredació casolana no exempta de matera, i comprova que la rata és morta. I morta, encara fa més fàstic.

Surt de la cambra per anar a cercar la pala i la granera. En arrossegar-la per recollir-la, la rata pega enreveixinada i de l’espant, l’escrivent de vacances l’ataca amb més ràbia que abans amb la granera. No sap quantes granerades li enverga: s’atura quan s’adona dels esquitxos de sang. Panteixant, s’adona que ha destrossat el rosegador. Així i tot, per confirmar la mort, torna a tocar-la amb la granera.

Recull la rata, la llença a les escombraries, ben nua la bossa, la posa dins una altra, que torna a nuar, i encara n’empra una tercera. El camió de les escombraries ja ha buidat el contenidor, però li és igual: l’hi deixa procurant no fer gaire soroll.

Tornant a la planta baixa on estiueja, repassa apressadament el carnatge i no se’n sap avenir de l’odi que hi ha imprès. Calia que morís, la rata, es demana? I d’aquella manera tan cruel? Per què s’hi acarnissà?

Altra cop a la cambra, els esquitxos de la sang li fan venir arcades. Li costa passar-hi la fregona, que també llença a les escombraries en acabat de netejar el terra. Deixa la taca de la paret: demà, a plena  llum, no serà tant.

S’asseu a l’escriptori i llegeix el que escrivia abans de reparar amb la rata: l’amor no té pietat quan s’encabrona, sosté la madona que cull ametlles amb el ca rater, que no la perd de vista.

No es veu en cor de seguir el relat.