marginàlies

En el Caló de sa Torre només hi ha una parella de molts d’anys que secretegen com si fossin amants joves. Ell seu en una cadira de platja tot deixant que les anades i vingudes emperesides de l’aigua li remullin els turmells inflats i esblanqueïts. Corbat, mira l’aigua com si fos un miratge. La boca infantilment espantada diu ben clar que té el seny extraviat. I ella que li acarona els cabells i les galtes. El mira a ell, que no mou cap muscle, i després deixa anar la mirada en el caló com si tiràs miques de pa als peixos. I torna a acaronar el front del seu amant per clamar-li:

dedica’m els matins i faré que els capvespres no t’emmascarin l’esguard.
I somriu, omple de bogeria els clotets de les galtes, que de cada vegada és més suportadora la somada d’allò que cal callar.
Somriu, que la vulnerabilitat ens permet lligar els somnis.
Som irrellevants, innocus, amebes incapacitades per a la maldat.
No et basta aquesta certesa per picar l’ull a la felicitat?
Reinventarem el passat, com fan els addictes als imperis, si per això hem de ser feliços, et sembla bé?