marginàlies

Sap on va, però tothom li veu el pas vacil·lant, temorenc en extrem. L’espera l’habitació d’hotel resolutiu, confortable i net, i prou. Les habitacions dels hotels mai no són amables, recorda; senzillament atenen amb més o menys determinació la necessitat reparadora d’higiene o descans del client. Tot ho troba com cal: la tapadora precintada de l’excusat, els llits ben estirats, les tovalloles ben plegades i el bolígraf de cortesia sobre un grapat de notes amb l’anagrama de l’empresa. La làmina d’un far destacant damunt una rosa dels vents que s’escampa, mira de fer agradosa una cambra irregular de color pastel. La finestra dóna a un montpeller fosc, però li és igual: només hi ha de fer una nit i ell cerca versos refugi per a les seves tribulacions. Porta els dos reculls que vol llegir a la recerca del vers més espelleringat que l’assereni, que es faci càrrec del seu abatiment. La nit es deixa anar: hi és per costum, escriu a la portada. I per rematar el darrer vers del primer poema, prement amb ràbia el llapis, hi deixa: L’atzar filldeputeja…  Li costa entrar en lectura. No té el cap per segons quines filigranes, en té prou recercant el rastre de versos degollats per assaciar-se amb la seva sang asprosa, saba de ràbia per sortir d’atzucacs. En ser en el cinquè poema no pot pus i torna a escriure amb més força, posant a  prova la resistència del full: Tan eloqüent ha estat el dia tractant-me de boig, que em cal llegir a part o banda que la vida és una puta molt cara i no té cap pèl de santa.