marginàlies

Com cada matí, just aixecar-se, es renta les dents com si s’hi jugàs la vida, imprimint força decidida al raspall, que tant li és refregar dents com genives. No es deixa cap racó bucal sense netejar i fins que no escup qualque taca de sang, no minva la potència de la raspallada; com si el signe sangonós indicàs el punt de la feina ben feta. ¿No les passà magres el seu amic Jan per culpa d’un flegmó que li prengué cap al cervell? Doncs cal ser més que curós amb la neteja bucodental.

I tanmateix no és l’únic punt d’atenció del seu pensament retornat del son, aquest de la cura en rentar-se les dents: també el volten com si fossin abelles la colla de darvitxos que, adesiara, compareixen a la seva llar de somnis tot reclamant música a la seva dansa silent. I quan apareixen, vol dir que ha passat mala nit, que deu haver tingut molta por per quelcom que no recorda.

La por és així de cabrona, es diu: te tapa la boca amb ses mans devoradores i no et permet cap expressió que no sigui l’udol o el crit. La ira, pensa, també és contrària a la paraula, com la passió, que és antropòfaga de mena.

Al llarg del dia hi tornarà, a mirar d’esbrinar què l’ha esporuguit tant com per despertar la imatge dels darvitxos. I tanmateix, allò que li compareixerà reiteradament i boja al cap durant el dia, com la tonada d’una cançó beneita, és la certesa que el denominador comú dels marginaires és que no tenen la  intel·ligència paulausterament raonable.

Ja escup el rajolí de sang. Pot parar de  castigar-se la boca. I és en mirar com ha estat d’intensa la rentada que cau en el compte que els espais tacats i poc ventilats li encomanen la luxúria.