marginàlies

Molt agressivament ha batut el sol tot lo dia, qui sap si en memòria dels morts abandonats. Fa setanta-tres anys que la matera, atiada  pels serfs de l’odi, entrà a mata-degolla a les cases i omplí de cadàvers els camps i les voreres de camins capil·lars. Aleshores, trets de gràcia a trenc d’alba estremien les palmes d’aquesta talaia vegetal que llavors maldava per treure cara i que encara ara s’aquieta i s’endola en recordar els infamats enterrats de qualsevol manera.

Arriba llunyà el plany d’un piano que acompanya la lectura, en el pujador de baix i ben aombrat, del vell amable amb barret de panamà. Llegeix molt, el vell bonhomiós, coses de molta substància, acredita la seva jornalera.

D’aquest venerable ancià ningú en coneix l’edat ni la procedència: els més ancians del poble l’han conegut sempre igual i allà mateix, amb el somrís murri i els cabells emblanquinats  omplint-li el clatell i part de les espatlles. Sol, però ca seva sempre plena de gent que cerca de tots: un llibre, un consell o una paraula perduda. Escriu versos, el vell honorable, que enganxa a la gelera com si  fossin recordatoris d’allò que cal comprar. Avui hi ha deixat escrit: “Frisa de florir l’orquídia que ha d’honorar el darrer cadàver escondit”.