Som molt de la fruita i a la poma hi tenc tirada especial. M’agraden de tota casta però tenc predilecció per les àcides i tampoc no em fa res que aspregin. Collir-ne una directament de la pomera per assaborir-la acte seguit és un plaer que ja fa massa anys que no tast. Si la memòria
Les zones costaneres més axalocades de Mallorca s’han convertit en una seqüència llarga i densa d’edificacions amb poca gràcia. Passejant-hi, hom es referma en la convicció que mai no hauríem d’haver consentit que el primer totxo besàs la mar nostra per complaure passavolants estrangers enlluernats i rics entrats en costura, cobdícia i desmesura. Anit, havent
Va fer bo, ahir. El dia convidava a anar ran de mar per oferir-hi els col·lapses i altres matadures que fan de rostes al brou de la quotidianitat dels dies feiners. La Colònia de sant Pere és un bon lloc per abocar-hi les pesantors de l’esma: se’n fa càrrec just veure’t i amb una diligència
En no ser perseguit de claustrofòbia, no tem en excés les ressonàncies magnètiques, tot i que la seva incomoditat em posi a mil, naturalment. El dolor permanent a l’espatlla esquerra i que varia d’intensitat depenent de la posició que adopti, m’ha portat a fer-me’n una. De la darrera, deu fer més de deu anys per
Haurien d’imperar més, les roses i els llibres. Avui prenen alguns carrers, unes i altres, però tanmateix continua costant que penetrin en les cervelleres i els sentiments dels homes –i de les dones, per no exasperar segons qui. M’he fet amb els llibres que volia i la rosa en una llibreria palmesana noblement suburbial –o
Retornar a casa i retrobar-te amb la quotidianitat que, a voltes, pesa prou, és tot un. Sort que lluny de casa tot s’aprofita i hom ve ben proveït de liti, com les bateries de certs aparells. Retornar a casa des de l’aire, travessant bancs de núvols densos com l’ànsia d’abandonar els grisos, és un luxe,
A les quatre i mitja de la matinada, com assegura l’adagi, les voreres encara no s’han posat. Ni les pistes d’aterratge. La ciutat agraeix el silenci, discontinu tanmateix. Acab de fer la maleta per partir cap a Paris, a l’Expolangue on presentarem la campanya “Un cafè per la llengua” de l’Obra Cultural Balear. I aprofitarem
Ompliria d’oliveres i ullastres aquest horabaixa escatat de núvols per distreure els neguits que, com més va, més s’envaneixen. Faria vibrar l’oratge quiet amb la dolçor compromesa de l’oboè si amb ell pogués retornar la mirada ardida a la cussa que des de fa catorze anys em custodia manuscrits i lectures. S’apaga lentament però sense
Me’n vaig uns quants dies a tastar tardors a altres indrets, nord enllà, lluny –tampoc no tant- de la domesticació casolana. No solc sortir de l’illa els estius, quan tothom hi ve; preferesc els octubres per dedicar-me parèntesis i temps sense cotilles. Procuraré atendre com cal els nous panorames i fornir-me convenientment d’oratges acabats de
Ahir horabaixa, en el Caló des Maquets, vaig somniar que era un cavaller xinès de l’època Ming. Aquest caló és més aviat una ditada infantil d’aigua entre Barca Trencada i el caló des Burgit, territori blaibonetià per excel·lència. Segons m’explica gent d’allà, aquest caló ve a ser l’estuari presumptuós d’una torrentera cegada en algun punt
Queia el sol, a les cinc de l’horabaixa, i les comptades ombres del parc central de la ciutat estaven totes ocupades per amants ensucrats, padrines amb néts, estrangers estormaiats per la xafogor, gent gran diversa i badocaires de tota condició. Un banc esplendorós de cumulonimbus feien més plaents aquelles hores capvesprals. Pel caminal més ample
Quan a les nou tocades decidí d’aixecar-se, recordà com si el revisqués la cua del darrer somni: una platja mallorquina indeterminada; ni fresca ni calor; la projecció d’una pel·lícula waltdisneiana de dibuixos animats en una pantalla descomunal; ell espatarrat a una butaca de cinema; el silenci sepulcral de la gent i l’aigua, com si aquells
I ho ha fet enmig de la plaça, quan la pluja queia amb més decisió. Les bufades de vent convertien les gotes d’aigua en perdigons que et pigaven la cara. Només un home en tota la plaça, que s’atansa cap a mi, a una trentena de passes mal comptades d’on intent recompondre l’estri humiliat. Ell
Si tanquen els cinemes de poble que durant tant de temps ens aixoplugaven els somnis -que mai no deixaren de ser casolans-, com, on i quan podrem encendre les metxes de les faules i de les il·lusions, per vanes que siguin, fer-ne correfocs? Cranquejar o recular mai no és recomanable en naturaleses inquietes. Tampoc no
A les cinc de la matinada la ciutat descansa. Dir que dorm seria excessiu. L’autopista i tot permet comptar els cotxes que van i vénen. Els dos ocupants de l’auto gris que va a l’aeroport estan més pendents de la son insatisfeta que de parlar. De tota manera, les matinades són poc xerraires d’habitud. I