marginàlies

Ahir va ser un dia feixuc. Tantes concentracions de suc barat en cossos alienats i marees galdes tenyides de roig del diumenge vespre posaren a prova la paciència dels qui volien dormir arreu i a l’alba l’eficiència dels escombriaires.

Les maniobres de distracció dels mass media concèntrics i de concentració messetaris s’han desplegat amb eficiència germànica, i tot per no voler acceptar que més d’un milió de veus se senten a l’altra banda de món i no van de verbes a l’hora de reclamar respecte. És el pa o el circ, el futbol? I els que el magnifiquen, què són? És mala de dissimular, la ressaca de son, i encara més la pruïja que provoca la manca de reconeixement.

Cap a migdia, però, un cometa travessa aquest firmament de plom que es precipita sobre testes difamades. Hom llegeix les proeses de la caçadora d’asteroides Rosetta, una sonda que es dirigeix cap al cometa Churyumov-Gerasimenko, destí que assolirà el maig de 2014, deu anys després d’haver iniciat el viatge.

L’univers fascina perquè per molt que els científics s’hi escarrassin, la seva comprensió, a la majoria, se’ns escapa. Allí, cel i estels enllà, les mesures perden l’oremus i les dimensions s’abismen. Rosetta, el giny còsmic, és feinera, molt feinera, segons sembla. Ara mateix acaba de trobar l’asteroide Lutècia i el setembre del 2008 estigué a 800 quilòmetres d’un altre, l’Steins.

De Lutècia la separaran 3160 quilòmetres, i així el podrà fotografiar en la seva totalitat, i a uns 457 milions de quilòmetres de la Terra. El magí de la majoria no arriba a fer-se una idea mínimament aproximada de què significa aquesta distància i com és possible que des de tant lluny –sobre els papers- la Rosetta ens enviï fotografies. Sembla, a més, que Lutècia és un cos sideral molt atractiu: una varietat estranya d’asteroide del que no en coneixem res. En ser molt lluny del sol, la seva temperatura és molt baixa i això fa que no hagi sofert modificacions i es trobi gairebé en el mateix estat en què es formà en l’origen del Sistema Solar. Com qui no diu res…

Són, com es veu, paràmetres mals de copsar i d’entendre. Com tant d’aire roig, d’altra banda, que ha enterbolit la península. Així, no estranya que Rosetta, després de festejar amb Lutècia, descansi –o  hiverni- trenta mesos. Acabà sent molt feixuc, ahir, dilluns, però Rosetta obrí escletxes i ganes de  cavalcar un cometa amb un nom tan engalipador i eufònic com terrible, car l’antic nom de París  originàriament va ser una illa pantanosa del Sena devastada pels seus propis habitants. No ventà definitivament l’aire nociu, però permetré alguna glopada d’aire fresc.